11.11.2025 - 21:40
|
Actualització: 11.11.2025 - 21:48
Spidermans o unicorns. Dinosaures o cors. Excavadores o flors. Colors primaris o colors pastel. Superherois de Marvel o princeses de Disney. Verd fosc i blau marí o rosa i brilli-brilli i arcs de Sant Martí sobre un fons ben blanc i fi. “Salvatge”, “aventurer”, “explorador”, o “bonica”, “amor”, “adorable”.
Res no m’havia preparat per a perdre tant de temps en una botiga per culpa de la roba binària de la canalla. Trobar peces neutres és tota una odissea. Ingènua de mi, em pensava que totes aquestes coses les teníem superadíssimes. Res més lluny de la realitat. I espera, que d’aquí a quatre dies arribaran els catàlegs de joguines i els anuncis de Nadal, i ja tremolo.
He esmentat colors i dibuixos perquè és la part més visual: entres en una botiga i veus clarament què han fet pensant en un sexe i en un altre. De fet, primer de tot: per què coi es divideix la roba de la canalla en masculina i femenina? Llavors t’hi atanses, i el que trobes és que, entre un jersei “de nen” i un “de nena” de la mateixa talla, hi ha un pam d’amplada i de llargada de diferència, que els pantalons “de nena” són més estrets que els “de nen”, i els pantalons curts, els fan perquè a elles els quedin per mitja cuixa, essent generosos, i a ells, pel genoll. I busca pantalons “de nena” amb butxaques de debò! Heu conegut cap criatura que no necessiti butxaques per a guardar-s’hi tots els tresors que va arreplegant durant el dia? Parlo de canalla de tres anys, quatre, i a mesura que es fan grans, la cosa, si de cas, empitjora. I aquí podríem parlar de la hipersexualització infantil que es fa evident en alguns codis de vestimenta.
El missatge que es transmet dins d’aquestes botigues i que rebem tan sovint pel carrer és que la roba per a ells està feta perquè vagin còmodes. Per a elles, perquè vagin guapes. Des que són uns quatre-grapes. Però tots els infants grimpen igual, i corren i s’embruten. Com els limita els moviments, una faldilla, una samarreta curta i estreta, un jersei blanc que no s’hauria d’embrutar? I, ja que hi som, com incomoda tenir blens de cabells tapant els ulls, o notar-se tot el cap tibant per un monyo, o unes arracades que s’enganxen amb un jersei?
No és tan sols una qüestió estètica. Cadascú ha de poder vestir i pentinar-se com li doni la gana, i la canalla, com més aviat triï la roba que vol dur –dins els límits necessaris que marqui la família– més aviat sabrà prendre decisions. El problema no és que tu li compris un jersei de l’Spiderman al teu fill o un jersei blanc de cors roses a la teva filla, el problema és què hi trobem, als aparadors, als catàlegs, al carrer. Amb quins missatges ens bombardegen. Què ho fa, que vulguem un tipus de roba per a un nen i un altre per a una nena? O que la canalla es decanti cap a una banda o cap a una altra? Perquè l’interrogant que sorgeix és: fins a quin punt és lliure, aquesta llibertat de triar? Fins a quin punt les criatures no estan condicionades per l’entorn, pel que veuen, pel que senten, pel que els diuen?
Quan un nen de cinc anys diu que no es vol posar un jersei rosa perquè “és un color de nenes”, quan un nen entra en una botiga de joguines i es dirigeix directament cap a la secció que han fet pensant en ell (en els seus cromosomes?, en el seu sexe?), perquè les altres joguines “són de nenes”, quan un nen deixa de pintar-se les ungles perquè “això ho fan les nenes” o no vol fer dansa perquè tots els nens que coneix fan bàsquet o futbol, fins a quin punt les seves decisions són seves?
I diria que se sent molt més sovint “això és de nenes” que no pas “això és de nens”. Gènere marcat.
Tot comença amb aquell “nen o nena?” quan encara no has parit. Entenc que, quan són petits, a vegades ho demanin per saber com dirigir-s’hi. Perquè sí, una criatura petita, si no li abaixes els pantalons, cosa que no és recomanable de fer, no emet cap senyal que faci saber de quin sexe és. Però és que no sé veure quina importància té. Bé, de fet, sí que en té. S’han fet estudis que demostren com canvia la manera que té un adult de dirigir-se a una criatura segons si li diuen que és un nen o que és una nena. Compte: no pas segons si és un nen o una nena, sinó segons si l’adult es pensa que és davant d’un nen o d’una nena. I ja som al cap del carrer. Tractem diferent els infants segons el gènere que els adjudiquem, els posem uns adjectius o uns altres, esperem d’ells un comportament o un altre. Aquí comença a néixer la discriminació, que en aquest estadi pot semblar innocent però que no ho és gens, i que s’anirà perpetuant al llarg de les seves vides.
No me’n vaig més enllà, perquè seria un altre article. Vull tornar a la botiga de roba, perquè és esgotador i he vingut a rondinar. I he de dir que, en el meu cas, la majoria de roba que tenim és heretada, de cosins, d’amistats (què faríem, sense aquesta xarxa?) (També podríem parlar del desgast que representa classificar cada canvi de temporada tota aquesta roba i fer-ne bosses per a donar-ne una aquí i una allà, una feinada que no s’acaba mai i que en el 95% dels casos recau en dones: no hi ha cap estudi, però no en tinc cap dubte). Aquí, servidora és partidària de fer circular tanta roba com es pugui i comprar la mínima necessària. Ara, el dia que se m’acut entrar en una botiga a buscar una samarreta, he d’arrencar a córrer.
De roba neutra, n’hi ha, és clar, tampoc demanem res tan estrany. Però has de buscar. Has de perdre mooolt de temps. I, per alguna raó, t’hi has de deixar més calés. Si entres en una botiga qualsevol, la realitat majoritàriament és aquesta. I és l’opció fàcil, que ja anem prou esgotats per la vida.
No és (només) que arribi un dia que la teva filla, a qui has mirat de criar sense condicionants de gènere, vulgui cors i unicorns i arcs de Sant Martí. Trobo fins a cert punt lògic que a una criatura li cridin l’atenció els animals fantàstics i les coloraines i el brilli-brilli, però no trobo gens lògic que això únicament cridi l’atenció als infants criats com a nenes, en femení marcat. I si els infants criats com a nens, en masculí marcat, no en porten, o fins i tot no en volen, hi veig més una pressió externa que no pas lliure albir.
“Això és de nenes.” Qui és que diu això a una criatura i en què pensa?
Diuen que els infants aprenen molt més de l’exemple que reben que no pas dels sermons que els donen. Llavors convé preguntar-se què veuen els nostres fills. I jo pertot m’hi trobo encara estereotips de gènere. I el que em fa patir és que sembla que ja ens està bé. Ja sé que tot això va canviant, i que hem avançat respecte de fa unes quantes dècades, però la sensació és que tampoc tant. Que no prou, ni de bon tros.
Quants referents masculins veuen les nostres criatures amb els cabells llargs, amb faldilles, amb les ungles pintades, amb arracades, per esmentar quatre elements visuals? Vull molts més homes que s’atreveixin a trencar els estereotips, perquè les dones ens n’hem fet un fart, ja.
Encara més: vull veure pares homes en una botiga de roba infantil.
(I no m’enganyo: el que seria autènticament revolucionari seria que aquest article l’hagués escrit un home.)
Si se suposa que volem criar persones lliures, si se suposa que som en l’era del gènere fluid, què fem marcant-los a tort i a dret com a nens o com a nenes? Després farem tallers contra els estereotips de gènere i per a acompanyar les identitats dissidents. No és una peça de roba i prou, no és l’estètica d’un dia i prou, és tot allò que implica marcar-los el gènere des que neixen. I això, per descomptat, també ho fan la vestimenta i el pentinat.
Per molt que jo decideixi com vesteixo la meva criatura, com la crio, amb quins valors, no la puc aïllar pas de la realitat. Ni ho vull, és clar. Viu en societat, en forma part, i és en el context d’aquesta societat que val la pena ser conscients que res no és innocent, tampoc una samarreta de l’Spiderman a la secció infantil masculina.
