Teatre polític: és legítim assassinar un líder polític genocida?

Imagineu que en lloc dels Romanov, parlem de Mazon o parlem del rei espanyol,  Trump, Putin o Netanyahu? Darrerament, ens han sorgit molts dubtes sobre què pot fer la gent davant de líders absolutistes que posen en risc la seva població, que assassinen, que fan guerres. En un rampell pensem: I si algú els matés?  El teatre, en alguns moments, actua com a espai de reflexió incòmoda, on es plantegen hipòtesis o utopies que ens aboquen als límits de la nostra agència política. És el cas de la peça Romanoff, que s’ha vist aquests dies al Teatre Tantarantana de Barcelona i que aborda l’episodi històric concret de l’assassinat dels últims tsars de Rússia, fet que va significar el canvi de règim polític a Rússia.

Durant la nit del 16 de juliol de 1918, Nicolau, Alexandra, els seus cinc fills i quatre criats van rebre l’ordre de vestir-se i anar al soterrani de la casa on feia dies que estaven retinguts pels bolxevics. Allà, la família i els criats es van col·locar en dues files per fer-se un retrat que, segons es va dir, s’estava fent per apagar els rumors que s’havien escapat. De sobte, una dotzena d’homes armats van irrompre a l’habitació i van abatre la família imperial. L’habitació es va tornar fosca. Hi havia pols i caos. Els que van sobreviure al tiroteig van ser apunyalats fins a la mort. Els bolxevics feia dies que debatien internament si era necessari assassinar-los o no. És legítim assassinar un líder polític que posa en risc la supervivència del seu poble? Quina és la manera legítima de fer-ho? Per fer la Revolució, havien de morir tots els Romànov?, també, les filles i el fill?, i, el lleial servei?

Carla Rovira Pitarch (Girona, 1982) amb obres destacades a l’esquena com Aüc, amb la companyia Les Impuxibles (2017) o Màtria (2018), torna a elegir un fet històric concret i contextualitzat per amplificar-lo i crear analogies amb el nostre moment present. Romanoff, estrenada el maig del 2025 a Eòlia Escena Emergent, mostra que aquell moment de crisi social i política té molts punts en comú amb l’època actual. La gent no pot accedir a l’habitatge, hi ha guerres, fam, pobresa. Sensacions vinculades amb “un món que s’acaba” i això era, precisament, el material amb el qual l’alumnat jove amb el qual treballa Rovira volia construir una història. “És una generació que ha rebut l’encàrrec de salvar el món en el pitjor moment” diu Rovira. Una de les intèrprets va proposar la història dels Romànov i la van anar construïnt col·lectivament. “La imatge dels Romànov, de sobte, em va articular moltíssimes coses” explica Rovira. Condensava una història familiar, política, de gènere.  Rovira que actualment està participant en un cercle de lectura d’El capital que fa el Seminari d’Economia Crítica Taifa assegura que “m’està interessant moltíssim tot el que escrivia Marx”. “És una generació que té la sensació que s’ha de fer una revolta, però no sap cap on” afirma.

“Aquest instant de canvi de règim polític em semblava un moment interessantíssim perquè nosaltres vivim en aquesta situació de molta dificultat, on una generació està rebent molts inputs que el món s’acaba”. Apunta al cas Mangione, el jove anticapitalista que va pegar-li un tret a l’exdirector executiu d’UnitedHealthcare perquè considerava que estava jugant i enriquint-se amb la salut de la gent i la privatització de la sanitat. “Arran d’aquest fet, Mangione s’ha convertit en protagonista d’històries i mems, i en tot un heroi per a certs sectors de la població. És un acte molt absolut pegar-li un tret a una persona al carrer i també molt simbòlic” diu Rovira, fent referència també a la mort dels Romànov que qualifica “d’acció radical”. Però, era necessari acabar amb la família reial? Diu que el significat de la mort, i com els drets humans vetllen per la supervivència de tots els éssers del planeta canvia a partir de la Segona Guerra Mundial, “en principi” precisa. “Dic en principi perquè ara estem veient tots els genocidis que hi ha al món i no li importa a ningú” afirma.

“Hi ha altres revolucions que han decidit no matar els seus dirigents o emperadors. La radicalitat del gest és necessària, però qui l’ha de portar a terme?” es pregunta. Aquella nit de l’any 1918 a Iekatareninburg, Rússia marca un abans i un després. “Hi havia una voluntat que el públic decidís si està bé matar una persona o no, però primer havíem d’explicar qui eren” explica Rovira sobre el text teatral que es desenvolupa en una presentació dels orígens de la família Romànov i tots els membres des d’una certa tendresa. “Fer un acte polític també té una conseqüència humana, i per això l’obra teatral aspira al fet que se’ls pugui conèixer a partir d’una certa humanitat. A mi em sembla simbòlicament important matar-los, però no vull oblidar que són humans” explica. De fet, diu Rovira que la humanització dels genocides és un assumpte cabdal i problemàtic, i en moltes ocasions, és utilitzat com a justificació recurrent en el discurs de l’extrema dreta. Explica que per un altre projecte està investigant el moment en què l’activista i comentarista ultraconservador Charlie Kirk, fundador de l’organització Turning Point USA i un dels aliats més visibles de Donald Trump, va ser assassinat a causa d’un tret que li van disparar durant una conferència a la Universitat de Utah. “La seva dona sortia plorant -oh my Charlie, oh my Charlie!- però estava tot molt pensat que utilitzen la humanitat per justificar-ho”, explica. “El discurs de l’extrema dreta constantment està basat en la humanitat, però és profundament polític”.

De fet, aquesta humanitat es va desplegant en les dues hores que dura la peça. En la institució monàrquica conviuen assumptes íntims amb el deure institucional, àmbits que no sempre són del tot compatibles. “Els Romànov van posar per davant les seves necessitats personals per sobre de les institucionals i, per tant, això genera un ecosistema  ultrafràgil” explica Rovira. “Ho veiem també avui dia amb la monarquia espanyola” rebla, reproduint una imatge simbòlica recent que és la presència dels reis en els pobles afectats per la dana del País Valencià i la reacció de la gent tirant-los fang a la cara.  “Jo pensava que ja tenia pebrots que els tiressin fang l’extrema dreta i no l’extrema esquerra! Estem en un moment de molta tensió i crec que necessitem actes simbòlics que ajudin a la població a reempoderar-se, penso en la flotilla de Gaza. El significat que va tenir per moltes de nosaltres, que no hi érem, però sentíem que en formàvem part” explica.

La dissecció dels polítics o els dirigents autoritaris a l’obra també es fa des de l’humor. “Es volien introduir una sèrie de conceptes com per exemple que Nicolau II era una persona que no estava capacitada per fer la tasca que li arriba de governar un país. El tsar sempre te l’expliquen com una persona molt incompetent però com un bon pare o una bona parella. De fet, el tsar semblava un paio bastant cultivat i que més que regnar li agradava fer coses de dinamització cultural. És possible que si a aquest senyor no li hagués tocat regnar, potser hauria estat el primer senyor “deconstruït” de la història monàrquica, sent un assassí i un antisemita enorme” explica Rovira.

L’espai escènic com un terreny utòpic
De fet, la peça sobre els Romànov també destaca perquè tots els interprets han pogut elegir el rol de gènere que volien representar. “No hem d’explicar el món com és sinó com voldríem que fos. Jo sempre dic que els espais escènics són espais utòpics. Abans hi havia la convenció que Hamlet l’havia de fer un home. I tu si et consideraves una dona podies fer de Gertrudis o Ofèlia” diu. “A mi, això em sembla una absurditat perquè el teatre és ficció. Si ens hem inventat els dracs no ens podem inventar el feminisme?” afirma. “La ficció ha de tenir possibilitat de fer el que sigui. I sobretot quan tinc tantes dones o dissidents de gènere al col·lectiu teatral se’ls ha de donar la possibilitat d’elegir”, diu Rovira. “El món teatral està ple de personatges masculins interessants i dones de farciment o com a mínim dones que no s’han sabut dirigir” exposa. “El monòleg de la dona del tsar és el típic monòleg d’una feminista blanca. Una reina poderosa que té la possibilitat d’explicar que ser reina tampoc és l’hòstia, que ser reina significa sostenir tot un país en el teu úter i tot això s’ha de poder verbalitzar i ha de poder ser un tema” clou.

Retrocés en el discurs teatral
“Jo penso que en els darrers anys, crec que postpandèmia, hi ha hagut un retrocés en el discurs polític teatral. Aquests discursos prepandèmia feministes i antiracistes i contra l’lgtbifòbia que en algun moment pensàvem que havien penetrat, han anat desapareixent dels escenaris” assegura. “Jo em poso en aquesta generació que vam fer aquestes lluites. A mi se m’havia reconegut en aquest grup de creació de persones feministes. Crec que començava a entrar la idea que tota vivència artística és política i que hi havia un punt de partida ètic i polític que havia de regir la teva peça” explica.  “Jo sempre he creat des d’aquest lloc, també perquè he tingut el privilegi de poder-ho fer” assegura. “No vull dir que l’art ha de ser només utilitarista, que l’art no hagi de tenir utilitat també és profundament anticapitalista” indica. Rovira denuncia que el teatre viu en una precarietat constant. “Hi ha consum de l’emergència perquè és barata, hi ha consum de persones joves, hi ha consum de figures mainstream perquè t’ompliran una sala. Crec que la cultura és gestionada des d’una visió empresarial que depreda els territoris pels quals passa” diu Rovira. “Hi ha una voluntat capitalista de fer diners amb el teatre. No s’entén la cultura com un dret.  Les platees continuen sent de gent blanca i amb estatus econòmic”.

“Ara mateix en els grans teatres públics de Barcelona hi ha hagut un retrocés” diu. “Et dic una cosa: personalment a mi ningú m’està acceptant cap projecte. Porto tres anys rebent no a tot arreu”. De fet, explica un episodi en el qual s’ha trobat darrerament. “Fa poc vaig anar a un teatre públic de Barcelona, i la persona que dirigeix l’equipament em va dir: Mira, el terrorisme cultural entra per la porta! Em va semblar ultrasimptomàtic. Només perquè t’hagis queixat una mica ja s’utilitza el concepte terrorisme per criminalitzar els territoris d’esquerres. Per mi s’ha perdut la batalla cultural. Fes un cop d’ull a la cartellera de Barcelona. Jo no ho vull menystenir, però crec que estem en un moment d’urgència política per estar fent aquestes obres de teatre tan covardes i empresarials” diu, denunciant també l’actitud dels teatres vers el conflicte de Gaza. “Ara tots els teatres públics tenen un manifest de defensa a Palestina, fa dos anys que hi ha un genocidi, on éreu fa dos anys? Anem tard i malament”.