Si açò no és col·lectiu

És molt fotogènica la solitud de l’escriptor, tothom hi posa més èpica que formatge i el que solament és un home o una dona asseguts en un escriptori en la imaginació esdevé la gestació d’una obra mestra, com si el mot escriptor ja pressuposés una sèrie de qualitats positives que només ens fessin esperar, i imaginar, el millor. Però potser ja va quedant enrere aquest isolament i a poc a poc han anat caient totes les capes del mite i ara qui escriu ja és vist com algú que viu com tu i com jo. 

M’han calgut sempre moltes coses per escriure, i cap d’elles ha sigut mai ni silenci ni un racó aïllat amb espelmes i tasses de te ni plomes estilogràfiques ni una llibreta concreta, ni un altaret amb els meus sants. M’he anat adaptant i he anat escrivint. I el que més m’ha confortat ha sigut anar topant primer tímidament i després cada cop amb més predisposició amb tot de gent com jo. Fa un temps que ho sé i que m’hi aferro més que mai. No és que em tremoli el terra que trepitjo ni que passi per cap mena de crisi, és que de sobte he pres consciència de la importància de no estar sola com a creadora. 

Des d’un bon principi vaig topar amb col·legues amables, generosos i amb ganes de ser-hi i acompanyar-me en els primers passos, que no són els més difícils, potser, però sí els més insegurs. He tingut sort i he volgut tornar-ho després. Conscient de ser baula, no és cap acte heroic ni altruista, és no voler trencar la cadena quan la veus i t’hi veus. 

Per sort, si els temps canvien nosaltres també ho fem i aquella solitud fotogènica cada cop queda més esgrogueïda quan la intentes capturar en un retrat. Qui vulgui soledat i tuguri o aïllament i torre d’ivori, en trobarà, però hi ha una realitat per als creadors i creadores que es conjuga en plural i no solament dóna confort sinó també sentit, brúixola i responsabilitat. 

Torno d’uns dies de coincidir amb un grapat d’il·lustradores i escriptores i tinc el sarró ple de felicitat creativa. Hem dibuixat noves complicitats i hem repassat les que ja hi eren, hi ha hagut converses que han sigut com coves, abraçades amb més lletres que un diccionari, discrepàncies més calmants que una tassa de til·la, intercanvis de telèfons, títols de llibres, consells, contactes, ajuts, beques, residències, festivals, recitals, remeis per al mal de gola i trucs per vèncer el pànic escènic. També hi ha hagut moments de poca entesa i paraules que potser punxen, si no les agafes amb cura, però el balanç és que hi ha un nosaltres que empeny, anima, aixopluga i fa que tot tingui més sentit, encara que cadascú després escrigui les seves línies en solitari, per descomptat. 

Escriure, i crear, ara sento que passa per ser col·lectiu, que és sentir-se baula el que fa que, quan potser no enfilaries ni la lletra més prima de l’alfabet, teclegis o gargotegis igualment, perquè hi ha un nosaltres que batega i que de tant en tant, quan sents que es desdibuixa, algú el repassa i torna a bombar sang que és tinta. 

Les taules rodones, els recitals, les nits de contes, els seminaris, són oportunitats amb més d’una cara, hi ha el públic, que és qui dóna el màxim sentit a la creació i això no ho canviarà cap temps, però hi ha després la comunitat que coincideix en una taula i parlant d’una cosa tan personal i intransferible com ho és escriure, o dibuixar, cada minut que passa sent com les veus fan un pas més per assemblar-se, per acostar-se, per unir-se. Hi ha els cafès d’abans i les cerveses de després, els sopars, les copes, els passeigs, tots els combois, i noms que van omplint l’agenda del telèfon i que saps que són com fils que no es veuen però que pots tibar si són els més propers a la troca que busques, com tu que també ets troca i ara deixes anar fil i ara el tibes. 

No escriuria, no escriuria tant, no escriuria igual, si no sentís aquesta teranyina de noms que demana i dóna, que regala i rep. Els noms no caben aquí i em doldria molt deixar-me’n cap, així que en trio un de sol que els representarà a tots, i el trio perquè d’ella, d’aquesta dramaturga de Sueca, és la frase que m’ha empès a escriure avui: “Si açò no és col·lectiu no té sentit”, ens va dir ahir a la tarda l’escriptora Clàudia Serra, i les seves paraules tindran per sempre, per a mi, el regust d’herbes, verdures i oli d’oliva d’un frit mallorquí.