Bloomberg · Lucy White, Joe Mayes i Alex Wickham

Keir Starmer no és el primer ministre laborista a qui Peter Mandelson aboca a una crisi política. De fet, la d’aquesta setmana ni tan sols és la primera crisi política relacionada amb Mandelson en què Starmer es veu implicat. La diferència, aquesta volta, és que fins i tot els membres del seu propi partit comencen a comptar els dies que li queden al capdavant del país.

Els diputats laboristes esmentats en aquest article fan servir unes quantes paraules per a descriure l’atmosfera que es respira aquests dies dins el partit, de “febre” a “motí”. Com més fonts citades a l’article, accepten de parlar amb Bloomberg amb la condició que se’n respecti l’anonimat i, així, poder expressar amb franquesa les seves opinions personals. Un ministre laborista diu que l’única cosa que explica per què Starmer continua en el càrrec és que els candidats amb més números per a agafar-ne el relleu tenen els seus motius per a no fer un pas endavant.

El drama parlamentari va començar dimecres, amb una sessió de preguntes en què Starmer va mostrar dificultats evidents per a defensar-se de les intervencions de la cap de l’oposició, la conservadora Kemi Badenoch. Badenoch, entre més qüestions, va demanar-li què en sabia, de la relació entre Jeffrey Epstein i Mandelson, l’antic pes pesant laborista que Starmer va nomenar ambaixador britànic a Washington poc després de guanyar les eleccions, ara fa un any i mig.

En la resposta, el primer ministre va reconèixer que els informes interns sobre Mandelson previs al seu nomenament com a ambaixador als Estats Units ja esmentaven detalls de la relació amb Epstein. Una sèrie de correus electrònics publicats fa pocs dies pel Departament de Justícia dels EUA van revelar que la relació va continuar fins i tot després que el financer s’hagués declarat culpable d’haver traficat sexualment amb menors, l’any 2008. Un ministre que seia prop de Starmer durant la sessió parlamentària explica que al primer ministre li tremolaven les mans mentre s’adreçava a la Cambra dels Comuns.

Moltes de les preguntes de Badenoch es van centrar en el poderós cap de gabinet de Starmer, Morgan McSweeney, que es va erigir en un dels grans valedors de Mandelson durant les setmanes prèvies al seu nomenament, tot defensant que calia trobar algú avesat a la realpolitik per a gestionar la tornada de Trump a la Casa Blanca. Alguns diputats laboristes descriuen la posició de McSweeney dins el partit com a insostenible i especulen que l’única raó per la qual Starmer encara no l’ha acomiadat és perquè deu haver-se adonat que, despatxant-lo, podria accelerar la caiguda del seu propi govern.

“El primer ministre va decidir d’injectar el verí de Mandelson al cor del seu govern seguint el consell de Morgan McSweeney”, va afirmar Badenoch. Starmer li va respondre que, “per descomptat”, continuava confiant en McSweeney, a qui va descriure com una peça imprescindible del seu govern.

El secretari d’Habitatge, Steve Reed, es va fer ressò de les paraules de Starmer en declaracions abans-d’ahir a la ràdio, en què va defensar que no creia que fos adequat que McSweeney dimitís simplement perquè Mandelson “li va mentir”. “El problema no van ser els informes interns, sinó el fet que Peter Mandelson va mentir”, va assegurar Reed: “Ens trobem davant d’una traïció de proporcions majúscules.”

En declaracions a la cadena Sky News, Reed va afegir: “Quan vaig descobrir què havia estat fent Mandelson, vaig sentir-me com si m’haguessin donat un cop de puny al ventre.”

La disputa sobre els antecedents de Mandelson va agafar força quan membres del mateix Partit Laborista de Starmer van fer pinya amb els conservadors per demanar els documents interns del govern relacionats amb el seu nomenament, la publicació dels quals el primer ministre havia provat d’embargar tot al·legant qüestions de seguretat nacional.

Arran del trencament de files d’alguns diputats laboristes amb el govern, Starmer va cedir i va acceptar permetre que el Comitè d’Intel·ligència i Seguretat de la Cambra dels Comuns –del qual formen part membres d’ambdós partits– revisés la documentació.

L’escàndol arriba en un moment en què els índexs de popularitat de Starmer han caigut a cotes històricament baixes. A l’horitzó s’albiren les eleccions municipals del maig, en què es preveu que els laboristes quedin assenyalats en benefici de Reform UK, el partit populista de Nigel Farage, cosa que podria complicar encara més la continuïtat d’un primer ministre que ja ha perdut el suport d’alguns diputats.

Prop d’un 95% dels britànics estan al cas de l’aparició de Mandelson als arxius del cas Epstein, segons un sondatge de YouGov publicat dimecres. Gairebé la meitat va afirmar que seguia la notícia de prop.

“En situacions així, els grans canvis polítics poden passar de ser improbables a ser inevitables amb una gran rapidesa”, explica Rob Ford, politòleg de la Universitat de Manchester.

Un dels pocs consols del primer ministre és que Wes Streeting, un dels candidats amb més números de substituir-lo, és un aliat afí a Mandelson. Això, segons que expliquen dos alts càrrecs del Partit Laborista, deixa Streeting en risc de quedar en evidència si decideix dimitir en protesta per la gestió que el govern ha fet del cas Mandelson.

Uns altres que reben el suport d’amplis sectors del partit –Andy Burnham, Ed Miliband i Angela Rayner– tenen els seus propis motius per a abstenir-se de fer un pas endavant. Burnham, batlle de Manchester, va veure la setmana passada com el Partit Laborista li impedia de començar el procés formal per a disputar el lideratge de la formació a Starmer.

A Rayner encara li pesa la llosa de l’escàndol fiscal que va forçar-ne la dimissió com a vice-primera ministra, el setembre de l’any passat. I Miliband, secretari d’Energia, sempre ha fet gala de la lleialtat al primer ministre.

Rayner, tanmateix, va fer valer el seu pes aquesta setmana pressionant el govern perquè acceptés publicar els informes interns sobre Mandelson. Un membre del partit explica que, aquests darrers dies, Rayner ha deixat clar que pretenia presentar-se a unes hipotètiques primàries del partit.

Els darrers dies, el primer ministre britànic ha endurit el to contra Mandelson, a qui ha acusat d’haver traït el país i d’haver mentit repetidament. Caldrà veure, tanmateix, fins a quin punt la retòrica, per si sola, permetrà a Starmer de superar la crisi més greu que ha hagut d’entomar d’ençà que va arribar al càrrec.

Ellen Milligan, Irina Anghel, Alex Morales i Sylvia Westall han contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb