El Suprem confirma que la família Franco ha de tornar el Pazo de Meirás a l’estat espanyol

El Tribunal Suprem espanyol ha acordat per unanimitat de confirmar la sentència dictada per l’Audiència de la Corunya i ordenar a la família Franco la devolució del Pazo de Meirás a l’estat espanyol. Es tracta d’una construcció del 1900 que les autoritats franquistes de Galícia van comprar amb els diners dels treballadors de la zona per regalar-la a Francisco Franco el 1938. D’aleshores ençà es va convertir en la residència d’estiu del dictador. A la mort, els seus descendents van continuar fent-ne ús, fins que la sentència de l’Audiència de Corunya ho va posar en qüestió.

La resolució representa el tancament d’un llarg litigi sobre la propietat del Pazo de Meirás, que restarà sota control estatal. Segons la resolució del tribunal, la decisió és ferma i l’hauran de complir sense més dilació els hereus de Franco.

La primera sentència ja havia deixat clar que els títols jurídics en els quals s’havia fonamentat la propietat de Francisco Franco eren nuls, i això ja no es discutia en els recursos. El Suprem havia de decidir si l’estat espanyol en tenia la propietat per usucapió, perquè havia estat seu del cap de l’estat durant més de trenta anys, o si aquesta mateixa figura del dret civil la podien esgrimir els descendents de Franco, els germans Martínez-Bordiu, que també n’havien fet ús després de la mort del dictador. Així mateix, s’havia de decidir si els familiars de Franco havien de ser indemnitzats o no per les inversions fetes a la finca durant els anys que en van fer ús.

D’una banda, la sentència conclou que el Pazo de Meirás va ser destinat al servei del cap de l’estat d’ençà de la dècada del 1938 i que els descendents de Franco no en van poder fer un ús total fins a final dels anys noranta, quan l’estat va deixar d’utilitzar-lo del tot. Per això, es considera que no han passat els trenta anys necessaris per a adquirir la propietat per usucapió.

I, d’una altra, considera que els germans Martínez-Bordiu sí que tenen dret de ser indemnitzats, perquè es considera que han obrat de bona fe i estaven convençuts que l’immoble era de la seva propietat i, com a tal, en tenien cura.