Aquesta tardor hem sabut que l’any passat a Catalunya, el País Valencià i les Illes es van suïcidar 1.023 persones. Gairebé cada vuit hores una persona plega de viure a casa nostra. 538 a Catalunya, 395 al País Valencià i 90 a les Illes. Són xifres més baixes que en els durs anys de la pandèmia i postpandèmia, quan es va arribar a nivells rècord, molt alarmants, cosa que va fer que, finalment, les administracions s’activessin. Els plans de prevenció del suïcidi dels nostres governs són realment molt recents: al Principat (2021), al País Valencià (2024), les Illes (2024) i Andorra (2025), hi ha plans nous per a abordar un fenomen antic. De fet, les associacions d’afectats pel suïcidi consideren que són plans encara amb mancances.

Els Països Catalans es troben en la franja baixa (al voltant de 7 suïcidis per 100.000 habitants), per sota dels 10 de mitjana europea, i molt lluny dels 20 d’algunes zones europees, segons dades publicades per l’Eurostat, el 2024, que fan referència al 2021. L’ONU, aquest setembre, el Dia Mundial contra el Suïcidi, demanava un canvi de discurs per a abordar el fenomen: “Hem de passar del silenci a l’obertura, de l’estigma a l’empatia i de la desatenció al suport.”

Trencar el tabú

Això fa Jordi Batalla, d’uns cinquanta anys, casat i pare de tres filles, que es va intentar suïcidar dues vegades quan tenia vint-i-vuit anys. “El suïcidi encara és tabú. Quan jo ho he explicat a amics, hi ha uns segons de silenci. Quan ho he explicat a adolescents, a les meves filles, i amics de les meves filles, al moment, automàticament, hi ha preguntes. Per què ho vas fer? Per què vas arribar aquí? I ara què faràs? La solució és parlar-ne. La nostra generació ho ha començat a fer, però són els que vénen ara, els adolescents, els que ho tenen més per la mà.” Experts i estudis alerten que les autolesions i les temptatives, sobretot entre els adolescents, creixen, com indica aquest estudi recent de la UOC.

Per trencar el tabú, Jordi Batalla explica en primera persona la seva experiència a escoles, hospitals, associacions i premsa. Tot just comença un projecte batejat la Nena Rúbia, el nom de l’amiga imaginària que Batalla tenia de petit: “Era una nena amb pentinat de nen, cabells curts, i la peculiaritat que tenia un ull verd i un altre de color marró. Una nena que em donava pau, tranquil·litat.” Batalla, nascut a Barcelona, ens rep al menjador de casa seva, al Ripollès, on viu amb la seva família. L’home ens obre la porta de casa i de la infantesa. I parla per trencar el tabú: “Jo sóc un paio feliç fins a cinc anys. Era el pallasso, era el que cantava, l’extravertit; al parvulari era feliç. Què passa? Que a sis anys entro en una escola, els Maristes de les Corts. Mil paios, tots homes, dues línies. El dictador vivia. Un professor ens ensenyava la seva pistola. […] Entraves a classe i jo recordo tenir por. Vaig viure amb por. Quan al professor li venia de gust, perquè un nen havia suspès un examen o perquè li feia una pregunta i no la sabia respondre, pel seu sadisme els agafava i els penjava d’aquella línia de penjar-robes que teníem a classe. Si em diguessin que aquests nens en l’actualitat són impotents o són estèrils, no em vindria de nou. Perquè els tenia allà dos o tres minuts penjats, amb tot el pantaló que els tibava els testicles, a llàgrima viva.”

Aquest sadisme escolar va marcar Jordi Batalla, que va anar aguantant fins que a vint-i-vuit anys va explotar:

“De nen, tota la mandíbula de dalt la tenia sortida. No podia tancar la boca. A l’escola era el rata, era el Bugs Bunny, em feien el gest de menjar com un conill, els profes també. El meu instint de supervivència em va dir: d’aquí te n’has de sortir, perquè si no rebràs. I em vaig transformar en un més dels que, si a algun nen se li havia de pegar, el pegava. […] No vaig mostrar la meva sensibilitat perquè entenia que mostrar la sensibilitat era ser dèbil. El Jordi Batalla no era el Jordi Batalla. El Jordi Batalla era un personatge amb cuirasses. Al carrer, era el típic que si anava amb cotxe o amb bicicleta i tenia algun problema, podia anar a hòsties. Era un paio no violent, però sí que tenia una facilitat ràpida de treure una certa violència. I durant molts anys de la meva vida he mostrat un paper que ja no sóc. I això, al final, cansa: entres en un estat de depressió, entres en un estat d’aïllament, en què vas renunciant a tot, et vas quedant tancat a l’habitació, i un dia, després d’haver-ho pensat i haver pensat les maneres de matar-te, doncs en decideixes una.”

Les dades indiquen que al voltant del 70% dels suïcidis són, com en el cas de Jordi Batalla, d’homes. I no hi ha un únic motiu: l’assetjament escolar, sentiments de desesperança, trets de caràcter (impulsivitat, baixa autoestima, agressivitat, perfeccionisme), addicció, família disfuncional, problemes financers, pèrdua d’habitatge, separació, mort recent d’un ésser estimat, etc. I més.

Parlar-ne és la solució

Parlar-ne, parlar-ne, parlar-ne és la solució. Batalla va tenir en Ramon, el seu germà.

“Quan era a l’hospital, ulls plorosos, em va dir: ‘Jordi, jo confio que te’n pots sortir i te’n sortiràs, i confia que te’n pots sortir.’” I això va ser la clau de volta. Parlar i rebre confiança. L’altra idea és que el suïcida no vol deixar de viure, vol deixar de patir: “Tu vols deixar de patir. I quina és l’eina que tens? Doncs l’eina és: ‘Em mato i deixo de patir’”, diu Batalla. “Dir-li al suïcida que allò que li passa és una ximpleria és no considerar el patiment de l’altre i és un error que cometem tots. No s’ha de negar el patiment, sinó acceptar-lo. Si et diu que no té més ganes de viure, que no troba eines ni motivació, no hi ha fets objectius que puguem posar sobre la taula. Hem d’acceptar-ho, entendre el seu patiment i, en tot cas, ajudar-lo a trobar suport terapèutic”, explicava Clara Rubio, filla de suïcida, i presidenta de l’Associació Catalana per a la Prevenció del Suïcidi.

Batalla va anar a la consulta d’un psiquiatre tres anys: “És a partir dels trenta que començo a viure de veritat. I començo a sortir d’una manera completament lliure, és a dir, sóc jo: un tipus que és capaç de plorar, que és capaç d’abraçar. I és capaç d’abraçar homes. I les meves filles m’han ensenyat això: a treure la meva part femenina.”

Ara ha deixat la feina de dissenyador, ho ha explicat a les filles (la dona fa anys que ho sabia) i comença a trencar el tabú fora, en conferències: “El meu projecte de vida és el propòsit de vida. És el que tu sents que has de fer en aquest món. El meu projecte va en el sentit d’ajudar, escoltar i acompanyar persones que tenen o que viuen una situació semblant a la meva: jo, a vint-i-vuit anys, em vaig intentar suïcidar dues vegades. Que sàpiguen que hi ha gent que també passa per aquí, que no se sentin sols, que no és una cosa estranya, que ens pot passar a molta gent i, des de la meva experiència, ajudar-los.”

Quan ja ens n’anàvem, surt el nom del professor dels maristes que els ensenyava la pistola i penjava alumnes dels penjadors: “Es deia José María Escalona i es va morir fa uns quants anys, quan es va estimbar amb un 4×4. Ho vaig veure a internet.” Violència del començament al final.