La sentència del Tribunal de Justícia de la UE que dóna la raó al president Carles Puigdemont, a Toni Comín i a Clara Ponsatí i anul·la la retirada de la immunitat per part del Parlament Europeu certifica una anomalia alarmant d’aquests darrers anys: l’ús interessat de les institucions europees per part dels partits espanyols per a fer una cacera política contra els independentistes catalans. El Parlament Europeu ha aprovat uns quants suplicatoris per a retirar la immunitat d’eurodiputats. És un mecanisme que permet de corregir aquesta prerrogativa pensada per vetllar pel bon funcionament de la institució que aplega els representants dels ciutadans europeus: és una prevenció contra la impunitat, de manera que els organismes judicials que investiguen un eurodiputat perquè suposadament ha comès un delicte poden demanar a l’eurocambra que li retiri la immunitat.

Però cal que es compleixin uns requisits determinats, i que això no sigui una via d’entrada a la persecució política i a la vulneració dels drets del diputat i dels seus electors. La majoria de suplicatoris, històricament, s’han aprovat, i alguns altres s’han desestimat perquè hi havia una motivació política inacceptable. Però no s’havia vist mai que la justícia europea corregís una decisió del Parlament Europeu de retirar la immunitat d’un eurodiputat. I això ha passat ara: el TJUE ha desautoritzat l’eurocambra i ha anul·lat l’aprovació, el 9 de març del 2021, del suplicatori que va demanar el jutge Pablo Llarena. Aquella decisió venia viciada per una manca d’imparcialitat, perquè responia a una estratègia de persecució premeditada.

Vázquez i Djambazki

Després de les eleccions europees del 2019, quan foren elegits Puigdemont, Comín, Ponsatí i Oriol Junqueras, el PSOE, el PP i Ciutadans es van afanyar a ocupar càrrecs de responsabilitat interns al Parlament Europeu, amb un valor estratègic important, per mirar de parar els peus a l’independentisme català. Un d’aquests llocs l’ocupava un eurodiputat de Ciutadans, Adrián Vázquez, com a president de la Comissió d’Afers Jurídics (JURI), que és la que s’encarrega de tramitar totes les peticions d’aixecament de la immunitat. Vázquez és el màxim responsable del disbarat que fou aquell suplicatori que ara la justícia europea ha anul·lat. Perquè ell, com a president de la comissió, hauria hagut de vetllar perquè el procediment fos net i no passés això que el TJUE diu que va passar: que el ponent de l’informe que va acabar proposant de retirar-los la immunitat no era imparcial. Perquè l’ultradretà búlgar Ànguel Djambazki formava part del mateix grup parlamentari que Vox, que era acusació en el procés penal contra els presoners i els exiliats; i perquè ell fou organitzador d’un acte de Vox a l’eurocambra el 2019 en què es cridava “Puigdemont, a la presó”, i ell aplaudia.

Vázquez no va parar els peus a Djambazki perquè compartien un objectiu comú: fer possible la detenció de Puigdemont, Comín i Ponsatí i portar-los a l’estat espanyol perquè fossin empresonats i sotmesos al Suprem. Per això, ni en la primera votació a la Comissió JURI, ni en la definitiva, al ple del parlament, els diputats espanyols del PP i del grup socialista van posar-hi cap entrebanc, i van votar amb entusiasme a favor del suplicatori de Llarena. Allà ja hi va haver un primer element cridaner: el resultat de la votació; els suplicatoris s’aproven o es deneguen, normalment amb una certa unanimitat. En aquest cas, no: 400 vots a favor, 240 en contra i 45 abstencions. No havia passat mai, i això evidenciava que hi havia molts diputats del grup socialista europeu, del PP europeu i de Renew (el de Ciutadans) que s’hi van oposar.

L’efecte immediat de l’aprovació del suplicatori fou que Pablo Llarena va enviar unes quantes preguntes pre-judicials al TJUE per saber si podia tornar a emetre euroordres contra els exiliats, i si Bèlgica, que feia només dos mesos que havia refusat l’extradició de Lluís Puig, havia procedit correctament quan les havia tombades. Els eurodiputats afectats van presentar recurs al TGUE contra l’aprovació del suplicatori, i van demanar unes cautelars que els foren refusades, perquè el tribunal deia que no hi havia pas cap risc de detenció; que amb les pre-judicials enviades Llarena tenia aturades les euroordres. Tanmateix, no era cert: el jutge espanyol mantenia les alertes Schengen actives, i el setembre d’aquell any Puigdemont fou detingut a l’Alguer. Avui, sabent que el suplicatori ha estat anul·lat, podem afirmar que aquella detenció fou irregular.

Mig any després, entrat el 2022, el TJUE va acceptar un recurs dels exiliats i els va concedir finalment unes mesures cautelars que consistien en el restabliment provisional de la immunitat fins que el TGUE no es pronunciés en una sentència. En aquella resolució, el TJUE ja advertia, prima facie (‘a primer cop d’ull’), que tant el ponent de l’informe com Adrián Vázquez havien actuat de manera parcial, i que el risc de detenció dels eurodiputats era molt gran, tenint en compte el precedent de l’Alguer. Una decisió, també, sense precedents.

Tots hi jugaven

Però un any més tard, el juliol del 2023, el TGUE va avalar la retirada de la immunitat. Aquest tribunal, de primera instància, no va gosar desautoritzar per primera vegada en la història el Parlament Europeu en un suplicatori. Va passar la pilota al TJUE, que ha confirmat les sospites que ja apuntava el 2022: no fou un procediment imparcial. Havia estat contaminat políticament. I aquest és el gran valor d’aquesta sentència que, ara mateix, no pot tenir efectes pràctics directes sobre Puigdemont, Comín ni Ponsatí, però que assenyala l’estratègia de persecució i deixa tothom retratat: Adrián Vázquez, és clar, que celebrava l’aprovació del suplicatori com una victòria de l’estat de dret, però també el PSOE i el PP i els qui dirigien els grups parlamentaris respectius, Iratxe García (que va acabar negociant l’amnistia amb Puigdemont dos anys després) i Manfred Weber, que van voler esdevenir la punta de llança de la persecució de Llarena dins l’eurocambra. I hi ha més gent que en surt retratada, com ara uns serveis jurídics que en les causes contra els exiliats no van llegir mai la normativa europea com a garant de drets polítics, sinó com a arma per a suprimir-los; i els qui tenien prou poder dins el Parlament Europeu per a vetar o disminuir tant com fos possible la presència del discurs independentista i dels seus representants polítics, amb una influència decisiva de qui fou director general de Comunicació i portaveu, l’actual conseller Jaume Duch. La sentència els il·lumina tots.