21.04.2025 - 21:40
The Washington Post · Steve Hendrix
Londres, el Regne Unit. La siderúrgica de Scunthorpe, al Regne Unit, ha resistit vaivens econòmics de tota mena d’ençà que entrà en funcionament, a l’època victoriana. Va ser nacionalitzada després de la Segona Guerra Mundial, tornada a privatitzar durant el govern de Thatcher i comprada per una empresa xinesa el 2020. Avui continua en funcionament i és el darrer productor d’acer verge del país.
Tanmateix, la setmana passada, el govern britànic recuperà el control de la fàbrica mitjançant una rara votació d’urgència al parlament. Scunthorpe s’ha convertit, de cop i volta, en un emblema de la dissolució de la globalització i del dilema a què com més va més economies europees s’enfronten: val més fer la cort la Xina o desconfiar-hi?
El govern britànic, que ja ha començat a cercar possibles inversors per a la planta, vol que la nacionalització sigui temporal. De moment, la siderúrgica de Scunthorpe es troba en mans del secretari d’Empresa britànic, Jonathan Reynolds, que ha supervisat personalment el lliurament urgent de matèries primeres per a mantenir la fàbrica en funcionament i preservar el lloc dels 2.700 treballadors que hi ha.
L’estrany tomb d’esdeveniments, que, fins i tot, ha empès els conservadors i la patronal a aplaudir la nacionalització de facto de la planta, evidencia la rapidesa amb què l’ordre econòmic internacional –tant al Regne Unit com a tot el món– ha començat a canviar sota el pes de pressions comercials, financeres i de seguretat com més va més fortes.
El Regne Unit ja va fer un pas enrere en la globalització –molts el definirien com un salt– quan es retirà de la Unió Europea, el 2020. Aquests darrers anys, el govern britànic ha actuat agressivament per restringir la immigració al país, tant legal com il·legal.
Ara, mentre Trump sacseja els fonaments de l’ordre geopolític mundial, el Regne Unit és un dels molts països que dubten on mirar a l’hora de cercar nous inversors i aliances.
“Hem vist com molts països han esdevingut més autocentrats, més orientats cap a si mateixos”, explica Michael Kitson, professor de la Judge Business School de la Universitat de Cambridge. “Això té a veure amb l’arribada de Trump a la Casa Blanca, en part, però també amb preocupacions més àmplies sobre haver cedit la propietat d’actius nacionals clau a inversos estrangers”, afegeix.
Kitson compara el cas de Scunthorpe amb les reticències del govern dels EUA a la proposta de fusió entre U. S. Steel i Nippon Steel. L’acord va ser blocat pel govern de Biden la tardor passada, tot al·legant motius de seguretat nacional, tot i que Trump ha ordenat de revisar-lo d’ençà que arribà a la Casa Blanca.
El tomb dramàtic dels esdeveniments al Regne Unit evidencia, segons els experts, la convergència de tendències econòmiques que eren paral·leles.
La planta, propietat de British Steel, ha travessat un període de grans dificultats financeres durant aquests darrers anys, tant a causa de la pujada del cost de l’energia com de la competència de productors estrangers. El grup Jingye, la matriu xinesa de la qual British Steel és propietat, havia començat a negociar amb els sindicats i el govern sobre un possible programa de rescat.
Aleshores, entrà en escena Trump. El tomb diplomàtic del president dels EUA cap a Rússia, per no parlar de les insinuacions que els EUA podrien retirar-se de l’OTAN, ha disparat el tret de sortida d’una cursa a contrarellotge entre els països europeus per a aconseguir l’autosuficiència militar. De cop i volta, preservar la producció nacional d’acer s’ha convertit en una prioritat de seguretat nacional de primer ordre.
La guerra comercial de Trump ha posat de cap per avall el sistema econòmic mundial, basat durant dècades en el principi del lliure comerç. El gravamen del 25% imposat per Trump sobre l’acer exportat als Estats Units “no podia arribar en un moment més dolent per a la indústria siderúrgica britànica”, en paraules del director de l’associació britànica de productors i comerciants d’acer.
Les converses del govern britànic amb Jingye han fracassat. L’empresa, que ha declarat que perd més de 900.000 dòlars el dia a Scunthorpe, ha exigit més subvencions públiques per a mantenir la planta en funcionament. Fa poc, Jingye comunicà als treballadors que tenia previst de tancar un dels alts forns de la planta, anomenat Queen Bess, a començament de maig, i que potser també caldria tancar-ne un altre, anomenat Queen Anne, unes setmanes més tard, segons que explica Alun Davies, secretari nacional d’acer i metalls del sindicat britànic Community.
Dies després d’aquest anunci, l’empresa cancel·là les comandes de carbó coc i mineral de ferro necessaris per a mantenir encesos els forns.
“Quan vam demanar a l’empresa que es comprometés a comprar les matèries primeres que calen per a mantenir la planta en funcionament, s’hi negà”, diu Davies. “Això indica que no tenia cap intenció de mantenir els forns oberts.”
Fins i tot en circumstàncies ideals, aturar un alt forn i tornar-lo a posar en marxa és una feina complexa i costosa: pot quedar-se sense combustible i la coberta pot malmetre’s i esdevenir inutilitzable. Davies i molts més crítics acusen l’empresa de voler destruir la darrera acereria verge del Regne Unit.
“Li ho vaig dir als propietaris: ‘Crec que proveu de clausurar la nostra indústria'”, diu Davies. “Això no pot ser.”
Jingye no ha volgut atendre les preguntes de The Washington Post.
Els caps empresarials, generalment poc propensos a defensar la nacionalització d’indústries, instaren el govern a actuar. El primer ministre, Keir Starmer, convocà una sessió d’emergència del parlament, en cap de setmana, per primera volta en dècades. La cambra aprovà per majoria la llei de nacionalització, que inclou proteccions per als treballadors que desobeeixin l’ordre dels propietaris de clausurar els forns.
“Atesa la inestabilitat econòmica mundial, protegir la indústria nacional és crucial”, declarà un portaveu de Starmer abans de la votació.
Una volta aprovada la nacionalització, el primer punt de l’ordre del dia fou reunir les matèries primeres necessàries per a mantenir els forns encesos. Poques hores després de la votació, funcionaris del govern britànic van anar a la planta a supervisar l’enviament de carregaments de carbó coc des d’un port pròxim. Segons Davies, la planta funciona ara amb normalitat i no hi ha risc immediat que els forns es refredin.
Però l’episodi dista, i de bon tros, d’haver acabat. El govern britànic ha dit que cerca nous inversors que es facin càrrec de la planta, i continua disposat a negociar una indemnització amb els antics propietaris.
La nacionalització, no obstant això, ha creat una petita crisi diplomàtica entre Londres i Pequín, que considera que Jingye ha estat apartada del procés injustament.
“Esperem que el govern britànic tracti les empreses xineses que inverteixen i operen al Regne Unit de manera justa i equitativa, que en protegeixi els drets i interessos legítims i s’abstingui de convertir la cooperació econòmica i comercial en una qüestió política”, declara a The Washington Post un portaveu de l’ambaixada xinesa a Londres.
Però en plena guerra comercial entre Washington i Pequín, els governs europeus es troben en una cruïlla estratègica. A molts els preocupa que la Xina redirigeixi al mercat del continent molts dels productes que els aranzels han convertit en anticompetitius als Estats Units, inclòs l’acer.
Alhora, molts governs han començat a explorar la possibilitat d’estrènyer llaços amb la Xina, sobretot arran dels aranzels imposats pels Estats Units a les importacions provinents del continent. Starmer ha cercat activament d’atraure inversors xinesos al país, tot convertint la millora de les relacions amb Pequín en una prioritat diplomàtica.
Molts dirigents polítics britànics han demanat més restriccions a la propietat xinesa d’empreses britàniques, sobretot en indústries estratègiques com ara l’acer, les telecomunicacions i l’alimentació. Si Jingye hagués clausurat Scunthorpe, assenyalen aquests crítics, el Regne Unit s’hauria convertit en l’únic país industrialitzat del G-7 sense una planta pròpia de producció d’acer verge.
Reynolds, durant la sessió d’urgència del parlament, acusà l’empresa xinesa d’haver provat de forçar “el tancament irrevocable i unilateral de la principal instal·lació de producció d’acer de British Steel”.
“Crec que hem de tenir clar en quins sectors podem cooperar [amb la Xina] i en quins no”, digué Reynolds en una entrevista a la cadena Sky News. “Jo no obriria les portes del nostre sector siderúrgic a una empresa xinesa.”
L’afer Scunthorpe demostra com han canviat les prioritats macroeconòmiques del govern britànic, segons que explica Kitson, tant en relació amb el lliure comerç com amb les qüestions relatives a la privatització i la globalització.
El cas ha esperonat els crítics de les privatitzacions impulsades durant el govern conservador de Margaret Thatcher els anys vuitanta en uns altres sectors d’interès públic, que també afectaren sectors com ara la gestió de l’aigua i el transport viari. El nacionalisme econòmic augmentarà, i la inversió estrangera haurà de sotmetre’s a un escrutini com més va més intens. Resta per veure quins efectes pot tenir, en l’economia mundial, aquest replegament.
“Hi ha una certa preocupació per la possibilitat que veiem mesures que evoquen els anys trenta del segle XX: més proteccionisme, més retòrica antiimmigració, més por de la propietat estrangera”, diu Kitson. “En moments així, l’opció més fàcil és culpar els altres dels teus mals econòmics.”
La principal associació britànica de productors i comerciants d’acer ha aplaudit la nacionalització de Scunthorpe, tot afirmant que la intervenció del govern era necessària per a protegir una planta d’importància estratègica.
“La nacionalització no és la solució que nosaltres proposem”, diu Jon Harrison, director de regulació de U. K. Steel. “Però crec que evidencia que com més va més gent en aquest país s’ha adonat que poder produir acer dins les nostres fronteres és imprescindible, cosa que feia temps que no vèiem.”
Tanmateix, Harrison es nega a pronosticar quines implicacions econòmiques tindrà això: “No em paguen prou per a proclamar la fi de la globalització”, diu, tot fent broma.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
