Secessionisme que mata, testosterona i més misèries

Aquest Mail Obert són glopades. Està escrit a batzegades d’indignació, amb una irritació profunda que prové de saber cada dia més i més detalls d’aquella vesprada feréstega del 29 d’octubre de 2024. Per decòrum l’he escrit en caixa baixa, però demane al lector que el llegesca com si jo estigués cridant. Divendres al matí vaig arribar a la conclusió que no volia saber-ne més, de detalls, de la conducta de Carlos Mazón, Salomé Pradas, José Manuel Cuenca i tota aquesta banda de camarades capfluixos que haurien d’explicar, ben explicat, per què es dediquen a la política.

No els volia saber, els detalls, però necessite saber-ho tot.

Què hi feia Mazón al capdavant de la Generalitat? Ha ocupat el càrrec dos anys, i només ens hem fixat què va fer aquell dia. Però, què ha fet cadascun dels altres dies d’aquests darrers dos anys? S’asseia al despatx per fer què? El cotxe oficial el duia d’ací cap allà, presidia reunions i trobades, abraçava i feia vídeos a Instagram. Què hi havia darrere aquestes agendes amb aparença d’home que fa coses? Què feia, si el pitjor dia de tots no va fer res? I en presumeix.

I José Manuel Cuenca, que fins dijous va tenir càrrec i el salari de secretari del gabinet, què feia, a banda de compartir pis amb Mazón? Era la seua ombra, l’home que li murmurava a l’orella, qui l’allunyava dels periodistes. Era qui li plantejava les estratègies de govern?

Si en un dia tan greu com el 29 d’octubre vam descobrir la insuportable lleugeresa del seu ésser, de l’ésser de tots dos, de Cuenca i de Mazón, com no havia de ser el seu capteniment la resta dels dies? Els dies que no hi havia cap crisi a solucionar. Els dies que no es morien 230 persones.

Uns dies abans de descobrir els whatsapps que va intercanviar amb l’ex-consellera Salomé Pradas, el cap de gabinet havia anat al congrés espanyol per ser interrogat pels diputats. La seua actitud fatxenda vers els parlamentaris s’entén ara molt més quan es permet d’escriure missatges en què s’adreça a una consellera amb un to paternalista i misogin que put a testosterona rància i a masclisme genètic que traspassava la pantalla del televisor. “Tranquil·la, xe”, “Ja, dona”, “Lleva’t això del cap”, li deia a Pradas quan ella li escrivia per a descriure-li una situació completament descontrolada. Al congrés, Cuenca va intentar d’adreçar-se a la diputada Àgueda Micó pel seu nom, i ella li va haver de dir que la tractàs amb el respecte que mereixia el lloc on eren. Amb un aire desmenjat, es va permetre de no respondre preguntes amb el pretext que ja ho havia contestat a la jutgessa, i a unes altres preguntes va respondre, amb altivesa, que no eren pertinents. Va afirmar que ningú no li havia demanat que el president anàs al CECOPI i que al cap de gabinet ningú no li demana opinió en una emergència.

I ens perdonava la vida i permetia que el creguérem.

Això ho hem pogut saber perquè, ara que Mazón ja no és president i ha caigut en desgràcia, s’ha convertit en l’ase dels cops de tothom. Per salvar la pell, per mirar de desviar la mirada i la instrucció de la magistrada de Catarroja que instrueix la causa de la gota freda, Salomé Pradas va traure un dels asos que sembla que té amagats. La bala de plata, n’han dit, que és la llista dels whatsapps que va intercanviar aquella vesprada de fúria amb Mazón i amb Cuenca. Són desoladors.

La vida de tanta gent penjava d’un fil i al País Valencià governava la insolència.

Mazón no ha ensenyat els seus missatges. Cuenca diu que no els té desats perquè a l’estiu va canviar de mòbil i no va fer-ne cap còpia de seguretat. Als acudits es fa servir la frase de “el gos s’ha menjat els meus deures”. Cuenca diu que no té els missatges perquè va canviar de mòbil. Imaginar què es deien entre ells dos fa venir basques.

És que Pradas li descriu un panorama negre a la Ribera i ell li respon “Collonut”. I ja no li diu res més. Ja no li escriu per interessar-se per res. Li diu “Collonut” i se’n va a dinar amb Maribel Vilaplana, i Cuenca, una Celestina pretensiosa, que havia ordenat de fer la reserva al restaurant, l’encobreix.

I també me’ls puc imaginar al pis que compartien, de bon matí, mentre prenien cafè i repassaven l’agenda, els comentaris de l’un i l’altre. I no em fa gens de gràcia el que pense.

Però és que tot això es va saber divendres al matí, quan encara paíem fragments del testimoniatge al jutjat de Catarroja que el dia abans havia fet Jorge Suárez, funcionari, subdirector d’emergències, que va fer afirmacions que fan bola i que retornen agres.

Com que la jutgessa vol saber per què el missatge en massa es va enviar quan ja no hi havia remei per a tanta gent, suposem que li va preguntar les causes. Suárez va declarar que a les 17.10 ell ja havia dit que hi havia la possibilitat de llançar un avís als telèfons mòbils. Va parlar de dubtes, de debats interns, de possibles problemes jurídics… Com si no fossen conscients que cada minut que es perdia en discussions florentines, la inundació s’escampava a una velocitat de vertigen. En realitat, això no era cap novetat, perquè hi havia testimonis que ja havien descrit el caos en aquell CECOPI tan lamentable.

Però en un moment donat, Suárez va aportar un element nou. Fins ara, cap testimoni no havia explicat que dins el CECOPI va haver-hi altíssimes dosis del cunyadisme lingüístic més lamentable. Va dir que, entre els motius que van retardar l’enviament de l’alerta, s’havien de comptar els minuts perduts en les correccions. Que el president de la Diputació de València, Vicent Mompó, i l’ex-consellera Salomé Pradas van voler rectificar la versió en català del text.

Em puc imaginar l’escena: on diu València, poseu-ho sense accent, “Valencia”, que queda més net. Poseu “tipo”, que “tipus” sona massa català. I què és això de “aquest”? Poseu “este”, que és com es diu al meu poble…

Vaig fer una captura de pantalla quan va arribar l’avís a les 20.11, el 29 d’octubre de l’any passat, i ara l’he rescatada del fons del mòbil. El text va quedar així: “Per les fortes pluges com a mesura preventiva es deu evitar tot tipo de desplaçament a la povincia de Valencia. Estiguen atents a futurs avisos a través d’este canal i fonts oficials, X@GVA112 i en Apunt.”

És així de dur. El rellotge corria, l’Es-Alert continuava a la safata d’eixida o d’on siga que s’envien aquests missatges, però dos responsables polítics, entre ells la qui ostentava el comandament únic de l’emergència, l’ex-consellera Pradas, manyuclant un text que, una volta interpretada la sintaxi, només diu a la gent que no es moga.

L’avís va arribar tard; el cap de gabinet, que sap on era i què feia Mazón, el va mantenir allunyat de la realitat aquell dia; Carlos Mazón, que no ha dit on era i què feia aquell dia, continua mentint i prenent el pèl a la població; Salomé Pradas, que aquell dia va demostrar la seua incapacitat per a gestionar, dosifica la informació i juga amb el dolor de les víctimes per construir una estratègia de defensa.

Aquell dia, el 29 d’octubre de 2024, es van morir 230 persones.

No sé si vull saber més coses, però necessite saber-les totes, saber-ho tot.