És molt probable que ja n’hagi parlat alguna altra vegada. Ho faig de tant en tant. O amb certa regularitat. Segons com ens ho miréssim podríem dir, fins i tot, que ho faig sovint. Perquè va bé prendre perspectiva per valorar on som des d’on venim. Va bé en general i en la cosa de la literatura, també. En la cosa de la literatura catalana. De la literatura catalana que es fa al País Valencià. Més específicament encara, de la narrativa. I aquí és on pren especial sentit i consistència l’al·lusió que deia i que encara no he concretat: la superació de la carència singular.

El sintagma prové d’un article publicat a Serra d’Or l’any 1972. Duia per títol “Una carència singular”, el signava en Joan Fuster i començava així: “Fa temps que hi penso, i miro de plantejar el problema als meus amics. Es tracta d’això: el País Valencià actual no té una novel·la pròpia.” És interessant per moltes coses, aquest article, també per a constatar com, de cadascun dels temes que proposava en Fuster perquè fossin desenvolupats en narrativa (l’efusió de l’estraperlo, el drama de l’emigració a Europa, l’erotisme litoral i l’especulació de terrenys, la desolació del secà, els negocis tèrbols de la nova burgesia ascendent i els tristos negocis de la burgesia descendent, la guerra, la postguerra, el clero amb amenes variants i tallo la citació desordenada perquè no acabaríem), de tots i de cadascun i també dels punts suspensius, ja en tenim novel·la. Novel·les. I bones. Molt bones.

De fet, aquella carència ha estat superada amb escreix, i des d’aquest nostre començament de mil·lenni ja podem parlar de la potència de la narrativa que ens emana del País Valencià i celebrar la Isabel-Clara Simó i en Joan Francesc Mira i en Martí Domínguez i en Manuel Baixauli i en Josep Lozano i en Joan Benesiu i la Raquel Ricart i en Xavier Aliaga i en Ferran Torrent i no sóc exhaustiva.

Sé que és una evidència, però val la pena de recordar-ho de tant en tant (sobretot per ajudar el barcinocentrisme a resituar-se en la realitat, que és més àmplia, més rica, més plena que el seu interessantíssim melic): sense el conjunt, sense les veus que la modelen des de Llucmajor o Sueca o Lleida o Perpinyà, no és que la literatura ens quedi incompleta, és que no és.

Una de les conseqüències del fraccionament en autonomies és també la compartimentació dels circuits culturals, de distribució i de crítica i de coneixement general i de tot. No és camp exclusiu del món dels llibres, això: ara penso en l’esplèndid film d’en Vicent Monsonís, La invasió dels bàrbars (premi del públic al FIC-CAT l’any passat, per cert, i tot un fenomen que ja han vist més de trenta mil persones i que s’obre pas amb la força del boca-orella), i no sé si goso preguntar si la coneixeu, al nord o a l’est, si és que se n’ha parlat o s’ha projectat prou o com pot ser que costi tant (veig cartells amb projeccions d’un sol dia a Cardedeu, Tàrrega, a Inca…: si en teniu notícia, no la deixeu escapar!).

Si tornem a la cosa novel·lística, però, i per acabar de fer feliç Joan Fuster, és important també d’assenyalar que, a més a més dels valors consolidats, com que som una literatura viva i creativa i forta (i algun dia, espero, ho començarem a assumir), dia sí i dia també n’apareixen de nous, de valors. I ara penso en l’Emma Zafón o en la Irene Klein o en en Vicent Flor. Per exemple. Tan diferents. Tan interessants.

Tot just l’he acabat, aquest Terres bàrbares (Edicions 62) que ha publicat en Vicent Flor, i visc amb la pruïja que se m’apodera de tot quan passo el darrer full d’una bona novel·la: la necessitat de compartir-la, de dir que no te la deixis perdre, que llegeix i emociona’t i pensa i evoca i imagina i riu i tantes coses (tantíssimes) com ens pot oferir la literatura!

Pot ser que conegueu Flor per l’assaig polític i de pensament nacional (Noves glòries a Espanya, per exemple, o el més recent Contra la llengua dels valencians): ell és sociòleg i n’exerceix. També és un gran lector, amant del coneixement, del raonament, dels llibres i la conversa. I fa anys que ha caigut en la temptació de la literatura (visca!). Als assaigs ja s’hi perfilava el tremp literari, en començar la dècada s’hi va llançar de cap, va escriure El carrer de baix, i aquella història crua que bevia directament de l’experiència i la transformava en novel·la va guanyar el premi Joanot Martorell. Com que és un home ponderat, ja deia, poc després, que ara veurem què passa, que la prova definitiva és la segona novel·la, la que costa, la més difícil.

I des d’aquesta premissa, aquesta responsabilitat, va escriure, i reescriure, Terres bàrbares. I acaba de sortir. I demostra que Flor hi era perquè és i es consolida. I ho fa amb una novel·la fonda i suggeridora que recorre València i que la ficciona i que ens la mostra tal com va ser (les grisors tamisades de la puta postguerra, les enviscades del franquisme fortificat) i tal com és (durícies i esperances i més), una novel·la que ens recorda que els fets són els fets i que hi ha veritats. Més enllà de les distorsions i dels jocs de miralls, hi ha el tema de la veritat, la necessitat i la dificultat de la veritat: ens les presenta, necessitat i dificultat, des de la nostra història recent i estrafeta per les continuïtats del franquisme; colgades sota els silencis premeditats de la família (veritats doloroses, veritats complexes: veritats); reclamant professionals (periodistes, sí: d’això parla també la novel·la, d’aquest retrat tan real i tan cru) que les treguin a la llum. I tot això ho fa Vicent Flor amb un estil característic que barreja citacions i situacions i personatges reals amb altres que diu que li han nascut a la imaginació, i llegeixes i llegeixes i aconsegueix que creguis que això que et conta és una crònica documentada.

Perquè és que ho és.

O inventada.

Tot alhora.

Literatura.

(Informació de servei: si el 18 de març correu per Barcelona, mireu d’arribar-vos a la llibreria Ona, que hi parlarem de Terres bàrbares –del títol també– i junts trinxarem, de passada, les maleïdes separacions autonòmiques.)