Superar la pitjor generació de pares de la història

No serà fàcil, però ho hem d’intentar. Hem de provar de superar la pitjor generació de pares de la història, segons la bella definició del psiquiatre italià Paolo Crepet. Són tots aquests pares que ens porten anys d’avantatge, i que ara ja tenen els fills a la universitat. Tots aquests pares hiperprotectors que han eliminat la frustració, el dolor o la responsabilitat d’unes criatures que no viuen el cicle natural d’error, risc o fracàs, essencials per a madurar. Pares que no deixen créixer els fills. Pares que no deixen que els nens caiguin, per ensenyar-los a aixecar-se. Directament no els deixen caure. Són uns pares que han aconseguit infantilitzar les seves criatures, criatures que ara ja són a la universitat, però que tenen uns pares helicòpter que no els deixen volar. Són els pares que, atenció a la dada que ens donava fa pocs dies Alba Tebar, fan més de la meitat de les trucades a la Universitat Pompeu Fabra per consultar dubtes. Són els pares que van començar el seu nefast mètode d’educació com a mínim des del 2004. Aleshores pioners, ara dominants. Mireu què em deia el gran professor universitari Joan Estruch, l’any 2019: “Fa uns quinze anys que em vaig quedar de pedra en veure que, per primera vegada, a la cua per a matricular-se al setembre hi havia estudiants acompanyats dels seus pares. Em semblava increïble. Després, a les tutories, en comptes de l’estudiant, em venia el pare o la mare. Normalment sense l’estudiant.”

No serà fàcil, però ho hem d’intentar. Si la pitjor generació de pares de la història ens porta anys d’avantatge, nosaltres, els pares de criatures petites, hem d’intentar fer-ho encara pitjor. No pot ser que el rècord se’l quedin ells. Si ells han aconseguit infantilitzar la universitat, nosaltres hauríem d’aconseguir infantilitzar els llocs de feina. Tenim, aquests dies de vacances, una molt bona oportunitat per a no educar els fills. Eliminar la paraula “no” del vocabulari. Estar al seu servei, sempre. Si els avis, alguns avis, van escollir una educació en què l’abús dels pares era norma, fer ara que l’abús sigui dels fills, alguns fills, cap als pares. Com més consentits, millor.

Tenim pantalles on deixar-los, ChatGPT amb què educar-los, més temps lliure per a entrar a les seves vides. Hem de triar els amics que gasten (aquest sí, aquest no), decidir per ells, no deixar que mai volin, aferrats a nosaltres. I aferrats dècades. I, a la vegada, dins de casa, complir sempre amb els seus desitjos. No vols menjar? No mengis. No et cordes les sabates? Vambes amb velcro. Agafes un llibre? Això sí que no. Hem de tenir sempre dues idees clares i referents davant nostre: procurar que a les consultes dels terapeutes la gent no hi vagi pels traumes que tenen amb els pares, sinó pels traumes que tenen amb els fills. Això que comença a passar ara, aconseguir que sigui dominant. Tenir aquest objectiu claríssim. I, en segon lloc, recordar la bella escena que Lluís Racionero (1940-2020) va llegir a la premsa italiana d’ara fa uns quants anys: una parella s’acaba de casar. Però el nuvi no es presenta a l’habitació per passar la nit de noces. Ella, la núvia, el busca per l’hotel i finalment el troba a l’habitació de la mare del nuvi. I allà era ell, tot un homenàs acabat de casar, xuclant la teta de la seva mare.

Milers de paios així, ChatGPT, i això ho tenim fet, família.