El moviment Sumar engega avui al Cercle de Belles Arts de Madrid un nou intent de reorganització amb un acte de refundació amb el lema “Un pas endavant”. L’objectiu és rellançar una aliança a l’esquerra del PSOE a l’estat espanyol capaç de frenar l’avenç de la dreta i l’extrema dreta, que podrien assolir la majoria en les eleccions espanyoles vinents si no es produeix un canvi de tendència.

Però la iniciativa neix amb més dificultats que no pas quan es va crear ara fa tres anys. D’ençà d’aleshores no ha emergit cap lideratge clar, el desgast com a soci minoritari del govern espanyol s’ha accentuat i el projecte ha encadenat unes quantes patacades electorals. L’espai a l’esquerra del PSOE és avui més fragmentat que mai: la ruptura amb Podem sembla irreversible, antics aliats s’han anat distanciant i han aparegut noves propostes, com per exemple la impulsada aquesta mateixa setmana per Gabriel Rufián. Tot plegat situa Sumar en un punt crític i obliga a una renovació profunda si vol bastir una coalició que vagi més enllà de la marca actual.

Desercions, fractures i retrocessos electorals

En l’acte de refundació, hi participaran el Moviment Sumar, Esquerra Unida, Més Madrid i els Comuns. No hi seran una bona part dels aliats electorals del 2023, que se n’han anat distanciant: Àgueda Micó, de Més Compromís, va abandonar el grup parlamentari i va passar al grup mixt el juliol del 2025, i Ara Més no va formar part de la candidatura a les eleccions europees i va prioritzar ERC. També hi ha hagut competència electoral amb la Chunta Aragonesista en les proppassades eleccions de l’Aragó i Drago Canarias, que també ha trencat amb Sumar, ha optat per un front unit de l’esquerra canària.

Aquesta fragmentació s’ha traduït en resultats discrets. A les eleccions europees del 2024, Sumar va obtenir tres eurodiputats i 811.545 vots, per sota d’Ara Repúbliques (ERC, EH Bildu i BNG), i només es va imposar a Podem –que va aconseguir dos diputats i 571.902 vots– gràcies sobretot al bon resultat de Compromís al País Valencià. A Catalunya, en canvi, Podem va superar els Comuns i Sumar.

A aquest resultat, que l’allunyava de tenir l’hegemonia a l’esquerra del PSOE a escala espanyola, s’hi han afegit una sèrie de desfetes en l’àmbit autonòmic, que han aprofundit aquesta tendència: a Galícia, Sumar va quedar fora del parlament amb un 1,9% dels vots mentre que el BNG es consolidava com a alternativa al PP, amb 25 diputats i un 31,57% dels vots; al País Basc, la formació va quedar reduïda a un sol diputat, lluny dels 27 d’EH Bildu, amb el 32,48% dels vots; a Extremadura, l’espai va quedar en mans de Podem, que va passar de 4 diputats ara fa tres anys als 7 actuals. Finalment, a l’Aragó, Sumar va aconseguir un sol diputat i la Chunta Aragonesista va duplicar resultats, fins a 6.

El patró és clar: retrocés electoral i consolidació de les esquerres sobiranistes. Aquesta dinàmica debilita Sumar i posa en qüestió un model excessivament centralitzat a Madrid, alhora que evidencia el pes de les dinàmiques pròpies de cada territori. A més, la renúncia a incloure un referèndum d’autodeterminació a Catalunya al programa electoral –a diferència de Podem– va accentuar el distanciament amb els partits sobiranistes.

Sense lideratge clar ni rumb compartit

Una de les incògnites principals és qui n’assumirà el lideratge efectiu. Els coordinadors generals, Lara Hernández i Carlos Martín, no tenen el mateix perfil públic que Yolanda Díaz, que va dimitir com a cap visible de l’espai després de les europees i que no assistirà a l’acte de refundació, tot adduint que volia donar “una mica de temps” als partits per definir el nou full de ruta per a mobilitzar l’esquerra. Sí que hi seran els altres quatre ministres de Sumar al govern espanyol: Pablo Bustinduy, Sira Rego, Ernest Urtasun i Mónica García.

La presència institucional dins l’executiu de coalició amb el PSOE tampoc no ha reforçat l’espai. Sumar ha projectat sovint una capacitat limitada d’incidència en debats centrals de la legislatura i no ha aconseguit d’impulsar reformes de fons, com ara una transformació federal de l’estat o un debat sobre la monarquia. La tensió recurrent amb els socialistes –sobre el control del lloguer, el salari mínim, la jornada laboral i la gestió d’escàndols com el d’Ábalos i Koldo– han consolidat la percepció d’un soci menor amb poc marge real de pressió.

Una refundació amb més interrogants que no pas certeses

Aquesta combinació de lideratge difús, dependència governamental i retrocessos electorals explica bona part de la crisi actual i condiciona el procés de refundació. Però la principal qüestió és com pot arribar el revulsiu.

Els promotors presenten el 21 de febrer com el punt de partida d’una nova etapa per a construir una aliança “més democràtica” i “més sòlida” capaç de frenar l’extrema dreta i articular una alternativa progressista estable. Tanmateix, de moment el discurs és genèric i no concreta cap proposta substantiva. De manera que la gran incògnita serà si la reunió de Madrid acabarà essent un acte per a provar de recuperar la il·lusió entre els quadres polítics i els electors o realment representarà un nou començament.