Sis imatges per (d)escriure el Miravisions 2025

La pròxima vida ja fa anys que tinc decidit que seré músic, però si n’hi ha una tercera, no em faria res de ser fotògraf. La màgia de capturar el moment. Instants efímers que perduren. Abans sobre un paper cada cop més esgrogueït, avui perduts en la immensitat del ciberespai però abastables amb un sol clic. És una feina ben bonica. Llàstima que costi tant guanyar-se la vida fent fotos. Passa una mica com amb les traduccions. Bones feines, mal pagades. Com tantes altres, ja ho sé. El cas és que el darrer cap de setmana vaig ser a Juneda, on la gent del magazín digital la Mira hi organitza una jornada anomenada Miravisions i converteixen durant uns quants dies aquesta població de les Garrigues en la capital del fotoperiodisme català.

Com que (encara) no sóc fotògraf, us ofereixo sis imatges del Miravisions 2025 en paraules, malgrat aquella dita tan coneguda de les imatges i les mil paraules. Tranquils, que en seran menys, de paraules.

Imatge número 1. Centre històric de Lleida, dijous al vespre. Ambient un punt hostil al voltant de la plaça de Josep Solans. Comerç i consum de drogues fàcils d’observar malgrat la presència policíaca. Pells i vides fosques. Una mica més enllà hi ha música i ball, són les festes de Sant Miquel. Entro en una botiga oberta 24 hores i un noi entra amb mi i em diu que té gana. Em demana si li puc comprar una barra de pa i una llauna de tonyina. Que no ha menjat res en tot el dia. Fa cara de no haver menjat res durant una setmana. Abans d’anar-se’n, amb el menjar a les mans, em fa una abraçada. Es diu Toumani. A vegades, els periodistes i els fotògrafs anem a buscar històries i reportatges a l’altra punta de món quan els tenim a la porta de casa.

Imatge número 2. Retrat del fotoperiodista francès Gilles Favier. Si el fes amb una càmera, seria amb una Hasselblad, en format quadrat, com a ell li agrada. Plantar-se davant un personatge i reptar-lo amb la càmera. Això el fa feliç. Sobretot si són uns pinxos com els que fotografiava als barris més degradats de Marsella. En Gilles té setanta anys i n’aparenta deu menys pel cap baix. L’hem convidat des de Catalunya Internacional per afegir una visió externa al Miravisions. Ens explica històries. De Belfast, de Benín, del Brasil, de Valparaíso, on tornarà d’aquí a uns quants dies. En qualsevol conflicte cal prendre partit, diu. Escola gramsciana. Família obrera de Saint-Étienne. Esquerranós tot ell. Per això a Belfast va acabar dormint al mateix pis que els qui l’endemà retratava armats i amb passamuntanyes. Un gran tipus, en Gilles.

Imatge número 3. Jordi Borràs, fotògraf camaleònic quan ha de retratar la fauna d’extrema dreta i cap de fotografia de la Mira, la fa petar durant una sobretaula amb Àngel Garcia,  guanyador per segon any consecutiu del primer premi Miravisions de fotoperiodisme per Crònica des del fang, publicat a Associated Press, Bloomberg i aquesta mateixa casa. Es donen consells sobre com emmagatzemar i etiquetar les imatges. Si a escala domèstica ja és complicat, no em vull imaginar quan parlem d’un milió i mig de fotografies, que a més són les que et donen menjar. En un moment determinat, malgrat el pessimisme que acompanya qualsevol conversa entre fotògrafs per la precarització del sector, arriben a una conclusió optimista. Amb la intel·ligència artificial, la fotografia publicitària està condemnada a mort, però el fotoperiodisme té tots els números per sobreviure.

Imatge número 4. El periodista Plàcid Garcia-Planas, vinculat de fa anys a la secció d’Internacional de La Vanguardia, és a Juneda per partida doble. En primer lloc, penjat a una paret del Centre de les Arts i la Memòria de Ponent (CAMP), com a protagonista d’una de les fotos premiades enguany, en la categoria d’estudiants. S’hi veu ajagut al llit de casa, al costat d’un retrat de l’històric fundador del Diari de Barcelona, Antoni Brusi. En segon lloc, és de cos present al Mas Miravall, on es fa la jornada, acompanyant l’estudiant guanyador a recollir el diploma. Garcia-Planas és un periodista de la vella escola, bregat en mil batalles, figurades i reals, hiperbòlic, i escoltar-lo és un autèntic plaer. Amb les seves paraules ens contagia la passió per una exposició que ha codirigit i que s’inaugurarà al MNAC el dia 8: “Tinta contra Hitler”, de Mario Armengol, un català que del 1941 al 1945 va dibuixar centenars de caricatures per al Ministeri d’Informació britànic.

Imatge número 5. Més que d’una imatge, aquí parlem d’una epifania. Dissabte al vespre es fa el lliurament de premis i un sopar festiu. Quan al programa anuncien que hi haurà “concert” però no diuen de qui, acostuma a ser mal senyal. Una noia amb posat angelical i un guitarrista pugen a l’escenari. A veure què faran. Emocionar-nos, això fan. Les “Corrandes d’exili” que interpreten posen la pell de gallina. La resta de cançons, una meravella. Quin do de veu. Quina sensibilitat. Quin acompanyament més perfecte. Deu fer temps que actuen plegats, penso. Quan en acabat els felicito, em diuen que tot just s’acaben de conèixer i amb prou feines han assajat, que el guitarrista habitual ha fallat a darrera hora. Ell és argentí i tanguero. Per si mai se us presenta l’ocasió, recordeu-ne els noms: Aina Rabassa i Juan Murua.

Imatge número 6. Diumenge al matí ens despertem amb el so llunyà però inequívoc d’uns baixos que retrunyen. Un cop descartat que sigui DJ Jordi Borràs que s’hagi trastocat i encara remeni els plats de la nit anterior, resta l’evidència: és una rave. El Mas Miravall on som és enmig de la natura per dir-ho bonic, o enmig del no-res per dir-ho ajustat a la realitat. La festa dels subwoofers és a la vora, però no es veu. Sirat amagat. Alguns fotògrafs guaiten a l’horitzó, neguitosos perquè hi ha quelcom inabastable als seus teleobjectius. Quan me’n vaig, a migdia, els baixos encara sonen. Circulo per un camí de terra i observo el paisatge àrid. Tot d’una apareix un bosc de plaques solars i tot d’ovelles ajagudes a l’ombra. Si fos fotògraf, les retrataria.