llengua

Ja sé que puc prendre mal. Si no m’explico bé, em cauran bufetades. I si aconsegueixo explicar-me, també. Per què? Perquè vull parlar sobre la llengua catalana i algunes actituds que genera en el sistema cultural català. I els ganivets, en aquest assumpte, es llancen esmolats.

La cultura catalana, del franquisme ençà, s’ha construït basant-se en un poder hegemònic de la llengua. I, consecutivament, de la literatura. Hi havia causes evidents que justificaven el desequilibri respecte d’altres camps de la cultura: la persecució de la llengua catalana durant la dictadura; les dificultats de la represa durant la mal anomenada transició; la posició feble del català (i de totes les llengües minoritàries) en la globalització; el no tenir un estat al darrere que doni suport a la llengua; els vaivens i contradiccions dels qui diuen que la protegeixen… I, és clar, les permanents envestides dels repressors espanyols en contra de la convivència lingüística a Catalunya; una convivència evident en què el català perd sempre com a llengua d’ús, però que els fanàtics de l’espanyolisme neguen per vici i malícia.

Venim d’on venim i som on som, però aquest predomini –d’altra banda lògic– de la llengua de vegades genera paradoxes. Els qui ens hem dedicat professionalment a les arts visuals (per escriure-ho a l’engròs) hem comprovat el desequilibri que hi ha a Catalunya entre allò que penja de la llengua i totes les altres matèries d’expressió artístiques, sobretot si ho comparem amb sistemes culturals pròxims. Fins i tot un país com França (inventor, no ho oblidéssim pas, del terme ‘xovinisme’), sembla que conviu més equitativament entre la literatura en francès (la protegida per l’estat, ja ho sabem) i la resta d’arts i manifestacions que conformen la seva cultura institucional. Al Principat, però, és com si la catalanitat de la cultura no pogués desplegar-se més que per mitjà d’un suport absolut a tot el que sigui la llengua: més subvencions, més recursos, més ressò. I, així, s’ha anat gestant un estat de les coses en què discutir, no la preeminència de la llengua en la construcció cultural, però sí la necessitat que hi participin altres registres, et converteix en sospitós de no sé quants mals.

Les paradoxes a què em refereixo vénen de lluny. Però ara s’han agreujat. En el passat, ja hi ha elements que expliquen les dificultats de convertir el català en el centre discursiu de la cultura catalana. Voldria recordar alguns exemples esparsos. El primer: durant els primers anys de la Mancomunitat, dels dotze diaris que s’editaven a Barcelona, només dos eren en català. El segon: quan el 1914 Adrià Gual feia pel·lícules, adaptava Cervantes o Calderón al cinema i els títols i els intertítols dels seus films eren en espanyol, per a poder subsistir econòmicament; fins i tot el seu Misteri de dolor al cinema va passar a titular-se Misterio de dolor. El tercer: llegeixo a la Viquipèdia que dels cinc-cents diaris editats al llarg del segle XIX i XX a Catalunya, només un centenar eren en català (i això perquè han de comptar la premsa comarcal). On ens porten aquests tres exemples? Que les indústries culturals (la cultura de masses) no estan pensades per a les llengües minoritàries; ni per a les minories, en general. Ni abans ni –encara menys– ara.

Venim d’on venim. I la protecció de la llengua catalana és primordial en aquest món on el petit queda sempre ofegat. Però la resposta ha de ser proporcionada, fugint d’aquells escarafalls patriòtics que tan sovint fan els fanàtics de l’espanyolisme amb el castellà. Que el català es constitueixi com una base integradora, a pesar de no tenir estat, a pesar de les envestides que rep. Per diferenciar-nos d’aquells veïns fanàtics.

I és que hi ha alguns símptomes que a mi m’alarmen. Ha proliferat una exigència de correcció lingüística que, de vegades, fa la impressió que no entén d’on venim i on som en la vida política dels Països Catalans. Com si la llengua no fos, també, una eina que hauria de contribuir a l’igualitarisme social. (Per exemple: quan Anna Gabriel va començar a feminitzar la llengua i alguns filòlegs van clamar al cel.) No, no defenso que afluixem en la defensa del català, provinc del Baix Llobregat i sé que allà tota la meva vida el castellà ha estat i és la llengua d’ús majoritària. Però vull recordar que molts francesos i molts espanyols també fan faltes quan parlen i quan escriuen les seves llengües institucionals, a pesar que aquelles llengües tinguin tot el poder autàrquic atorgat pels poders d’estat.

Deixeu-me baixar al territori de les anècdotes, que no sé si ho són tant. Intueixo que la llengua –o l’exigència d’un ús correcte de la llengua– agafa una centralitat excessiva quan algú és capaç de culpar del mal català que es parla o s’escriu al conjunt de mestres que, després de la mort del dictador, van aixecar l’escola pública catalana; com si totes aquelles mestres —o, almenys, la gran majoria— no s’haguessin esforçat a formar bons ciutadans en tots els registres que suposa l’ensenyament. Intueixo que aquesta centralitat és la que impulsa que un catedràtic de literatura retirat sigui capaç de denigrar una novel·la perquè ha trobat en les seves pàgines un parell d’errors, donant per suposat que l’editorial que va editar aquell llibre no té uns bons correctors i, sobretot, obviant si el llibre és bo literàriament o no ho és. Intueixo o sé que aquest predomini de la llengua esdevé angoixant quan proliferen a les xarxes socials tots aquests “poca feina” que es dediquen a corregir constantment els errors ortosintàctics que troben en els missatges, però passen de llarg de si allò que s’hi diu té algun valor o és una gasòfia, estigui correctament redactada o no. Per escriure-ho amb rudesa: hi ha fatxes que parlen un català esplèndid, però continuen essent fatxes.

Les coses vénen d’on vénen i són com són, però tinc la impressió que, de vegades, a Catalunya s’obliden aquells versos de Carles Riba a les Elegies de Bierville:

“[…] Entre nosaltres humans,
déus! els mots són només per a entendre’ns i no per a entendre’ls […]”

PS1: Aquest article no surt expressament en període de campanya electoral, entre altres raons perquè sempre estem en campanya electoral i aquests dies ningú no en percep la diferència.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.