“No estic bé” potser és la frase que més senten cada dia els professionals de la salut mental que treballen en les àrees més afectades per la gota freda del 2024. Es tracta de dotze equips repartits en deu municipis, unes quaranta-cinc persones en total, que van començar a actuar el mes de juliol passat, vuit mesos després de la barrancada. Són a Aldaia, Alfafar, Algemesí, Catarroja, Paiporta, Picanya, Sedaví, Torrent, Utiel i Xiva.

El nom d’aquests equips és USME, la sigla d’unitat de salut mental. La seua presència ha estat possible gràcies a la tenacitat i la constància de les associacions de víctimes, que veien com passaven les setmanes i la Generalitat no proposava cap pla integral per a atendre les necessitats dels afectats. Finalment, ho van aconseguir a través del Ministeri de Sanitat espanyol, però la paperassa, el concurs públic i tota la burocràcia va comportar aquest retard de vuit mesos.

És la fundació Manantial, que té un parell de seus al País Valencià, la que es va fer càrrec de muntar els equips multidisciplinaris. VilaWeb ha parlat amb el coordinador del dispositiu i dues professionals sobre el terreny sobre l’abast de l’afectació dels veïns, com són els casos amb què es troben, com evolucionen i si hi ha un horitzó temporal en això que es diu vulgarment passar el dol.

Els entrevistats són el psicòleg Borja Ortiz, coordinador sanitari de l’USME; Núria Bort, psicòloga sanitària que treballa a Xiva, i Tania Calero, terapeuta ocupacional i tècnica d’intervenció social que és a la unitat de Catarroja.

—En teoria, veníeu a actuar en una emergència, però hi vàreu arribar vuit mesos tard.
—Borja Ortiz [B. O.]: En una fase que ja seria de recuperació del teixit.

—Què us hi heu trobat, als pobles?
—Tania Calero [T. C.]: La primera pregunta que ens fan és: “Què hi feu, ara? Heu arribat tard.” Hi ha una mica de rebuig i, des de les institucions, també cansament. Fa mesos que no paren de treballar. Però, al mateix temps, hi ha agraïment per haver-hi anat. I, quant a les persones que atenem, la gent està en mode supervivència. Han hagut de traure el fang de les cases, fer la paperassa… i pensar com es trobaven no era prioritari. Realment, hem tingut molta demanda i molt d’agraïment.

—On treballeu, físicament?
—T. C.: Això també és representatiu. A Catarroja, per exemple, al centre de salut ja es feien obres abans de la barrancada i, a més, va resultar molt afectat per l’aigua. Van posar barracons per a les consultes mèdiques ben al costat i ens van cedir dos dels despatxos. Això ha facilitat que, a la gent que anava al metge de família, els recomanassen de passar pel nostre despatx.

—Núria, com heu trobat els veïns de Xiva, un municipi molt afectat perquè el barranc hi naix?
—Núria Bort [N. B.]: No som al centre de salut, sinó a Serveis Socials. També ens diuen que potser hi hauríem d’haver arribat abans. Però, per exemple, al setembre o l’octubre molta gent va començar a venir-hi quan va adonar-se que no estava bé: “No estic bé i me n’adone ara, perquè fins ara he estat en mode supervivència.” I aquest mode és reparar la casa, trobar cotxe, arreglar assegurances… Però, a més, han de tornar a la vida, a la feina, i arriba l’aniversari i s’adonen que no estan bé.

—Què és aquest “no estic bé”? I què hi feu?
—N. B.: Ens hem trobat experiències d’ansietat, de patiment post-traumàtic. “No dorm, si hi ha pluja estic en alerta constant, m’angoixe molt…” I la primera cosa que hem hagut de fer ha estat normalitzar-ho i validar-ho. Encara que ara es parla molt de salut mental, hi ha coses que la societat encara ha d’aprendre. Ens arriben persones que ens diuen: “És que la gent em diu que he de girar full i que ja hauria d’estar bé, i no estic bé.” Unes altres es pregunten per què alguns veïns ja han pogut girar full i elles no. O per què es troben més malament que al principi de tot. Hi ha moltes preguntes que, si no es validen, s’enquisten.

—Deu ser molt complicat, això, perquè és un dolor molt col·lectiu. En un mateix carrer, potser hi ha totes les plantes baixes afectades i un mort o dos. Es pot donar el cas de gent que ha viscut la mateixa experiència, però que hi reacciona de manera diferent.
—T. C.: Això passa. Pense que és important destacar la part de la prevenció. Hi ha persones que vénen del centre de salut, de dir “no estic bé”, però no ho veuen com una cosa de salut mental, sinó que diuen, per exemple: “No estic bé perquè no puc fer la meua feina.” M’ha fet pensar molt, això. Gent que no pot funcionar, que té por de la pluja i va vivint. Gent que no entén per què continua posant-se nerviosa si fa vent. Gent que no vol saber la previsió de l’oratge. A Catarroja atenem unes cent persones i n’hi ha que no volen pensar que això que els passa és per la gota freda. I els dic: “Però això és normal, no?” I ells em responen: “Sí, però això no és important.” I intenten tapar-ho.

—Això és perquè encara no ho tenen assumit?
—T. C.: Poden passar més coses a la seua vida que lleven importància a això de la gota freda.
—B. O.: No es pot aïllar la gota freda de les relacions complexes de les persones. Són projectes de vida que han quedat molt impactats. El malestar psicològic, psíquic, emocional, afectiu o com li vulguem dir no es regeix pel temps cronològic. És un temps lògic. Els malestars són un a un, cadascú té una manera diferent de recuperar la salut.

—No sé si es pot parlar d’un temps concret per a passar el dol.
—B. O.: Què és un dol patològic? Fa seixanta anys, consideraven normal estar malament dos anys després de la pèrdua d’una persona estimada. Fa quaranta anys, es va reduir de dos anys a sis mesos… Ara ho han rebaixat a dos mesos o tres. Si a partir de dos mesos o tres no estàs bé, ja passes un dol patològic. I això és molt arbitrari i va vinculat als interessos comercials, farmacèutics o allò que siga. I quan algú diu a algú altre que hauria de girar full i estar bé, aquest ja identifica una patologia. I no! Encara hi ha la necessitat d’entendre que tens un procés per a refer-te. I el projecte té intenció de posar al davant la disponibilitat i el tracte dels professionals que acompanyen els processos sense patologitzar-los.
—N. B.: I entendre que quan algú es troba malament o trist, està en un context social, material, comunitari i institucional concret. Quan vam arribar, els dèiem que estàvem en fase de reconstrucció, que reconstrucció vol dir moltes coses i que és un tema delicat per a segons quines persones. Moltes ens deien: “Quina reconstrucció, si jo encara estic en emergència, si no tinc condicions bàsiques de vida, no tinc accés a un habitatge, estic sense cotxe, estic de baixa…?” Tot això no es pot separar del malestar individual o subjectiu i és indivisible de la perspectiva social. Podem ajudar-te a construir eines pròpies i col·lectives per a passar junts tot això. En aquest context, no és una resposta individual.

—Hi ha el cas de gent que ha tingut pèrdues materials i personals, i n’hi ha que han sobreviscut a situacions complicades i són vius. També vénen a les vostres consultes?
—N. B.: Ens trobem gent que diu: “A mi no em va passar res, jo sé qui ha perdut un familiar, qui ha perdut la casa… A mi no m’ha passat res i no tinc dret de sentir-me malament.” Eixir d’aquest discurs és molt important perquè, és clar, sí que hi ha gent a qui li falten condicions materials o persones, però estar incomunicat i sense poder saber si la família, si els éssers estimats, estan bé perquè no hi pots parlar, és un patiment molt gros que has sostingut durant molt de temps. Eixir de casa i trobar-te el teu poble destrossat com en una pel·lícula distòpica, apocalíptica, també t’afecta. Veure el malestar del teu voltant, dels pobles de la contornada, també és patiment. Tu en formes part i també n’ets un afectat. És important pensar que també necessites ajut i suport.
—B. O.: També s’ha posat en evidència que, independentment de com es viu, cadascú ha de fer-se càrrec de la condició de vulnerabilitat i de fragilitat que tenim com a persones davant uns fets com aquests.
—T. C.: I, en l’àmbit polític, cal eixir d’aquesta creença de protecció del sistema, que no ha existit. Això t’afecta molt perquè es trenca la teua manera de viure. Molta gent deia: “És que a València tot està bé i ací, no.” Identificar-se com a víctima, com a persones que han patit, anar a l’USME i dir “sóc supervivent”, molta gent no ho vol fer.

—Aquests quinze mesos hi ha hagut moltíssima informació sobre la gota freda, als mitjans i a les xarxes. Hi ha hagut també la crisi política pel manteniment de Mazón a la Generalitat. Tot això ha contribuït a empitjorar l’estat dels afectats?
—B. O.: Crec que eixa sobreexposició fa que algunes persones ho visquen com la reactivació permanent d’una cosa que els origina soroll negatiu i els causa malestar. Unes altres potser consideren que és una causa per a mantenir la reivindicació i la defensa davant la injustícia que hi ha hagut. Pense en l’accident del metro del 2006. Hi hagué molt de malestar i reivindicació i hi ha gent que s’ha sostingut per eixa necessitat, per eixa causa: “He de defensar-ho perquè, si no, em quede sense elements on agarrar-me, sense un sentit.”
—T. C.: Jo diria que sí que afecta. Hi ha gent que ve i diu: “No en vull saber res, no em vull identificar amb això.” Després ve aquella part que diu que tots els polítics són iguals. I hi ha l’altra gent que s’activa amb la defensa i agafa eixa responsabilitat com a ciutadans… Hi ha els CLER, uns altres moviments que han sorgit per demanar explicacions, perquè ens activem com a ciutadans i perquè ens autoorganitzem i ens protegim per aquesta errada…

—Ara hem tingut l’accident de tren d’Andalusia, amb moltes víctimes i molts familiars que expressen dolor. Heu notat que la gent que tracteu ha tornat a patir en primera persona, com si s’identificassen amb les víctimes?
—N. B.: Algun comentari hem rebut, sí. Una mena d’empatia. Alguns diuen que s’han passat tot el dia veient les notícies…
—T. C.: Resulta curiós que sí i no. La gent a qui atenc, que és més sensible a les circumstàncies, ho viu com un “mare meua, això que passa”, però no hem parlat gaire de les diferències de com es gestiona ara, de com s’atén en una situació i com es va atendre en una altra. Això no ha eixit.

—Penseu que s’ha fet millor ara?
—T. C.: Són situacions diferents. Però crec que es percep una activació de serveis que en la gota freda no hi va haver. Fins i tot la informació: les compareixences, les dades. Vull pensar, i això és la part positiva, que se n’aprenen coses. No només en l’àmbit polític i d’estratègia, d’equips d’emergència, de mitjans de comunicació, sinó que la gent aprèn que al món passen coses.
—N. B.: Amb els grups, moltes voltes hem tractat la transcendència que ha representat la gota freda, perquè desmunta una sensació de seguretat i invulnerabilitat que tenim. Pensem que estem protegits, i a molta gent li ha fet trontollar el món i la seguretat pensar que en qualsevol moment pot passar qualsevol cosa. I la cosa més semblant és aquesta: un dia agafes un tren i, de sobte, passa això que passa. I també crec que s’han après coses. Políticament, tot es fa diferent.

 —Tornant als afectats per la barrancada: ho viuen de manera diferent les persones grans de les joves i els infants, per exemple?
—T. C.: No tractem directament menors de divuit anys, però sí que ens vénen mares i pares preocupats pels fills. Fem intervencions grupals en escoles i instituts i la informació que tenim és la que ens passen els tutors. Hi ha preocupació, però, per exemple, vam anar a l’institut de Catarroja a dissenyar una intervenció i ells no volien.

—El mateix institut que va quedar arrasat i ara funciona en barracons, que és com un record permanent d’allò que va passar?
—T. C.: Sí, però com si ho taparen. La preocupació dels grans és passar el curs i anar-se’n. La seua lluita no és perquè els donen un institut nou, perquè ells ja se’n van. També he vist casos de xiquetes que en alertes per pluja se senten malament. Recorde un cas en què un xiquet era al carrer quan va sonar l’alarma i es va posar molt malament.
—N. B.: La sensació que tinc és que el malestar segueix el mateix camí, més o menys, en xiquets, adults i persones grans. Allò que canvia és l’expressió o la manera de processar-lo. A nosaltres ens ha passat que, quan preguntes a l’institut, la resposta és: “Pensàvem que hi hauria més problema i no n’hi ha tant, potser algun xiquet que es posa molt nerviós si hi ha pluja, però per a la resta, sembla que no tant.” Però quan comences a aprofundir-hi sí que trobes unes altres formes d’expressió que poden tenir a veure amb aquesta reacció d’ansietat. Sí que he pogut veure que, tant en xiquets com en adults, hi ha hipersensibilitat, hiperalerta i sobrereacció, i moltíssima angoixa en situacions de pluja. Gent que diu que quan no plou està millor i, quan hi ha una nova alerta, se’ls reactiva tot i arriba l’ansietat.

—Borja deia fa un moment que no hi ha un termini per a dir que s’ha acabat el dol, però es pot calcular quant de temps pot passar perquè tot aquest mal col·lectiu baixe i es puga tornar a la normalitat, entre moltes cometes?
—N. B.: Depèn de quan comencem a comptar. Ja hem vist que hi ha gent que encara està en emergència. Hi ha moltíssimes coses que no s’han recuperat. Hi ha un concepte que he hagut de treballar molt, que és que s’espera poder oblidar-se’n, però no pots esperar-ho perquè no s’oblidarà mai, això. I convé no oblidar-ho.

—No ho oblides, però ho normalitzes i hi convius? Aspirem a viure amb la cicatriu i esperem que no s’òbriga?
—T. C.: Té a veure amb això. La recuperació també depèn de l’exigència que tingues del context. S’espera que d’ací a un any estigues recuperada perquè hi ha un màxim d’un any i sis mesos perquè t’incorpores a la feina després d’una baixa… Hi ha investigacions sobre quant tarden els territoris, després d’una catàstrofe, a reconstruir-se quant a la salut mental. En la pandèmia deien que cinc anys després potser se’n veurien els resultats, però tot canvia, perquè depèn molt d’on parlem.

—A vosaltres, els equips sobre el terreny, supose que també us afecta d’alguna manera. Potser a la carrera us donen mecanismes perquè no us endugueu la feina a casa, però deu ser difícil quan l’afectació és de tot un poble o una comarca, com ha passat.
—N. B.: Quan treballes en salut mental o amb persones, és molt difícil fer una separació, anar-te’n a casa i oblidar-te’n. I, a més, en aquest cas particular, constantment continuen havent-hi notícies, ixen coses i hi estàs sempre connectat. És impossible que no t’afecte, però també hi ha aprenentatges i coses molt bones que et passen.

—Quines coses bones us han passat?
—N. B.: Em referesc a poder veure la capacitat de reacció de la gent. En les pel·lícules, quan imaginem una distopia així, pensem en una cosa fatal, la gent atrinxerada i defensant només allò que és individual. I, en aquest cas, han eixit una sèrie de moviments socials, comunitaris i veïnals molt potents. Cada volta que en alguns espais socials hem parlat de com els veïns es van bolcar de seguida a ajudar el del costat, la gent s’emociona. És allò que dèiem del concepte de víctima: pots ser víctima perquè t’ha faltat un familiar i és una situació horrible; pots ser víctima de situacions materials complicades, o pots ser víctima perquè formes part de la comunitat que ha quedat destrossada. Però, com a víctima, no deixes de ser un subjecte actiu, no deixes de tenir la capacitat de donar suport a la gent del teu voltant, d’aprendre’n, d’empatitzar-hi, de pegar la volta a un sistema que és molt individualista actualment. Aquestes reaccions demostren que la gent té força. I partim d’aquesta base perquè, si no, no treballaríem.

—El 31 de juliol plegareu. Què passarà amb la gent?
—B. O.: No es preveu cap pròrroga. No sabem si l’administració autonòmica podrà ampliar o mantenir el programa. En tenim dubtes. Treballem amb les dates del projecte. Tindrem la fase d’intervenció fins el juliol i després hi haurà una avaluació i sistematització de tot el coneixement i tota l’experiència adquirits. La vocació del projecte és que es puga crear una literatura que siga útil en unes altres emergències o catàstrofes. Que la gent que hi intervinga ja no vaja a cegues com nosaltres. És cert que un any només et permet de fer un diagnòstic del territori i respondre parcialment la pregunta: “Què hi puc arribar a fer?”
—T. C.: Jo hi afegiria que intentem treballar en parelles, amb la família, prenent un cafè. Fins i tot, les activitats grupals les podem fer en coordinació amb uns altres organismes. Intentem forçar perquè això que es cree, s’hi quede, i estirar un poc la gent: “Mira, sí. Nosaltres marxarem al juliol, però tenim dos mesos per a posar en marxa això, a través de l’orientadora de l’escola o de l’institut, perquè es puguen fer espais de reflexió.”

—Hi voleu afegir res?
—T. C.: Cada volta que passen coses que no elegeixes, és molt angoixant i molt dolorós, però, al final, la vida… Tenim la capacitat, encara que siga de maneres molt estranyes –hi entra la salut mental–, de donar sentit a coses que no entenem.