Sedaví, un any després de la gota freda, amb Ferran Torrent: “Veus gent a qui ha canviat l’aspecte”

Ferran Torrent parlava per telèfon amb un amic quan va veure que li entrava aigua a casa per davall la porta del carrer. De seguida li’n va entrar també pel pati i per la tassa del vàter. Va trucar al batlle de Sedaví (Horta Sud) perquè es pensava que hi havia una fuita en una canonada o alguna cosa semblant. El batlle li va dir que no, que el barranc havia sobreeixit i que tot el poble es negava. Ens ho explica a l’entrada de casa seua, que ara ja ha acabat de reformar. Li ha quedat bonica i diàfana, li entra molta llum pel pati. Diu que ara comença a acostumar-se al fet que aquesta és casa seua, perquè els primers dies, quan hi entrava, no sabia on posar-se, perquè no l’identificava com el seu lloc.

D’aquell dia recorda que va salvar algunes coses perquè les agafava i les llançava escales amunt. “De tant en tant, a banda d’eixir al balcó a parlar amb els veïns, baixava i veia la nevera flotant, per exemple, i no m’ho podia creure. Feia cinc mesos que havia fet una reforma i encara devia diners.”

Una altra imatge que li ha quedat gravada és sonora, és el soroll de l’aigua entrant com un gran riu desfermat. “El soroll em torturava molt. L’única manera que teníem de saber que no passaria res greu era que eixe soroll parara.” Finalment, el soroll va parar passades les tres de la matinada.

Dani, el supervivent que no ho vol contar

Per a Ferran Torrent, la inundació de casa era molt greu, però la perspectiva li va anar canviant a mesura que sabia que a Sedaví hi havia víctimes i que el seu veí Dani, com més veïns, va passar cinc hores aferrat a un arbre davant casa seua, mentre la dona li deia a crits que aguantàs. Diu que no vol parlar-ne gaire, i que tampoc no vol ajuda psicològica. “No li ha canviat gaire l’aspecte. Hi ha gent que la veus que sí que li ha canviat; sobretot, la gent major.”

Mentre caminem per anar a veure el lloc on es va produir aquest cas extrem, que és un entre milers, ens explica que al poble la gent ja parla poc d’allò que va passar. Al poble, encara hi ha alguns rastres de la inundació, com ara, l’ascensor de l’aparcament de la plaça, que no funciona, i alguna casa on encara hi ha obrers. Ferran recorda que durant setmanes hi havia una boireta que era de pols i que els habitants de Sedaví no notaven, però quan venia algú de fora se n’adonava ràpidament.

Els veïns el reconeixen i el saluden, i justament quan ens explica com va prendre la decisió de retornar el Premi de les Lletres a la Generalitat, un conciutadà el felicita per haver rebut un altre premi. “Gràcies, no me l’han donat, l’he tornat, però és igual”, respon sense immutar-se, i ens indica on va morir una dona, la Marinera, li deien.

Ferran Torrent ens mostra un solar que hi ha al costat de l’arbre que va salvar la vida a Dani, que durant setmanes va ser un d’aquells dipòsits de cotxes que es van fer tan quotidians. El seu era al segon soterrani de l’aparcament de la plaça i el va perdre. Però tot ho relativitza perquè de seguida pensa en les víctimes. I ens conta el cas de Chechu, un funcionari municipal, que era l’home més feliç del món, perquè després de patir un ictus va refer la vida, tenia parella, feina i tot el que necessitava, però, precisament, per la seua mobilitat reduïda, no va poder posar-se fora de perill. “No és que et muires, és que et passes mitja hora mirant la mort, parlant amb la dona! És preferible que et foten un tret. Això sí que em va llevar dies de dormir.”

La fotografia icònica de The New York Times

El segon lloc que Torrent ens vol mostrar és el punt del carrer de Gómez Ferrer on es van amuntegar una quantitat de cotxes molt gran. “Quan vaig eixir de casa al matí, vaig mirar cap allà i dic, això què és?, hi havia dos o tres pisos de cotxes. No podies caminar.” Algun veí, d’un pis estant, ho va fotografiar, i es va convertir en portada de The New York Times. Ara hi ha tranquil·litat, el trànsit habitual d’un dia feiner. “No saben de qui és la foto, ha perdut molts diners, qui la va fer, perquè s’ha convertit en la foto icònica de la barrancada.”

Allà mateix hi ha el centre de salut, que ja té una activitat pràcticament normal. Aquell dia Torrent es va fer una ferida a la cama, i com que era bruta de fang va voler que li la curaren, però quan va ser conscient de com havia quedat, va optar per fer-ho ell mateix amb aigua oxigenada que tenia en casa i un poc de Betadine que havia aconseguit.

Mentre anem cap al garatge subterrani de la plaça, ens fixem en les matrícules dels cotxes. La majoria són de cotxes nous, els va comprar la gent que va perdre el seu aquell dia. “L’altre dia, quan va començar a ploure, tothom duia els cotxes al pont. La gent té psicosi. Si no plou, la gent se n’oblida, però si plou com l’altre dia, es torna a remoure tot. L’alarma és escandalosa i et remou.”

Sense casino, de moment

El casino encara no ha obert. Diu que aprofiten la destrossa per fer-lo més modern. Així que ara els clients habituals, com Ferran Torrent, han de buscar uns altres llocs on anar, com el Musical.

Quan tornem a casa de Torrent ens trobem amb Pablo, el veí de davant. La nit del 29 d’octubre parlaven de balcó a balcó quan eixien a comprovar si baixava el nivell de l’aigua. La planta baixa de casa seua també va quedar malmesa. D’ençà d’aquell dia, no ha deixat de treballar per refer-la, però encara no ha acabat. Les parets, diu, encara supuren humitat. I mentre parlem, passa Dani amb la furgoneta. No s’atura, però Torrent el reconeix.

Vegeu també:

Picanya, un any després de la gota freda, amb Xavi Castillo: “Les coses no es van fer bé”

Benetússer, un any després de la gota freda, amb Cristina Duran i Miguel Ángel Giner: “S’hauria pogut evitar molt de patiment”

L’Alcúdia, un any després de la gota freda, amb Dani Miquel: “Va ser un desastre gran”