Som una colla d’irresponsables

L’objectiu d’aquest primer mail obert del 2026 és reflexionar sobre una qüestió que fa dies que em volta pel cap arran d’alguns episodis recents, com ara les nevades, l’incendi de Cap d’Any a Suïssa i la mort d’un noi incentivada i transmesa en directe per internet a Vilanova i la Geltrú: la manca de responsabilitat individual. Dit d’una altra manera, que potser és més acurada: la creixent delegació del deure de ser ciutadans responsables als altres, sobretot a les administracions públiques. Que també ho han de ser, és clar, i per això hi ha un ex-president que hauria d’entrar a Picassent, però que no ens eximeixen a tots nosaltres d’assumir la part que ens pertoca. Parlo de la responsabilitat entesa com un compromís amb nosaltres mateixos, que ens permet d’actuar d’acord amb uns valors individuals coherents amb allò que som, pensem i sentim, i uns valors col·lectius majoritàriament acceptats i establerts.

Comencem per la meteorologia, va, que és molt evident. Si fa calor bevem aigua i si cauen llamps no ens arrecerem sota els arbres. Tenint en compte la precisió entre màgica i quirúrgica amb què els qui s’hi dediquen endevinen el temps que farà –i les possibles desgràcies associades–, és evident que cal fer arribar aquesta informació a tothom qui pugui rebre’n els efectes. De manera puntual i eficaç, que vol dir que, en lloc de sentir tocar campanes, ara ens fan retrunyir el mòbil que tots duem a la butxaca de manera coordinada, unísona i geolocalitzada. Pla Inuncat, Neucat, Incendicat, Terratremolcat… Està bé, hem avançat i és útil, sempre que no se n’abusi i acabem provocant l’efecte “que ve el llop”. Quan m’imagino els polítics de torn al voltant d’una taula enmig d’una situació de crisi, no puc evitar de pensar que la temptació de fer que tothom es quedi tancat a casa per evitar riscs deu ser molt gran.

La pregunta és: un cop estem tots avisats, amb la inestimable ajuda dels mitjans de comunicació (als quals això d’escampar informació alarmista els deu aportar una generosa dosi de clics), què? Podem confiar que la gent sabrà actuar en conseqüència o tot ho hem de fiar a ordres, prohibicions i sancions? Podríem aspirar que la gent entengués que anar ben preparats a la muntanya és igual d’important que posar-se el casc per anar amb moto, o això és confiar-hi massa? Malgrat que ens recordin per terra, mar i aire que cal evitar els desplaçaments innecessaris quan neva, tots els accessos a turons i turonets s’han d’omplir cada vegada de cotxes sense cadenes a les rodes i el dipòsit de benzina mig buit? Quan el riu baixa desbocat, sempre n’hi haurà que trobaran que ells sí que encara el poden travessar? Cal sortir a fer windsurf quan la ventada passa a ser un temporal?

Ja sé que al món cada vegada som més colla i el senderi i el sentit comú sembla que van escassos. Que la vida és complexa i que, d’accidents, n’hi ha hagut sempre. Que tots tenim el dret de badar, de despistar-nos i fins i tot d’equivocar-nos. També sé que donar instruccions a un col·lectiu tan ampli com és tota la ciutadania és molt complicat. Que cal simplificar els missatges al màxim i que es perden coses pel camí, tal com mostren la publicitat, les campanyes electorals o els discursos de Nadal de les autoritats. Però que la reacció de tants joves quan comença un incendi al soterrani d’un bar sigui enregistrar-lo amb el mòbil i continuar ballant en lloc de mirar de fugir-ne cames ajudeu-me em fa pensar que el procés de l’evolució humana no sols s’ha estancat, sinó que va enrere. Si perdem l’instint de supervivència, què ens queda? Un vídeo pòstum ple de likes?

Ens manca autonomia i ens sobra cordó umbilical. Comencen a arribar a l’edat adulta les primeres generacions que s’han criat enmig de núvols de cotó fluix, amb pocs límits o cap a casa i molta més plastilina que suspensos a l’escola. Si els pares no deixem que un fill caigui de tant en tant, no aprendrà mai a aixecar-se. Si els pares no els ensenyem a callar i a escoltar, a preparar-se l’esmorzar, a anar a reciclar o a tenir cura de la seva roba, com volem que el dia de demà siguin autònoms i responsables? Que a primària els duem la motxilla perquè ens fa pena veure’ls carregats, a secundària demanem pel grup de WhatsApp de pares quins deures tenen i a la universitat els acompanyem a fer la matrícula! Famílies sobreprotectores, pares helicòpter.

Si el tema de la responsabilitat individual és complicat, per a la responsabilitat col·lectiva encara cal bufar i fer més ampolles, és clar. Sempre recordaré l’impacte que em va produir descobrir de petit que a Alemanya els diaris es deixaven en unes caixes amb tapa de plàstic i que la gent els agafava lliurement després d’haver dipositat una moneda en una mena de guardiola que hi havia al lateral. Ara a l’Hospitalet de Llobregat han introduït una nova taxa de residus, no sé si justa o injusta, però la reacció de molta gent a les xarxes ha estat d’anunciar que deixarien de reciclar com a mostra de protesta. Cara i creu. La manera com es té cura del mobiliari urbà o es maltracta també és un bon sistema per a mesurar el grau de maduresa i de responsabilitat col·lectiva d’una societat. O el nivell de frau a l’hora de pagar imposts. Si ho passem a escala planetària, la desídia generalitzada a l’hora d’entomar el canvi climàtic tampoc no convida a l’optimisme. D’exemples, n’hi ha un munt.

Temo que l’actual pèrdua de responsabilitat individual va associada al procés d’idiotització general de la societat. I no insulto ningú, que consti. Idiota és un mot d’origen grec (ἰδιώτης/idiṓtēs) que servia per a referir-se a aquelles persones alienes a la vida pública i els afers comunitaris, individus comuns i ignorants que no participaven en la vida cívica. Cap aquí anem, accelerats per la intel·ligència artificial, l’individualisme i la societat de consum. Amb catorze màsters sota el braç, però incapaços de saber el nom dels ocells i les plantes, d’ajudar un desconegut, de recitar un poema de memòria o de trobar una adreça sense Google Maps. Més etimologia: la paraula responsabilitat ve del llatí respondere, que significa ser capaç de respondre o correspondre a una obligació o deute. Però qui no escolta o no entén, mai no podrà respondre.