06.11.2025 - 20:50
|
Actualització: 06.11.2025 - 20:52
El Tribunal Europeu dels Drets Humans ha dictat una sentència que costa de pair. No pas pel fet en si d’haver desestimat les demandes de Jordi Sànchez, Jordi Turull i Oriol Junqueras contra el Regne d’Espanya per la vulneració de drets fonamentals de què van ser víctimes durant el temps que el jutge Pablo Llarena els va tenir tancats en presó preventiva, sinó per la manera com ho fa.
Perquè els set jutges de la secció cinquena del tribunal entren a valorar què fou el 2017 i la repressió posterior, i fan seu el relat dels tribunals espanyols fins a l’extrem de situar la pretesa protecció dels drets constitucionals i de la unitat d’Espanya per damunt de la protecció de drets fonamentals individuals de representants polítics i d’un activista social. I aquesta aproximació al cas pot condicionar la sentència definitiva sobre l’1-O que encara ha de venir, la que ha de resoldre les demandes de tots els condemnats per sedició i per malversació pel Suprem. Unes demandes que, tanmateix, tenen encara alguna opció seriosa d’acabar amb una condemna a Espanya per aquell judici.
En primer lloc, deixem clar què ha resolt i què ha dit el TEDH en aquesta sentència. El tribunal diu que Espanya no va vulnerar els drets polítics de Sánchez, Turull i Junqueras pel fet d’haver-los mantingut tancats a la presó preventivament. Resol –a favor d’Espanya– estrictament aquesta demanda, però no es pronuncia encara sobre la validesa del judici a què els va sotmetre el Suprem, ni sobre el jutge predeterminat per la llei, ni sobre la manca d’imparcialitat del tribunal, ni sobre vulneracions de drets com els de la llibertat d’expressió i de reunió. En la pròxima sentència, previsiblement, hi entrarà.
L’aval a Llarena
Però en aquesta ja veiem que el TEDH considera, d’entrada, que els fets de l’octubre del 2017, tant la mobilització del 20 de setembre com el referèndum del Primer d’Octubre, són d’una gravetat important, que van implicar unes acusacions per uns delictes (rebel·lió, sedició i malversació) que justificaven mesures tan restrictives com la presó preventiva. I recorda que, segons la jurisprudència del tribunal, “un estat ha de poder impedir raonablement la realització d’un […] projecte polític incompatible amb les normes del Conveni [Europeu dels Drets Humans] abans no es posi en pràctica mitjançant actes concrets que puguin comprometre la pau civil i el règim democràtic en el país”.
De manera que, d’entrada, el tribunal “no detecta cap element d’il·legalitat o d’arbitrarietat en els fonaments fàctics i jurídics de l’ingrés en presó preventiva dels demandants”, perquè “la gravetat del delicte en qüestió i el context social i polític en el moment dels fets són elements que sens dubte s’han de tenir en compte per a avaluar la proporcionalitat de les restriccions [dels drets fonamentals]”.
Sobre l’empresonament de Jordi Sànchez el 16 d’octubre de 2017, el TEDH diu que podia ser justificat per “l’alt grau de responsabilitat que tenia” en les manifestacions del 20 i el 21 de setembre, que van originar diversos incidents i van causar uns danys materials importants”, en referència als cotxes de la Guàrdia Civil malmesos. “El Tribunal no detecta cap element d’il·legalitat ni d’arbitrarietat en els fonaments fàctics i jurídics de l’ingrés del demandant a la presó preventiva”, diu la sentència, que passa a justificar que Pablo Llarena no permetés ni a Sànchez ni a Junqueras de sortir de la presó per poder assistir al ple d’inici de la legislatura posterior a les eleccions del desembre del 2017 en què havien estat candidats per Junts per Catalunya i per ERC, respectivament. I justifica que Llarena tanqués Jordi Turull a la presó a mig ple d’investidura d’ell com a president de la Generalitat.
Troba raonables els arguments que va esgrimir Llarena; en valora que els permetés de presentar-se a les eleccions, però que deixar-los anar al parlament una vegada constituït podia implicar un risc greu d’incidents, atès el precedent del 20-S; avala l’argument del jutge espanyol de mantenir-los tancats a la presó pel risc de reiteració delictiva, pel fet de continuar vinculats activament al projecte polític independentista que pretenia la separació d’Espanya i, fins i tot, assumeix l’argument del risc de fugida pel fet que hi hagués exiliats “que facilitessin la sortida de l’interessat a l’estranger”, i que això “es veu enfortit per la fugida de M. R. [en referència a Marta Rovira], una coacusada que també fou citada a comparèixer davant el jutge d’instrucció i que no va respondre a aquesta citació.”
Llarena va cridar-los a declarar a Madrid el 23 de març de 2018, quan va saber que Turull seria el candidat per a ser investit nou president de la Generalitat. Hi va haver una relació directa de fets entre les decisions polítiques que prenia el Parlament de Catalunya i les decisions de Pablo Llarena. Però per al TEDH “les proves que s’han presentat al tribunal no permeten de concloure que la decisió d’imposar la presó preventiva [a Turull] fos arbitrària i que es dictés amb l’únic objectiu d’impedir-li d’accedir a la presidència de la Generalitat”.
La sorprenent contradicció amb les Nacions Unides
Molts dels arguments del TEDH topen amb el d’instàncies jurídiques internacionals que ja s’havien pronunciat sobre aquestes violacions de drets dels presos polítics per part d’Espanya, com ara el Comitè de Drets Humans de l’ONU i el Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de l’ONU. Totes dues resolucions són esmentades pel TEDH en aquesta darrera sentència, i assumides, fins i tot; i, tanmateix, les contradiu.
És un fet molt sorprenent. El Comitè de Drets Humans va dictaminar l’agost del 2022 que l’estat espanyol havia violat els drets polítics d’Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull. Recordem la contundència d’aquell text: “L’estat va violar els seus drets en virtut de l’article 25 del Pacte [pels Drets Civils i Polítics] perquè la decisió d’encausar els autors pel delicte de rebel·lió […] no va ser per motius prevists en la legislació que siguin raonables i objectius”, deia el dictamen. I en aquest punt posava de manifest que tots “van instar la ciutadania a mantenir-se estrictament pacífica”, i recordava que “la violència contra els participants en una reunió pacífica per part de les autoritats o d’agents provocadors que actuïn en nom seu no fa que la reunió no sigui pacífica”.
Aleshores, Llarena els va suspendre la condició de diputats del parlament en aplicació de l’article 384 bis de la llei d’enjudiciament criminal espanyola, que permetia d’inhabilitar políticament els processats per rebel·lió que fossin a la presó. Aquell organisme de l’ONU deia clarament que els havia volgut treure de circulació políticament. I així ho constata el TEDH a la sentència, quan confirma la validesa d’aquests organismes per pronunciar-se sobre demandes relatives als drets fonamentals. I és xocant de veure com, poc després, en el mateix text, el tribunal resol en un sentit oposat al del Comitè de Drets Humans la denúncia sobre l’aplicació perversa del 384 bis per part de Llarena.
Diu el tribunal que es va fer de manera ajustada al dret espanyol, i afegeix: “El Tribunal no pot passar per alt el caràcter excepcional dels delictes pels quals es preveu aquesta mesura. Observa, a més, que els delictes a què es refereix la disposició invocada poden considerar-se una amenaça per a l’essència mateixa d’un estat democràtic.” I no té en compte de cap manera, com sí que feia l’altra instància jurisdiccional, el caràcter pacífic i l’absència de violència en les mobilitzacions d’aquella tardor.
I, en la mateixa direcció, el TEDH, tot i esmentar-lo, contradiu el dictamen contundent que el Grup de Treball de Detencions Arbitràries va publicar l’abril del 2019, quan va denunciar una desena de violacions de drets humans sobre els presos i n’exigia l’alliberament immediat i una indemnització pels perjudicis causats. El TEDH, que ha reconegut l’autoritat a aquest grup de treball de fa anys, constata el que diu però s’expressa en sentit contrari, dient que la situació d’empresonament preventiu era justificada per la gravetat dels delictes imputats i pels fets que van posar en risc l’ordre constitucional espanyol.
Tots aquests arguments condicionaran, segurament, la sentència sobre el judici contra el procés, perquè és el mateix tribunal que l’haurà de dictar. La lectura política que ja fa dels fets del 2017 i la repressió posterior hi influiran. De fet, ja deixa pràcticament resolta la demanda de vulneració de l’article 18 del Conveni Europeu dels Drets Humans, que vol dir que l’estat va limitar drets fonamentals de persones amb la voluntat de perseguir-los políticament, de silenciar la dissidència. El TEDH diu que això no es pot demostrar amb les proves aportades pels demandants.
El cartutx que resta
Resta tan sols una opció prou fonamentada jurídicament perquè prosperi en la sentència sobre les demandes contra el judici del Suprem contra l’1-O: la de la vulneració del jutge predeterminat per llei, per la solidesa dels arguments que, en certa manera, ja han estat exposats pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea, en aquella sentència històrica del 31 de gener de 2023 en què tancava la porta a Llarena a extradir els exiliats.
Aquella sentència deia això, en el paràgraf 100: “No es pot considerar un tribunal establert per la llei, en el sentit de l’article 6, apartat 1 [del Conveni Europeu dels Drets Humans, sobre el dret del jutge imparcial], un tribunal suprem nacional que resolgui en primera instància i en darrera instància sobre un afer penal sense disposar d’una base legal expressa que li confereixi competència per a enjudiciar la totalitat dels encausats.” I, a propòsit d’això, citava dues sentències del Tribunal Europeu dels Drets Humans, del 2000 i del 2005, que ho estableixen així. Perquè hi ha un diàleg constant entre TJUE i TEDH, i aquest fet, la vulneració del jutge natural, si fos constatat pel TEDH invalidaria de dalt a baix la causa judicial contra el Primer d’Octubre. Ja no hi hauria causa, ni inhabilitats ni processats.
És la darrera bala, la més potent, que resta encara a la recambra. Però es fa difícil de pensar, vista la sentència d’avui, que el TEDH tingui gens ni mica d’interès a etzibar un cop tan dur a Espanya d’ací a uns quants mesos, quan faci pública la sentència definitiva. Perquè això que hem vist a Estrasburg pot ser la constatació d’una nova era en què el TEDH ha anat entrant progressivament els darrers temps, en què els estats del Consell d’Europa del qual depèn el tribunal l’han anat controlant més, l’han lligat més curt, perquè potser ja n’hi havia prou de condemnes, tal com advertia l’ex-vice-president del tribunal Josep Casadevall. La tensió (que també ha viscut i viu el TJUE) entre la protecció dels drets dels interessos dels estats i la dels drets humans de les persones sembla que es va decantant vers els primers.
Si això es confirmés, l’esperança de l’independentisme de veure protegits pel TEDH els drets amenaçats per la maquinària repressiva espanyola s’haurà esfumat. S’haurà comprovat fins on pot arribar aquesta via que era necessari d’emprendre, quines limitacions té, i sobretot s’haurà constatat que la defensa jurídica d’uns drets no pot suplir les mancances polítiques de qui els esgrimeix.
