Per què Puigdemont i Comín han perdut al TGUE? Les claus de la sentència i una novetat important

El tribunal avala la tenalla Tajani-Rajoy contra els eurodiputats, però els reconeix per primera vegada explícitament la immunitat

Josep Casulleras Nualart
06.07.2022 - 18:56
Actualització: 07.07.2022 - 18:08
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La primera sentència del Tribunal de Luxemburg sobre el llarg combat judicial dels exiliats contra l’estat espanyol i les institucions europees per fer valer els seus drets s’ha acabat, de moment, en una derrota. De les quatre causes obertes que tenen els exiliats als tribunals europeus és segurament la menys transcendent, però la sentència d’avui del Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) conté elements molt importants a tenir en compte per a la resolució de les batalles que hi ha pendents. D’entrada, perquè allò que semblava, a priori, la causa més senzilla de guanyar, s’ha perdut, i amb uns arguments en alguns casos sorprenents dels jutges; i també perquè per primera vegada una sentència del Tribunal de Luxemburg diu explícitament que tant Carles Puigdemont com Toni Comín tenien la condició d’eurodiputats i immunitat d’ençà del 13 de juny del 2019, i això pot tenir conseqüències jurídiques.

Puigdemont i Comín volien que el TGUE digués que l’ex-president del Parlament Europeu, Antonio Tajani, havia actuat contra el dret europeu quan va acceptar allò que li deien les institucions espanyoles i es va negar a admetre’ls com a eurodiputats. La premeditació d’aquell vet, i la conxorxa entre Tajani i els seus serveis jurídics, per una banda, i la Junta Electoral espanyola, per una altra, van ser evidents. El 13 de juny del 2019 el BOE publicava una llista d’eurodiputats electes en la circumscripció espanyola que incloïa els noms de Puigdemont, de Comín i d’Oriol Junqueras. Però la JEC va remetre a l’eurocambra una “llista oficial”, el 17 de juny, que els excloïa perquè no havien jurat la constitució espanyola. I Tajani ho va acceptar. La complicitat per a excloure’ls també es va fer evident quan, pocs dies després de les eleccions del 26 de maig, el totpoderós secretari general del Parlament Europeu, Klaus Welle, va donar l’ordre de barrar-los el pas a les instal·lacions perquè no poguessin obtenir les acreditacions provisionals.

I, tanmateix, en aquesta sentència el TGUE exculpa Tajani absolutament; diu que no podia fer res més sinó acceptar la llista del 17 de juny. L’argument dels advocats de Puigdemont i Comín era que el parlament sabia que les autoritats espanyoles no els havien traslladat la llista completa de tots els eurodiputats electes, entre més raons perquè ells mateixos s’havien encarregat de fer-los-la arribar poc després d’haver-se publicat al BOE. Però el tribunal no ho accepta. “El parlament ha de confiar en la llista de candidats electes oficialment comunicada per part de les autoritats nacionals, que, en teoria, és feta d’acord amb els resultats electorals declarats i després de la resolució per part d’aquestes autoritats de les objeccions que s’hi hagin fet segons la legislació nacional”, diu la sentència.

És un argument a primera vista sorprenent, perquè d’alguna manera admet la capacitat de les autoritats estatals d’imposar condicionants per a l’obtenció de la credencial d’eurodiputat. I això topa frontalment amb la sentència del Tribunal de Justícia de la UE (TJUE) sobre Oriol Junqueras del 19 de desembre del 2019. Perquè la sentència Junqueras, que és una de les més transcendentals de la història recent del tribunal, deixa clar que no hi pot haver condicionants ni tràmits imposats per part dels estats per tenir la condició d’eurodiputat. De fet, és una sentència invocada constantment per part del TGUE al llarg de la sentència d’avui sobre el vet a Puigdemont i Comín, i en algun cas, com veurem, en un sentit molt positiu per al president i el conseller a l’exili. Però, al mateix, temps, arriba a reinterpretar-la, en un esforç argumental per a justificar en tot moment l’actitud de Tajani.

La sentència Junqueras, a més, va motivar una desautorització molt dura del TGUE (que és la primera instància judicial del Tribunal de Luxemburg) per part del TJUE (que és la cort suprema europea, la segona instància judicial). El TJUE va dir que el TGUE havia actuat contra el dret de la Unió quan no havia acceptat les mesures cautelars que Puigdemont i Comín havien demanat el primer de juliol del 2019 a fi que els deixessin accedir a la sessió inaugural de la legislatura a la seu del Parlament Europeu, a Estrasburg. Les havien d’haver acceptades, els va dir la vice-presidenta del TJUE d’aleshores, l’espanyola Rosario Silva de Lapuerta, en una ordre molt contundent. Entre diverses raons, perquè deia que era ben possible que la llista de candidats proclamats del 13 de juny, i no la del 17 de juny (la que la JEC va enviar al Parlament Europeu) fos la que s’hagués hagut d’assumir com a oficial. I allà sí que hi havia Puigdemont i Comín.

Ara, aquella ordre era feta amb consideracions prima facie (‘a primera vista’), sense entrar en el fons de la qüestió. I el TGUE, quan hi ha entrat i ha sentenciat, ho ha resolt d’una altra manera. La sentència Junqueras era prou clara sobre la prevalença del concepte d’una democràcia més directa entre allò que voten els electors i el resultat que se’n deriva, és a dir, sobre la necessitat d’eliminar la burocràcia estatal que s’interposa entre el sentit del vot dels ciutadans i el resultat. El TGUE tenia l’oportunitat de traduir la sentència Junqueras a un altre cas concret per dir al Parlament Europeu que ha de tenir en compte aquesta nova doctrina, que ha d’admetre els eurodiputats proclamats sense haver passat cap filtre imposat per les autoritats estatals.

Però no ho ha fet: “Fins i tot suposant que el Regne d’Espanya no tingués competència per a establir l’esmentat requisit en el seu dret nacional. L’ex-president del parlament no disposava de cap potestat per a assenyalar aquesta incompetència i, a fortiori, per a posar en dubte la legalitat de la llista de candidats electes oficialment notificada per les autoritats espanyoles el 17 de juny del 2019.” I no diu solament això, sinó que se’n renta les mans i passa la pilota al TJUE: “Convé recordar, a més, que el Tribunal General tampoc no és competent per a dir, per una banda, si el Regne d’Espanya tenia competència […] per a establir el requisit” del jurament de la constitució i, “per una altra banda, si aquest requisit s’ajusta al dret de la Unió, perquè aquestes qüestions són competència dels òrgans jurisdiccionals nacionals i, si escau, del Tribunal de Justícia si s’hi interposa un recurs per incompliment o es formula una qüestió pre-judicial.”

I, finalment, en la sentència el tribunal fa una afirmació xocant: “Els demandants no poden sostenir que la negativa de l’ex-president del parlament a reconèixer-los la condició de diputat europeu tingués com a efecte jurídic privar-los de la possibilitat d’assumir les seves funcions, d’exercir els seus mandats i d’ocupar els seus escons en el parlament.” Però és evident que sí que va tenir aquest efecte, durant pràcticament mig any.

Un aspecte positiu

Els advocats de Puigdemont i Comín presentaran un recurs de cassació contra aquesta sentència al TJUE, on esperen que els donin la raó, i que Tajani sigui finalment assenyalat com a culpable d’haver violat els drets de centenars de milers d’electors europeus. Curiosament, és al TJUE on tant els exiliats com Junqueras han aconseguit resolucions favorables, mai al TGUE. Un exemple recent: la decisió del TJUE de tornar cautelarment la immunitat als eurodiputats Puigdemont, Comín i Ponsatí que el TGUE els havia denegat pel risc real de detenció i d’extradició a l’estat espanyol que corrien amb unes euroordres encara vigents.

I és als en els procediments encara oberts tant al TGUE com al TJUE, sobre les pre-judicials de Pablo Llarena i sobre la demanda contra el suplicatori aprovat al Parlament Europeu, que Gonzalo Boye vol fer valer un dels pocs aspectes positius de la sentència d’avui: el reconeixement explícit de la immunitat de Puigdemont i de Comín d’ençà del 13 de juny del 2019, en virtut de la sentència Junqueras sobre el moment en què és adquirida. Per això és certament contradictòria aquesta sentència, perquè, d’una banda, els reconeix la condició d’eurodiputats a tots els efectes en una data tan concreta, i, per una altra banda, diu que Tajani no ho havia de tenir en compte.

Però el fet és que el TGUE diu això: “Cal considerar que els demandants, els noms dels quals constaven en la proclamació del 13 de juny del 2019, van adquirir la condició de diputat europeu en aquella data, i gaudien, en conseqüència, per aquest simple fet, de la immunitat prevista en l’article 9, paràgraf segon del Protocol número 7 [de Privilegis i Immunitats de la UE].” Aquesta immunitat, que és la immunitat de desplaçament per a anar a les sessions del parlament, va ser greument amenaçada el 2 de juliol de 2019, el dia que començava la legislatura a Estrasburg, quan Puigdemont i Comín es van haver de quedar a Kehl, al costat alemany del Rin, perquè si traspassaven la frontera francesa haurien pogut ser detinguts i traslladats a l’estat espanyol.

El reconeixement d’aquesta condició d’eurodiputats d’ençà del 13 de juny de 2019 implica, segons Gonzalo Boye, que les euroordres de Pablo Llarena contra ells són il·legals. Perquè van ser emeses l’octubre i el novembre del 2019 i si aleshores eren eurodiputats el jutge del Suprem havia d’haver demanat el suplicatori corresponent. Què vol dir això? Que tot allò que es deriva d’aquelles euroordres hauria de ser considerat il·legal, inclòs el suplicatori que a començament del 2020 Llarena va demanar i que el març del 2021 va aprovar al Parlament Europeu enmig d’una forta controvèrsia. I si això és així, el suplicatori amb què els van retirar una part de la seva immunitat com a eurodiputats s’hauria de declarar nul. Aquest cas ara és a les mans del TGUE, i Boye ja té previst d’aportar a la causa –ara pendent de data per a la vista oral– aquesta sentència d’avui.

Tanmateix, les contradiccions en què incorre avui el TGUE i la cautela amb què tracta el paper de Tajani fan pensar que no serà fàcil de guanyar-hi la causa contra el suplicatori, malgrat tot aquest arsenal jurídic favorable. Avui era favorable i han perdut. Quedarà, això sí, la decisió del TJUE, que hi tindrà sempre la darrera paraula.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes