27.09.2025 - 21:40
The Washington Post · Katharine Houreld i Hafiz Haroun
Per als centenars de milers de civils atrapats a la ciutat assetjada d’Al-Faixir, l’espera és un suplici que no s’acaba mai. Els qui hi romanen poden morir de fam, de malaltia o en atacs aeris. Els qui se’n van han estat víctimes de segrests, violacions i tortures. Els grups de drets humans adverteixen que, si la ciutat cau, s’hi podria veure la matança més greu d’ençà de l’esclat de la catastròfica guerra civil del país.
Al-Faixir és la darrera ciutat de la regió del Darfur, a l’oest del Sudan, que queda fora del control de les Forces de Suport Ràpid (RSF), la milícia paramilitar que combat l’exèrcit sudanès d’ençà de l’abril del 2023. Prop d’11.000 soldats i combatents aliats malden ara per mantenir el control de la ciutat, el darrer refugi per a més d’un quart de milió de persones que, en molts casos, fugen de matances i atrocitats comeses anteriorment per les RSF per tot el Darfur.
La ciutat tremola sota l’estrèpit d’atacs diaris. En el seu moment, Al-Faixir comptava amb trenta-sis clíniques i hospitals; ara, tan sols un continua parcialment operatiu, i molts metges s’han vist obligats a amagar-se. La planta d’aigua de la ciutat ha estat atacada repetidament, i el còlera causa estralls entre una població devastada per la fam.
The Washington Post ha parlat i intercanviat notes de veu amb un metge, un voluntari d’emergències, tres treballadors humanitaris i sis civils que romanen a la ciutat. Alguns aporten vídeos i fotografies per a donar validesa a allò que expliquen, però demanen que no es publiquin per por de convertir-se en blanc de les RSF. Les seves històries coincideixen amb les avaluacions de les agències humanitàries sobre la situació a la ciutat.
“Hi ha mort pertot arreu”, diu un veí de la ciutat, que accedeix a parlar amb The Washington Post amb la condició d’anònim perquè tem per la seva seguretat. Les accions de les RSF, segons que declarà aquest mes l’ONU, “podrien constituir un crim contra la humanitat, el d’extermini”.
Les famílies que es troben a la ciutat diuen que tan sols tenen fulles i pinso per a menjar. Expliquen que dones i infants han estat capturats i agredits sexualment per soldats mentre sortien a cercar plantes silvestres per a menjar.
A la ciutat no hi ha hagut lliuraments d’ajut internacional d’ençà de l’abril. En els mesos transcorreguts d’aleshores ençà, dos combois de camions de l’ONU han estat bombardats mentre provaven de trencar el setge. El Programa Mundial d’Aliments (PMA) diu que ha preparat un altre comboi en cas que s’arribi a un alto-el-foc.
Però, ara com ara, la possibilitat d’una treva és ben lluny. La setmana passada, els Estats Units –juntament amb Egipte, l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units– van fer una crida a un alto-el-foc de tres mesos “per a permetre l’entrada accelerada d’ajut humanitari a tot el Sudan”. El govern militar acollí la declaració amb satisfacció; les RSF no s’hi pronunciaren.
Segons l’ONU, gairebé 600.000 persones han fugit d’Al-Faixir i els assentaments circumdants durant aquests darrers mesos. Alguns dels extensos campaments que es crearen originalment per a acollir els desplaçats del genocidi del Darfur, ara fa dues dècades, resten deserts. Les carreteres que emanen de la ciutat són plenes de cadàvers, segons que expliquen les famílies que han escapat d’Al-Faixir darrerament. Sovint, els civils que fugen són obligats a entrar a punta de pistola en centres de detenció improvisats de les RSF, i retinguts en canvi de rescats exorbitants que pocs sudanesos poden pagar.
La mortífera tenalla que envolta Al-Faixir pot veure’s de l’espai estant: les imatges per satèl·lit del Laboratori de Recerca Humanitària de Yale mostren que les RSF han erigit trenta-un quilòmetres de murs de terra al voltant de la ciutat per a reforçar el control sobre les entrades i sortides.
Els paramilitars “han creat un parany mortal, literalment”, escrigueren els investigadors del grup, que advertiren d’una matança imminent. El maig del 2024, entre 10.000 i 15.000 persones van ser assassinades quan les RSF prengueren el control de Geneina, una ciutat més petita situada a l’oest del Sudan.
Una mort lenta de fam
La guerra civil sudanesa esclatà després d’una llarga lluita pel poder entre el cap de l’exèrcit i el cap de les Forces de Suport Ràpid (RSF). Ambdós uniren forces per a enderrocar el govern civil l’any 2021, però acabaren enfrontats entre si.
A mesura que els combats s’anaren estenent pel país, les atrocitats es multiplicaren. Hospitals i clíniques es convertiren en blancs militars; metges i activistes foren torturats; la violència ètnica i la fam es propagaren. Les potències regionals que pugnen per l’or i les vastes terres agrícoles del país, i també pel control estratègic de la mar Roja, han subministrat armes a ambdós bàndols, tot i l’acumulació de proves de crims de guerra. Més de dotze milions de persones han fugit de casa, segons l’ONU, i uns trenta milions necessiten ajut humanitari.
Al març, l’exèrcit va recuperar la capital, Khartum; les forces del govern continuen arraconant les RSF al sud del país. Però els paramilitars controlen la gran majoria de Darfur i, si capturen Al-Faixir, els experts temen que el país quedi partit de facto. La captura de la ciutat també donaria a les RSF accés als mercats d’armes i al petroli de Líbia, a més de les rutes de contraban que s’estenen al llarg del Sahel.
Mentrestant, Al-Faixir es mor de fam. Les famílies diuen que sobreviuen gràcies als residus triturats de cacauets procedents de l’extracció d’oli, que normalment s’empren com a pinso, i a les plantes silvestres. La inflació ha fet col·lapsar els mercats: a trenta dòlars el quilo, la farina ha esdevingut un somni impossible; la mateixa quantitat de mill es ven per cinquanta-tres dòlars.
Fins i tot, sortir a cercar menjar pot ser perillós. Els homes que surten a provar sort solen ser assassinats, segons els residents, i les dones i els infants poden esdevenir víctimes d’atacs despietats. Un home, l’Abdul·là, explica que la seva filla i la seva neboda foren atacades per milicians de les RSF mentre recollien herbes als afores de la ciutat.
“La meva filla de catorze anys va ser violada juntament amb dues noies més”, diu per telèfon abans de penjar entre sanglots. La seva neboda, de setze, fou hospitalitzada en estat crític, explica, i la seva mare fou assassinada per un projectil d’artilleria mentre ella era a l’hospital. “S’ha quedat tota sola a afrontar el seu patiment”, diu l’Abdul·là sobre la seva filla.
Explica que la filla està massa avergonyida per a tornar a casa, i ell ha hagut de fer mans i mànigues per consolar-la. “Plorava d’una manera que cap persona normal no es podria imaginar […] Li vaig dir que ella era molt més honorable que tot ells; que ella va ser forçada, que els covards eren ells.”
L’home suplica a la comunitat internacional que faci arribar provisions a la ciutat. Sense menjar, diu: “Morirem tots, i la vergonya us perseguirà per sempre més.”
Atacs despietats
La Fàtima, veïna de trenta-un anys de l’Abdul·là, és mare de quatre fills, però ara tan sols té la filla gran al seu costat. La família fugí a Al-Faixir a l’abril, quan les RSF assaltaren el campament de desplaçats de Zamzam, als afores de la ciutat.
Segons que explica, els milicians van disparar contra civils que fugien presos del pànic, i en la confusió se separà dels seus tres fills petits, de deu, set i quatre anys. El seu marit, ferit en l’atac, sortí a cercar-los un dia de juliol, tan bon punt es recuperà de les lesions i pogué tornar a caminar, i no va tornar mai.
Zamzam, que en el seu moment va arribar a acollir mig milió de persones, ara roman desert. Segons càlculs de l’ONU, uns 1.500 civils van morir en l’atac de l’abril.
Ara, tant l’Abdul·là com la Fàtima acampen en una escola reconvertida a Al-Faixir, juntament amb dotzenes de famílies famolenques més. Solien protegir-se en un refugi subterrani durant els atacs d’artilleria de les RSF, però s’inundà fa poc. Ara les famílies no tenen on fugir quan les bombes cauen.
El darrer dia d’agost, recorda, els projectils mataren unes quantes persones, incloent-hi la filla del seu veí, que tenia tres anys. Una altra nena que era al seu costat quedà esbudellada pel projectil.
“Tots resàvem i ploràvem. Semblava el Dia del Judici Final”, diu la Fàtima.
Fa pocs dies, un atac amb drons matà setanta-cinc persones durant una pregària de matí en una mesquita al nord-oest d’Al-Faixir, segons que informà l’exèrcit sudanès en un comunicat. Les imatges de l’atac publicades a internet mostraven cadàvers cremats i ensangonats.
Els metges estan desbordats. Molts treballen de casa estant, després de veure com mataven els seus companys de professió a la feina. Un metge diu que gran part del pinso amb què s’alimenta la gent està contaminat, cosa que ha causat casos generalitzats d’intoxicació alimentària. Atès que els subministraments bàsics es van acabar fa temps, els metges no tenen més remei que fer servir mosquiteres com a gases. No queda desinfectant, afegeix: tan sols aigua calenta.
“No me n’aniria encara que pogués. Els meus pacients em necessiten”, diu el metge.
Quedar i morir, anar-se’n i morir
L’única manera de sortir d’Al-Faixir és pagant. Els civils que fugen són presa fàcil per als extorsionadors de les RSF. Una dona relata com va ser atracada per milicians mentre abandonava la ciutat, i com tornà a ser atracada en arribar a la localitat més pròxima.
Més de 1.200 persones que han provat de fugir de la ciutat han estat segrestades per les RSF, segons familiars i voluntaris que treballen per alliberar-les, perquè no poden pagar penyores desorbitades. Algunes estan ferides, segons que expliquen els familiars; la pudor de la carn en descomposició impregna el campament. Homes, dones i nens dormen sota els arbres, vigilats per milicians. Molts fa mesos que hi són, mentre les famílies proven de reunir prou diners per a pagar el rescat.
Molts fugen amb la intenció d’arribar a Tawila, una petita ciutat que acull 800.000 desplaçats, i on el còlera ha fet estralls. “Alguns desplaçats han hagut de caminar seixanta quilòmetres a peu, sagnant per ferides de bala i fuetades greus, però els afortunats que han sobreviscut són pocs”, digué Sylvain Penicaud, coordinador de projectes de Metges Sense Fronteres a Tawila, en un comunicat publicat a començament de mes. “Arriben fatigats, destrossats psicològicament i en un estat d’angoixa extrem.”
Un home relata com fugí fa poc d’Al-Faixir acompanyat d’una seixantena de persones, incloent-hi el seu germà. El seu comboi, diu, fou atacat quatre vegades per milicians de les RSF. El germà va morir tirotejat –ambdós homes aconseguiren de resar plegats abans no morís– i un amic va ser mort a fuetades davant seu. Recorda haver passat al costat de tres ferits al voral de la carretera, però no tenir prou forces per a ajudar-los. Quan ja no pogué continuar caminant, una dona amb un carro es compadí d’ell i el portà fins a Tawila.
“Demano al Senyor que prengui la meva ànima”, diu l’home.
Els actors estrangers continuen exercint un rol clau en el conflicte al Sudan. L’exèrcit sudanès ha rebut drons de l’Iran i de Turquia; un informe finançat pel Departament d’Estat dels Estats Units, i publicat l’octubre de l’any passat, conclogué “amb certesa gairebé total” que trenta-dos vols registrats entre els Emirats Àrabs Units (EAU) i el Sudan entre el juny del 2023 i el maig del 2024 corresponien a carregaments d’armes per a les RSF. Els EAU han negat haver subministrat armes al grup.
“Tothom és plenament conscient de la magnitud del sofriment i els crims que s’estan cometent, però ningú no està disposat a pressionar les RSF i els seus poderosos patrocinadors estrangers perquè posin fi a les atrocitats”, diu Laetitia Bader, directora adjunta per a Àfrica de Human Rights Watch.
I afegeix: “No ens queda res més a fer que presenciar crims de guerra en directe.”
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
