En la mort de Marie-Christine Estève

Fa pocs dies he sabut que, el 25 de novembre passat, va morir inesperadament  a Puigcerdà una metgessa que, n’estic convençut, no pocs lectors van conèixer durant els anys que va practicar la medicina a Barcelona: Marie-Christine Estève. Quina medicina? Una medicina integral, amb un fonament homeopàtic, però gens fonamentalista. Es va llicenciar a la Universitat Paul Sabatier de Tolosa i durant més de trenta anys va mantenir consulta a Barcelona i, cap al final, també a Puigcerdà. Ella sempre es mostrava sorpresa per la supèrbia que la ciència  institucionalitzada a Espanya mostrava respecte d’altres maneres d’entendre i d’atendre els pacients. A França, durant molts anys, l’homeopatia era regulada  pel sistema públic i l’estranyava aquesta fòbia en contra que a Espanya (i a Catalunya) rebia de part del que alguns, amb ironia, en diuen la medicina heroica, la de sempre.

A mi, personalment, també m’estranya aquesta insistència a dir que l’homeopatia no és una ciència. Però no m’estranya perquè cregui que sí que ho és, sinó perquè se me’n refot. Com que sóc escèptic de manera natural, desconfio de l’homeopatia, de l’acupuntura i de la reflexologia, posem per cas, tant com de la ciència oficial. Venint del món professional de l’art, sé que vivim sota construccions culturals, que les coses han anat canviant i canvien més de pressa del que ens pensem. O se sostenen amb  consensos que arrosseguem sense saber-ne bé l’origen. Un exemple: durant el segle XIX, el Greco era un pintor detestat i ara, en canvi, ningú no gosaria dir-ho. I la ciència? Els seus canvis encara han estat –i són– més freqüents perquè, com suggeria Hannah Arendt, la ciència ha de demostrar permanentment la seva validesa. El sistema sempre ens vol fer creure en veritats: “Això és art”, diuen, cosa que implica necessàriament que hi ha manifestacions que no ho són; “Això no és ciència”, diuen, cosa que ha de voler dir que, a l’altre cantó, hi ha d’haver una ciència incontrovertible, encara que no sempre sigui eficaç; en cas contrari, no es renovaria permanentment.

No sóc pas un insensat. Conec i valoro els avenços en la investigació mèdica. La meva àvia materna, Màxima Giró, va morir del tètanus perquè s’havia clavat l’espina d’un roser del pati. Al cap de pocs mesos s’hauria pogut salvar amb una simple injecció de penicil·lina, que es començava a distribuir. És clar que la medicina ha salvat vides: de vegades, malauradament, més per interessos econòmics que no per estricta filantropia; altres vegades, sortosament, per la implacable obsessió d’uns investigadors a trobar solucions a malalties devastadores.

I, tanmateix, l’odi cap a la procediments alternatius als que el sistema promociona no deixa de manifestar, també en aquest camp, el control que el poder exerceix sobre la població. Tal com passa en el món de la cultura, encara que aquí la gent no pugui morir si no és per avorriment, com l’editorial Planeta, entre més, sembla que procura fer amb l’adjudicació dels seus premis literaris. Permeteu-me un apunt personal: aquests darrers dos mesos he estat ingressat catorze dies, en dues tongades, en un hospital per problemes respiratoris. He estat ben tractat? Rotundament, sí. M’han solucionat el problema, que ve de llarg? Rotundament, no. Així, doncs, tant me fa què passa per ser ciència i què no ho és. De fet, el primer mètode científic és la teva experimentació, per passar a la verificació o no dels propòsits que anheles. O, escrit d’una altra manera: si no proves, no saps. La resta (si una cosa és ciència o art, per exemple), sempre són conceptes o valors que et vénen donats i en la sistematització dels quals tu no has participat gens.

Vaig conèixer la Dra. Estève fa més de vint-i-cinc anys, quan la ciència establerta m’havia deixat abandonat, havia portat el meu cas a un congrés i m’havia recomanat paciència. No és broma. Recordo que el primer dia que vaig entrar a la seva consulta li vaig mostrar el meu recel o escepticisme. I que ella ho va celebrar: no li agradaven les refutacions a l’engròs de l’homeopatia, però preferia treballar sense adhesions submises. Em va fer superar els meus problemes respiratoris? No del tot. Però em va donar una qualitat de vida que, enfront de la paciència que m’havia prescrit la ciència convencional, va ser un tomb que sempre li agrairé.

Si algú, havent arribat fins aquí, pensa que m’ha sortit un article massa personal respecte al to que solc emprar en els meus escrits, deixeu-me que faci dues últimes precisions. La primera: sempre em dol que, en el món comunicatiu, es parli de la mort de gent famosa (intèrprets, creadors, periodistes, ja no diguem de polítics) i, en canvi, quedin en l’oblit tantes i tantes persones que, des de l’anonimat, com la Christine, passen hores i hores ajudant la gent. Recordo la il·lusió que, uns anys enrere, li va fer que l’Hospital de Sant Joan de Déu la cridés per a fer visites setmanals amb tractaments homeopàtics a tot d’infants. Il·lusió en favor de l’homeopatia? No, o almenys no principalment; el que la motivava era poder ampliar la seva especialitat pediàtrica. (Aquests nens que, dit de passada, no poden ser acusats de tenir respostes per efectes placebo.)

La segona precisió, que pretén anar més enllà de les anècdotes que puguin poblar aquest escrit. Crec que l’homeopatia o, en tot cas, la manera de treballar de la Dra. Estève representa una alternativa important a la ciència tradicional: en comptes de concentrar-se en la malaltia, té molt en compte el malalt. Al capdavall, això no és cap novetat: els estudis antropològics sobre allò que en deien societats primitives ja alertaven d’aquesta concepció en què la persona sempre era més important que els mals que arrossegava. O que per superar aquells mals calia arribar al fons de la persona que les patia.

Gràcies, Marie-Christine!

Nota satírica final. Després de  saber-se que la periodista Agnès Marquès ha guanyat el Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull, convocat per Planeta, han començat a sonar els possibles noms guanyadors de l’any vinent: Ricard Ustrell, Jordi Grau, Sònia Gelmà, Helena García Melero i, fins i tot, Tomàs Molina. L’editorial pensa qui podria vendre més llibres; i els membres habituals dels jurats de la casa Planeta –aquests avaladors d’un corpus literari de grans repercussions històriques (sic)– ja han deixat firmada en blanc la resolució.