Sílvia Gubern (Barcelona, 1941) és artista, poeta i sanadora energètica. De fet, és una de les artistes conceptuals més destacades dels anys seixanta i setanta, creadora amb quatre persones més del col·lectiu el Maduixer, un laboratori d’idees i de pràctiques artístiques. Un accident de trànsit i una crisi personal la van fer retirar de l’escena. Va iniciar-se aleshores en l’estudi de la física quàntica, la psicologia, la càbala i les tradicions orientals. Després de dècades lluny dels focus, una exposició ara a Can Framis (Barcelona), titulada Esplendor. Tornar a l’origen i que es pot veure fins el 22 de febrer, ha significat per a ella un nou començament, a vuitanta-cinc anys. La mostra, organitzada per la Fundació Vila Casas, n’aplega un centenar d’obres i ens parla d’algú que ha fet un camí d’autoconsciència personal, planetària i espiritual sempre vinculat amb la creació. Gubern destil·la tots els coneixements fonamentals al voltant dels cinc elements que formen l’Univers. Hi trobem dibuixos, escultures amb minerals, escriptura canalitzada, poemes, pintures en vidre i instal·lacions, i també una dona que ja de petita es va interessar pel misteri i que el continua abraçant en aquesta nova etapa. Hem parlat amb ella a la sala on hi ha la seva obra just el dia que s’activa l’exposició amb la veu de la soprano Ilona Schneider i els bols de quars de Sami Galí.

—Aquesta exposició és estructurada al voltant dels cinc elements essencials que formen el cosmos: aigua, terra, aire, foc i èter.
—Vaig intentar ser molt sintètica i abraçar tot allò que he estat treballant, investigant, sentint. Per posar un marc coherent a tota aquesta tasca, em van aparèixer claríssimament aquests cinc elements. Cada element és un univers. El títol de l’exposició, Tornar a l’origen, també és important.

—A quin origen voleu tornar? Us referiu al ventre de la mare o al començament del món?
—La paraula origen et remet a les coses primigènies. La meva manera de treballar sempre ha estat cercar les fonts primeres de tot. No m’agrada quedar-me amb concepcions o elucubracions posteriors. Quan parlo d’origen em refereixo bàsicament a l’origen de la humanitat, allà on brollen les aigües més pures. No cerco coneixements que ja han estat processats o treballats amb intencions afegides.

—Quan parleu de cercar els orígens, entenc que no els cerqueu només en una bibliografia o en documents teòrics?
—No, és un anhel de coneixement profund. Crec que l’origen és començar a conèixer-te a tu mateixa i començar a saber què fem en aquest planeta; quina relació hi ha entre la Terra i l’ésser humà. A tots els temples de l’antiguitat, de totes les creences i escoles de coneixement, sempre hi havia la mateixa inscripció: “Coneix-te a tu mateix i coneixeràs l’Univers.” Què és el microcosmos, què és el macrocosmos? Què és la divinitat?

—Recordeu el moment en què vau prendre consciència de vós mateixa?
—Tinc records de molt petita. No et sabria dir un moment concret. Era una nena amb una curiositat tremenda, amb un vincle amb la naturalesa excepcional. Era molt esquerpa i sempre estava incòmoda amb la gent. Tenia la impressió que la gent sempre parlava de ximpleries. A les nits, era somnàmbula i entrava en uns mons increïbles. Anava al centre de la Terra i em trobava amb civilitzacions antigues. Era una nena una mica estranya. Aquesta ha estat una condició que sempre m’ha vingut donada. M’ha interessat sempre moltíssim la cosa invisible, el misteri. Aquesta manera de ser m’ha causat problemes. Molta gent s’ha burlat de mi.

—Teniu un accident greu que us canvia la vida. Anàveu amb cotxe a Madrid a presentar al Museu Reina Sofía el vídeo Primera mort, que havíeu fet amb el grup del Maduixer i que es va considerar la primera obra de videoart de l’estat.
—Sí, va ser un abans i un després. Vivia en comunitat amb quatre persones més: Jordi Galí, que era el meu marit; Àngel Jové, Antoni Llena i Porta Zush. Treballàvem plegats, amb una intensitat molt gran. Volíem trobar una avantguarda. Jo sabia que allà fèiem art, però sentia que m’havia de submergir en una altra cosa. I aleshores va arribar l’accident. L’accident em va venir a dir clarament: “Has de fer unes altres coses. Està molt bé la feina aquesta en l’àmbit artístic, però hi ha uns altres coneixements que també has d’abraçar i aquí on ets ancorada no podràs dedicar-t’hi.” El missatge em va arribar molt clar. Sóc viva de miracle perquè em vaig trencar molts ossos. En aquell moment me’n vaig anar a viure a Llinars del Vallès, on vaig començar a investigar uns altres camps de coneixement, molt vinculats amb les estructures físiques, amb les energies i amb les sanacions. Llavors és quan vaig començar a unir sanació, coneixement i art. Era una síntesi per mitjà de la qual podia dir moltes coses.

—Com podeu saber que sou sanadora?
—De petita, per exemple, m’agradava molt tocar les coses. El sentit del tacte el tenia molt desenvolupat. Sempre tenia pedres pertot arreu. Les tocava molt. També tocava molt la pell dels animals. De petita, sense saber-ho, feia sanació als animals. Si t’hi fixes, els meus dibuixos són plens de mans.

—La mà resumeix tot el cos?
—Exacte. La mà és l’extremitat que conté totes les vibracions del cos. Les mans són com antenes internes o externes. Els dits són com varetes màgiques. La mà funciona directament en connexió amb el cor. Si t’hi fixes, les extremitats, els braços, surten del cor.

—Quin poder tenen les mans en la sanació?
—He estat estudiant unes quantes tècniques de sanació. He fet de terapeuta molts anys. Forma part de la meva vida. Amb les mans pots beneir i transformar. No en som conscients, però l’ésser humà té molta capacitat de transformar la natura. Com que no ens ho han explicat, no ho sabem. Hauríem de confiar més en la capacitat sanadora que tots tenim.

—La intervenció que fem sobre la natura és més aviat dolenta…
—Sí, no ens adonem que les ferides que fem a la Terra ens les fem a nosaltres mateixes. La Terra és un ésser viu amb sentiments. És un concepte que hem d’incorporar urgentment! La Terra ha estat maltractada i ella ho ha sentit. La Terra, de la mateixa manera que el cos, té les seves xacres, els seus canals energètics. Després ens queixem dels huracans, dels incendis, de les sequeres, de les plagues… Tot això és una reacció de la Terra, que vol expulsar-se tot el mal que li fem.

—Hi ha un psicoanalista, Josep Maria Panés, que ha escrit recentment sobre la bogeria del progrés i com els humans volem acumular massa experiències i gaudi.
—Això és superficialitat. Acumular experiències, acumular diners o acumular poder és pura superficialitat. És una visió molt pobra. Hem d’acumular coneixements transcendents. Qui som i què fem aquí? Hem de fer-nos preguntes més sagrades.

—Veieu gent que es fa les preguntes correctes?
—Sí, i tant! A més, veig molta gent jove que es fa les preguntes adequades. I que fa aquesta feina de sanació. No hi ha casualitats.

—Fer-se les preguntes adequades és també confiar en la capacitat creativa i creadora de les persones?
—Absolutament. No sols els artistes creen. Crec que tothom hauria de donar una forma al seu art. No sols hi ha pintura, dibuix, escultura; també hi ha la música o la poesia. Totes les arts sempre han parlat d’alguna cosa que és més elevada. La bellesa…

—Què és la bellesa?
—Per mi aquest concepte és un gran enigma. Però crec que sense veritat no hi ha bellesa. No saps per quina raó, et suggereix alguna cosa extraordinària. És com un miracle. Escoltant una simfonia de Mozart o de Bach, estàs immersa en una bellesa que no és d’aquest planeta.

—Heu trobat el vostre lloc a Llinars del Vallès?
—És una casa que va comprar el meu avi i tenia una càrrega energètica familiar molt forta. Ho he hagut de netejar. He fet un gran treball. És una casa preciosa, però hi havia molt de dolor. Sempre he sentit que aquella casa era molt tel·lúrica. És envoltada de natura, tot i que m’han posat una autopista al davant… Curiosament, sentia que en aquesta casa hi havia molts misteris. Quan el meu avi la va comprar, jo devia tenir onze o dotze anys, i al jardí vaig sentir una veu que deia: “Aquesta casa és molt màgica, ja l’aniràs descobrint.” Me’n recordo com si fos ara. No fa gaire he sabut que havia estat un temple hebreu molt important.

—Considereu que l’exposició té un valor retrospectiu?
—M’he mantingut bastant desconnectada del món artístic convencional durant molt de temps: galeries, protocols, etc. Aquesta exposició, compte, no té el sentit de retrospectiva! La intenció era obrir-me al cosmos i a l’Univers. Per això, he intentat de fer una proposta didàctica parlant dels cinc elements. Amb aquesta oportunitat que la vida m’ha donat, a mi m’agradaria sobretot de continuar manifestant i divulgant, perquè crec que tinc moltes coses a dir.

—En lloc de retrospectiva, doncs, seria una mica el contrari: és una obra iniciàtica, una declaració d’intencions.
—Exacte. És un nou començament.

—I ara què?
—Potser sóc una de les artistes de més edat que hi ha ara mateix. Pensa que, quan vaig començar, tot eren homes, els crítics mai no entenien res d’allò que fèiem.

—Què deien els crítics?
—Moltes frivolitats. L’única cosa que veien era la pura forma estètica. Deien: “Aquesta artista barreja els colors amb molta sensibilitat o “Té bon gust”. Per mi, això era ridícul.

—Diuen que l’any 2026 s’acaben i comencen moltes coses.
—Exacte. En aquesta sala hi ha una gran pintura sobre vidre que es veu clarament que és una porta. Crec que l’hauríeu de fotografiar perquè és molt emblemàtic d’allò que passa a la Terra ara. Traspassarem aquest llindar. Hi haurà un abans i un després.