Tatxo Benet és el nou president de FemCat, l’entitat que agrupa uns 150 empresaris catalans i catalanistes. De Joan Font de Bon Preu a Imma Amat de Finques Amat, passant per Ernest Pérez-Mas de Parlem, entre més. Tatxo Benet, que ha deixat la funció directiva a Mediapro després de tres dècades, té com a objectius amb l’organització la creació de riquesa, la cohesió social per mitjà de la llengua i que els empresaris perdin la por de fer empreses grans en un país, sobretot, d’empreses petites i mitjanes. Benet rep VilaWeb a la seu de l’entitat, al barri barceloní de l’Eixample, just el dia que una de les seves nores surt de comptes. Podria ser avi per segona vegada.

—He vist que el mandat de FemCat, el dividiu en tres eixos: creació de riquesa, cohesió social i llengua catalana.
—Hi havia més coses, però sí: crec que un país, per a ser pròsper i perquè la seva gent visqui millor, necessita que crear riquesa i que aquesta riquesa generi més riquesa. I si fas que el país sigui més pròsper, fas que les empreses siguin més grans. I s’ha demostrat que les empreses més grans tenen sous més alts. I fas que tot funcioni millor, que els serveis públics funcionin millor, que la gent tingui serveis socials de més qualitat. Penso  una mica això. La qüestió social en aquest país ara és imprescindible perquè, com ja vam viure als anys seixanta o setanta, la immigració ha arribat aquí. I, si no som capaços d’integrar-la… Integrar vol dir que participi activament en aquesta societat i en les seves peculiaritats. Crec que la llengua és una part importantíssima de cohesió i fa augmentar la productivitat. És a dir, un treballador que aprèn català és una persona més formada i molt més eficient a la feina. I, per tant, això augmenta la productivitat.

—I, d’aquests 150 empresaris, quants no són blancs? Quants són immigrants?
—No cal no ser blanc per a ser immigrant. No fem estatístiques d’on ve la gent, però la realitat social de Catalunya és la que és. I hi ha una part importantíssima de la població que és immigrada o filla d’immigrants o néta d’immigrants. No tinc cap dubte que, si fem les coses bé, d’ací a vint anys hi haurà empresaris del Marroc, subsaharians, asiàtics… N’estic convençudíssim.

—Catalunya té sous baixos?
—Catalunya té un PIB per càpita molt baix. Si té un PIB per càpita molt baix, doncs… És que el sou baix s’hauria de definir. Si una empresa no pot pagar sinó aquest sou, perquè és el que al final dóna l’economia de mercat, doncs baixos o alts és un concepte molt estrany. Jo parlaria més de sectors. Tenim sectors amb sous baixos? Sí, molt.

—Comparat amb els altres països?
—No ho sé exactament, no n’he fet la comparació, però tenim sectors amb sous que són baixos, sí. Moltes vegades és el sector agropecuari, el sector turístic… Això no vol dir que totes les empreses paguin sous baixos: vol dir que el sector en general se sosté amb sous baixos.

—Em sembla que fou el governador del Banc d’Espanya que va lligar, al Cercle d’Economia, la baixa productivitat amb sous baixos i contractes temporals.
—Això ho va dir un dia Joe Biden, quan li van preguntar que no es trobaven treballadors, i ell va respondre: “Pagueu-los millor.” Ho va dir Biden, que no és un comunista.

—Us sentiu còmode amb la idea de lobby? O centre d’estudis? Amb quina etiqueta us sentiu còmode?
—M’agrada molt fundació d’empresaris. FemCat vol col·laborar, del punt de vista empresarial, a fer de Catalunya un dels millors països del món. I tampoc no som una fundació que vagi pel món cercant nous socis, en absolut. Anem a cercar gent que creiem que hi pot col·laborar i que estigui una mica arrenglerada amb allò que defensem.

—Jo diria que Tatxo Benet és independentista.
—Sí.

—I FemCat?
—No ho sé. I tampoc no ho ha de ser. Hi deu haver gent de tota mena, els uns que pensaran d’una manera i els altres que pensaran d’una altra. L’única cosa que tenim en comú és la voluntat d’aportar tant com puguem perquè Catalunya sigui cada vegada un país més pròsper i ric, i que els seus ciutadans també ho siguin, tinguin una vida millor i siguin més feliços.

—FemCat ha signat el manifest del G-8, que diu que la proposta de nou finançament és insuficient, però també creu que representa una millora. FemCat, no el G-8, què pensa del nou finançament?
—Exactament això.

—Ah! Pensava que potser hauria anat una mica més enllà.
—Si m’ho preguntes a mi, com a FemCat, crec que la majoria estaríem d’acord que hi hagués un pacte amb què Catalunya tingués molta més responsabilitat i molta més autonomia a l’hora de dissenyar la seva política fiscal. És una aspiració de Catalunya de fa dècades i que no s’ha resolt.

—Sóc un dels lectors de Tatxo Benet opina que…, les peces que envieu per Telegram. I sou contundent. Per exemple, amb Rodalia.
—M’agrada escriure i això del Telegram és la sortida que he trobat. I en aquest cas vaig veure en diverses tertúlies telefòniques que al capdavall el debat era si la culpa no devia ser nostra per haver estat preocupats per unes altres coses en compte d’amoïnar-nos pels trens. Però què em diu? Als catalans ens agrada molt d’autoculpar-nos de tot. Recordo l’any 2008, la primera manifestació: hi havia desenes de milers de persones pel tema de les infrastructures i Rodalia. Que no ho hem demanat prou? No hem parat de demanar-ho!

—Quines coses que ha fet FemCat destacaríeu?
—Cada dos anys fem un viatge de benchmarking, l’any passat vam anar a Corea. Hi van venir els quatre rectors de les universitats catalanes. Quan vols crear riquesa necessites innovació, necessites talent. Aquest talent, aquesta innovació, el lloc on hauria de ser és a les universitats. Però després has de transferir-lo a les empreses: i, a Corea, aquesta interrelació entre universitats i empreses és molt ben travada.

—A Mediapro vau fer una cosa poc habitual, que és una empresa molt gran en un país d’empreses petites i mitjanes.
—Ho vaig dir el dia de la inauguració, que una de les coses que faria a FemCat seria treballar perquè la idea de fer empreses grans no faci por a Catalunya, ni faci por als empresaris, sinó que sigui una manera de crear més riquesa.

—I per què fa por?
—L’empresari és una persona que ha creat una cosa de zero i l’ha feta créixer. I costa d’admetre que uns altres puguin participar-hi. En pot perdre el control. Crec que s’ha de matisar la idea que l’empresa familiar és importantíssima, que ho és, però també és important que no hi hagi por que, en un moment determinat, puguis tenir inversors que et permetin de fer-la créixer.

—Sou una entitat dels Països Catalans?
—Un dels impulsors, que es va morir fa poc, era mallorquí. Tampoc no ens oposaríem a l’entrada de ningú.

—Què llegiu ara mateix?
—Els miserables de Victor Hugo, del qual s’ha fet una traducció nova, la de Bohigas de Club Editor. Són 1.600 pàgines. Cent pàgines de la novel·la són la descripció de la batalla de Waterloo. I el llibre anterior, que et recomano, són quatre volums sobre Mussolini, d’un periodista italià.

—Us preocupa això del feixisme?
—Sempre m’ha preocupat el feixisme, sempre he estat molt antifeixista.

—Què en penseu, de Sílvia Oriols?
—És que no m’agrada ni parlar-ne. Crec que no es fa cap favor parlant d’ella ni de posicions que puguin ser…

—Voldríeu dir alguna cosa sobre FemCat que no us hagi preguntat?
—Tenim manca de dones. I és un dels objectius també que ens hem marcat: intentar de cercar més dones.

—Per acabar: vaig veure una foto vostra amb una néta, oi?
—Sí, tinc una néta i una altra que ha de néixer aviat. Avui la mare surt de comptes. La néta es diu Bruna i la que naixerà, Blau. Tinc quatre fills meus i dos més que m’ha aportat la segona dona.

—Quins noms tenen els fills?
—Tuixén, Mo, Jordi i Roman. I, després, Alejandra i Jimena.