15.09.2025 - 21:40
L’article 119 de la constitució soviètica de 1936 consagrava el “dret al descans” de tots els ciutadans, inclosos els obrers. Aquesta concepció és la que va portar els dirigents de l’URSS a crear els putyovki, uns cupons subvencionats que permetien a totes les persones d’accedir a vacances en llocs bonics o centrats en el benestar del país, amb gairebé totes les despeses pagades (entre un 70% i un 100%). Una d’aquestes destinacions era Tskaltubo, a Geòrgia, que, gràcies a la presència d’aigües termals riques en radó i a l’obsessió de Stalin, es va convertir en un dels principals balnearis de l’estat.
S’hi van edificar prop d’una trentena de centres amb tots els luxes. Fins i tot, van construir una línia de tren directe amb Moscou, que en el seu moment àlgid connectava els 2.000 quilòmetres que la separaven de la ciutat de Tskaltubo quatre vegades el dia. Era un dels grans orgulls soviètics i una demostració de poder i del seu compromís amb els seus ideals.
Quan vaig entrar d’amagatotis en un dels seus sanatoris més impressionants, ara abandonat, no em va ser difícil imaginar-me la grandesa del lloc cinquanta anys enrere. Era l’últim gran hotel balneari que s’havia construït a la regió, el Sanatorium Sakartvelo, un complex gegant amb tres edificis de fins a nou pisos que havia arribat a tenir llits per a acomodar-hi més de mig miler de convidats. Però ara moltes de les parets s’havien esfondrat, s’havia saquejat tota la ferralla aprofitable i la vegetació començava a guanyar terreny entre les rajoles trencades i la runa.
Aquell era un exemple clar de què havia estat Tskaltubo. Els visitants s’allotjaven en centres com aquell, que eren una barreja de balneari i hospital. El radó, un gas noble radioactiu, és present en forma dissolta en les aigües que brollen en aquesta zona. Els experts soviètics presentaven aquestes termes com a aptes per a banys diaris durant dues setmanes, suposadament, per a millorar l’aparell locomotor, la pell, el sistema nerviós i el circulatori. D’aquesta manera, els turistes eren a la vegada pacients que contractaven diversos tractaments amb la intenció de millorar la salut.
A partir del 1991, després de la caiguda de la Unió Soviètica, aquells luxosos edificis van quedar abandonats. Tskaltubo ja no tenia la inversió pública ni la motivació política que havia arribat de Moscou i, de mica en mica, les persones que hi vivien, que es van quedar sense feina, se’n van anar, i van deixar rere seu el vestigi increïble d’un projecte d’escala continental destinat a l’oblit. De les 20.000 persones que hi havien arribat a viure a final dels anys vuitanta, quan rebien més de 120.000 visitants anuals, en el cens del 2024 només en quedaven 7.000.
Explorant les runes, vaig aconseguir pujar fins al teulat, des d’on es veia una increïble panoràmica de la zona, especialment verda. Pel damunt de les copes dels arbres s’elevaven fantasmagòrics edificis al límit de l’esfondrament. Al bell mig de tots ells, s’hi distingia fàcilment un parc central, al voltant del qual s’havia dissenyat el plantejament urbanístic dels balnearis de Tskaltubo. A més a més, a la façana de l’edifici a on em trobava, hi havia encara el rètol en georgià del Sanatorium Sakartvelo, que impressionava quasi tant com vist des de baix.
Però la cosa que més em va sorprendre d’aquell complex la vaig trobar a la planta baixa. Allà reposava, en un admirable estat de conservació, un mosaic soviètic de colors blau, groc, verd i vermell. Aquell espai devia ser una zona pública important de l’hotel, perquè donava directament al bosc i al bell mig de la sala hi havia una antiga font que també estava decorada amb un mosaic al fons. Abans es devia veure a través de l’aigua, però ara res no em separava d’aquell bonic disseny que mostrava il·lustracions de peixos de colors.
Tresors com aquell no eren del tot una anomalia a Tskaltubo. Pràcticament tots els sanatoris que visitava amagaven també algun petit secret, oblidat pel temps. Al Sanatorium Gelati també hi havia mosaics, però en aquest cas eren a l’exterior, concretament, en un parc infantil. Com que aquell centre havia estat especialitzat a atendre mares i els seus nens, s’hi podien trobar particularitats com aquesta bonica zona d’esbarjo, l’única que hi havia a la ciutat, que ja era a punt de desaparèixer entre les plantes.
A tots els edificis que visitava m’hi trobava deixalles, roba, mobles… proves que, allà, hi havia viscut algú fins feia no gaire. Eren refugiats de la regió d’Abkhàsia, que havien fugit de la neteja ètnica i l’expulsió de georgians que es van cometre a la zona els anys 1992 i 1993. Prop de 10.000 persones es van instal·lar de cop als sanatoris de Tskaltubo, que, si bé havien perdut gran part de la ferralla necessària per a funcionar, encara conservaven l’estructura dels edificis i un cert encant, amb grans llums amb forma d’aranya al sostre, o bonics pilars ornamentats. Ara bé, la vida dels refugiats era extremadament dura i disposaven de molt pocs recursos. Un d’aquests edificis, el Sanatorium Tskaltubo, un dels més antics (construït el 1931), va arribar a acollir fins a 765 famílies desplaçades.
Però la història de Tskaltubo pot ser que s’hagi començat a reescriure. D’ençà de fa un parell de dècades, el govern s’ha mostrat unes quantes vegades molt favorable de donar una nova vida a la ciutat (i als refugiats). En aquest temps, s’han organitzat subhastes i licitacions per a projectes que volguessin reconstruir els edificis per tornar a posar Tskaltubo al mapa del turisme de benestar. Per aquest motiu, d’ençà del 2019 es van reallotjant les famílies refugiades en nous apartaments als afores de la ciutat, tot i que per a moltes persones aquells edificis s’havia convertit en casa seva. Hi havien criat els fills, havien creat una economia submergida que incloïa comerços dins els mateixos hotels abandonats i havien adaptat espais, com pistes de tenis i piscines, per conrear-hi verdures. Avui dia, molt poques famílies romanen en aquests edificis.
Molts dels sanatoris es troben ara envoltats de tanques i disposen de seguretat privada per a impedir que ningú hi entri. Fins fa poc, aquest havia estat el paradís dels afeccionats a l’urbex, el terme internacional per a definir els amants d’explorar llocs abandonats i els entusiastes de la fotografia. Però ara entrar en aquests llocs requereix una mica més de picaresca per a evitar el personal de seguretat. De fet, molts acaben optant directament per subornar-los. Sigui com sigui, Tskaltubo continua essent un punt allunyat del turisme convencional de Geòrgia.
Al parc central, hi quedava encara un dels únics balnearis que no havia deixat de funcionar mai: la casa de bany Núm. 6. Aquest centre era el preferit de Stalin, que fins i tot tenia una sala d’aigües termals privades per a quan visitava Tskaltubo. Segons la llegenda local, el dictador soviètic havia anat per primera vegada a la ciutat el 1931 per tractar-se uns dolors reumàtics. Es diu que, per rebre’l, es van erigir en temps rècord els primers tres complexos termals amb la feina de 4.000 obrers. En va sortir tan content, que va fer de Tskaltubo el seu projecte personal pel benestar de l’URSS. Però la veritat era que els qui rebien els cupons subvencionats per a venir ací eren més aviat dirigents del partit, i no pas els obrers.
Tot i això, sí que hi havia alguns afortunats. Un d’ells va ser la Ludmila, una dona russa de la zona de Buriàtia que havia vingut durant l’època daurada de Tskaltubo, i que va tornar-hi cada any després de la caiguda soviètica. Me la vaig trobar a l’entrada de la casa de bany Núm. 6, d’on sortia de fer-se un tractament, un costum que havia heretat de jove. “Abans ací venia moltíssima, moltíssima gent”, m’explicava. “Era millor, perquè era un altre país, un país ric. Ara hi ha moltes coses abandonades. Però jo vinc cada any, perquè m’encanta Geòrgia i la seva gent.”
El seu somni, com el de la gent de Tskaltubo, és que els projectes que s’han promès a la ciutat s’executin per tal de recuperar part de la bellesa i l’encant que havia arribat a tenir. Però molts tenen dubtes. Ja han vist com s’han incomplert unes altres promeses i són conscients que a Geòrgia falten molts recursos per a poder fer realitat una idea com aquesta, que ho va ser només quan una de les potències més fortes i amb més capacitat de mobilitzar recursos de la història es va obsessionar amb fer-la realitat per complir els seus ideals polítics. De moment, els sanatoris de Tskaltubo es troben més buits que mai, i recorden que, de la mateixa manera que la bonança i la felicitat poden aparèixer ràpidament, també poden desaparèixer en un tres i no res sense deixar rastre. Bé, gairebé cap rastre.
