La sanitat pública viu immersa en una crisi que els professionals denuncien de fa anys. Ara es canalitza per mitjà de la vaga de metges, que és la manifestació visible d’una situació que combina manca de personal, pressió assistencial, jornades laborals eternes i una retribució poc atractiva en comparació amb uns altres indrets.

Els metges no s’arronsen i tornen a sortir al carrer per exigir millores laborals que, alhora, diuen que també repercutiran en el benestar dels ciutadans. Uns quants metges i metgesses expliquen a VilaWeb amb què es troben, les situacions que els toca viure i la pressió que aguanten. Les seves experiències ajuden a entendre què demanen i què falla.

L’atenció primària i les urgències, el reflex d’una sanitat cada vegada més tensada

La sobrecàrrega assistencial és un dels punts que destaquen els metges. Roger Badia, que fa vint-i-tres anys que és metge de família a l’atenció primària, descriu la situació a les consultes: “Tenim una població més envellida i amb més complexitat. El temps per visita i el nombre de visites no han variat. Deu minuts per visita presencial i cinc minuts per a les no presencials.”

En aquesta estona, Badia explica que s’han de revisar les patologies cròniques i els resultats de proves, cal demanar controls, atendre problemes aguts, revisar la recepta, registrar els indicadors que exigeix CatSalut… “Queda molt poc temps no assistencial, i moltes vegades serveix per a fer informes o interconsultes amb especialistes”, diu. La combinació de temps limitat, uns pacients amb patologies complexes i la manca de personal comporta la saturació del sistema. “A tot això, cal afegir-hi la falta de professionals, no es cobreixen baixes ni vacances… cosa que sobrecarrega més l’equip.”

Alba Cuberas, metgessa de família del CAP Sagrada Família de Manresa, es troba amb la mateixa situació. A primera hora, l’agenda de pacients li permet de mantenir els dotze minuts per visita, tal com marca la normativa. Però, a mesura que avança el dia, tot es complica: “Passa l’estona i es van omplint els forats. I veus que ja ho tens tot ple, que ja no n’hi caben més. Però en van apareixent més. Et trobes que, a la mateixa hora, tens deu visites.” És quan apareix la preocupació: “Volem oferir qualitat assistencial, però com m’ho faig?”

I què passa quan l’atenció primària està saturada? Doncs que els ciutadans, tips d’esperes, opten per anar a les urgències dels hospitals amb l’esperança que algú els resolgui el mal. I tot s’enreda encara més. “Hi ha més pressió assistencial perquè la primària no dóna l’abast, hi ha llistes d’espera a les especialitats. Hi ha gent que fa sis mesos que espera el digestòleg i acaba a urgències, cercant-hi una solució”, explica Neus Muñoz, metgessa del servei d’urgències de l’Hospital de Terrassa.

Muñoz fa catorze anys que treballa a urgències i mai no havia vist un servei tan saturat com ara. Diu que la situació s’ha agreujat d’ençà de la pandèmia de la covid. Creu que el servei sanitari no s’ha adequat a l’augment de la població i hi ha manca de llits. Hi ha gent, diu, que s’ha passat fins a quatre dies a urgències esperant un llit a planta: “La població ha crescut molt, però els hospitals no creixen. La situació és insostenible.” A més, diu que en més d’un centre ja hi ha queixes a les gerències perquè, a causa de la saturació del servei i l’allau de pacients, no sempre s’hi pot garantir la seguretat. “Si al pacient li passa alguna cosa, la culpa és teva. El departament no anirà a judici”, recorda Muñoz.

Neguit pel relleu generacional i el futur

María Carmen Pérez, metgessa de família d’un centre d’atenció primària d’ençà de l’any 2005 i tutora de residents, expressa una profunda preocupació pel futur de l’atenció primària i pel relleu generacional. Segons ella, molts residents que acaben l’especialitat cerquen alternatives fora de la consulta de primària per evitar les condicions que han vist: agendes sobrecarregades, manca de temps per a reflexionar i tensió constant entre vocació i desgast. “Ens hem deixat atrapar per un sistema que exigeix molt més que allò pot sostenir i que delega amb desmesura en la vocació dels seus professionals.”

Cuberas, que també és tutora de residents, explica que al començament molts es queden al centre, però que de seguida en volen marxar quan veuen les condicions de treball. Alguns se’n van del país i uns altres opten per la docència a la universitat o per laboratoris farmacèutics. En aquest context, opten per captar metges de fora: “Hi vénen amb bona predisposició, però la formació MIR no la tenen, i aquí és on hi ha la diferència quant a qualitat”, diu Cuberas.

La doctora Pérez destaca que la primera generació de residents que ha tutoritzat ja manifesta desànim pel model actual, que considera exhaurit perquè no hi ha condicions per a pensar i prendre decisions amb la seguretat que els pacients mereixen: “Companys ja jubilats ens alerten que no prenguem mal, que vigilem fins on arribem i en quines condicions.”

Josefa López és precisament una d’aquestes metgesses jubilades –d’ençà del 2022– que denuncia que la precarietat i la tensió del sistema fa temps que s’arrosseguen: “La nostra feina és essencial i imprescindible per a la societat i, en canvi, probablement com la dels mestres, no és prou valorada ni retribuïda  adequadament.” Recorda que la retribució dels metges al nostre país és a la cua d’Europa i critica durament la classe política, a qui acusa de manca de previsió i de no haver aportat solucions als problemes.

“La miopia política i la falta de previsió fan que, si no es produeix un canvi dràstic en la política econòmica sanitària i no es doten els centres sanitaris per poder pagar correctament els professionals i es formen tots els que fan falta, hi pugui haver un problema gravíssim per a la sanitat del futur i, segurament ja, del present”, defensa. Segons ella, cal que els polítics mirin més enllà dels quatre anys de legislatura: “Si no es fa així, serà del tot impossible solucionar aquesta crisi.”

Un problema que afecta tot el país

El malestar dels metges afecta tot el país. A Catalunya, el col·lectiu té obert un front molt concret amb el Departament de Salut: reclama que les millores laborals les assumeixi directament la conselleria que comanda Olga Pané. Però al País Valencià i les Illes, els professionals també fa temps que es queixen.

Xavier Bel, del País Valencià, fa trenta-cinc anys que treballa en l’atenció primària. Segons ell, el problema principal és la manca d’interlocució directa amb les autoritats sanitàries i la defensa insuficient dels interessos dels metges en les taules sindicals. Diu que hi ha una representació escassa de metges entre els sindicats que participen en les taules sectorials i que alguns estan ben polititzats, com ara el Sindicato Médico: “Quan governa el PP a la Generalitat –la major part dels últims trenta-cinc anys– no se’ls sent piular. Només han alçat la veu –molt fugaçment– quan ha governat el PSOE.”

Bel defensa amb fermesa un estatut propi per als metges que permeti de tractar les necessitats dels metges en particular. També alerta de la deriva privatitzadora que afebleix la sanitat pública: “Em sobta que el partit que dirigeix el Ministeri de Sanitat espanyol –dels que s’autoanomenen a l’esquerra del PSOE– faci el joc als qui no tenen gens de vergonya a tirar endavant el desmantellament de la cosa pública.”

Ser dona, un altre afegit

La doctora Àngels Escorsell diu que hi ha problemes específics de les dones, que representen més del 70% del col·lectiu. “En certs ambients professionals encara es penalitzen les metgesses pels embarassos o les reduccions horàries. També hi ha la impossibilitat de fer privada per temes de conciliació, la necessitat de plegar abans de fer guàrdies –és bo per a la salut, però dolent per a la butxaca– i la manca d’oportunitats de lideratge”, explica.

La majoria de les reduccions de jornada les agafen les metgesses embarassades i Cuberas es queixa que no sempre es respecta la proporcionalitat quant al nombre de pacients. “I si hi ha un equip amb unes quantes metgesses, amb força joves, això genera un problema per a elles i la resta”, afegeix.