La sardana indigna

L’altre dia vaig decidir mirar Bestial, programa de 3Cat presentat per Bibiana Ballbè, i reconec que ho vaig fer després de llegir-ne les crítiques a la plataforma X, antic Twitter.

Us poso en context: en aquell programa hi havia famosos com Arturo Valls, Miranda Makaroff, Samantha Hudson i Alexandra Pino, persones que, generalment, han fet contingut en castellà, o han presentat programes en castellà (o hi han participat).

Suposo que era interessant que vinguessin i, potser, tenir com a objectiu sentir aquesta gent parlant en català i intentar extreure’ls alguna neutra de la boca. Es va mig aconseguir i suposo que la idea és que n’estiguem contents.

Però aquest no és el tema que m’inquieta. El moment més hilarant, per mi, va ser quan es va decidir ballar una sardana, símbol de Catalunya, la dansa tradicional catalana, patrimoni cultural.

En aquell moment, es van aixecar tots els famosos aleatoris que hi havia allà disposats a ballar una sardana. Realment la imatge era bastant còmica. Em va transportar a l’escola, quan havies de fer un treball en grup amb l’skater, la pija, l’emo i la rata de biblioteca. (Evidentment, jo també formava part d’aquest poti-poti, de manera que no me n’escapo.) Gent totalment diferent amb un objectiu comú: en aquest cas, ballar una sardana.

Els famosos es van posar en cercle, braços enlaire, i van començar a posar les puntes del peu per allà al mig sense seguir cap mena de raonament. No sabien ni que havien de fer-hi una puntada o tres, ni tan sols que havien de fer rotació en algun moment. Tot eren rialles, disbauxa, espectacle, banalització i gens de cura per part de ningú.

Que ja ho sé, que és un programa on hi ha d’haver gresca i xerinola, però, per mi, és la imatge claríssima del declivi i el poc respecte per la nostra cultura.

Recordeu, quan érem petits, que si algú ens preguntava per la Xina assenyalàvem amb els dits enlaire tot dient “tiquitiqui xin xin xin”? O ajuntàvem les mans i fèiem reverències…? O, si es parlava de l’Àfrica, dèiem “bunga bunga” saltant com beneits? O es parlava dels indis i fèiem allò de “uuuuuh!” mentre ens posàvem la mà a la boca?

Ara ens sembla impensable fer això, perquè sabem que és reduccionisme i una falta de respecte tenint en compte que ells són molt més que aquest estereotip. Però ho podem entendre: érem petits i no teníem consciència de tot plegat, buscaves un tret distintiu per molt que fos totalment esbiaixat i t’hi aferraves.

Tinc la sensació que la banalització de la cultura està passant a Catalunya, i no pas per culpa dels xinesos o africans petits que parlen de nosaltres com ho fèiem nosaltres d’ells, sinó per culpa dels mateixos catalans. Per culpa nostra. Per parlar de la sardana i posar-nos a ballar sense ordre ni concert amb cap voluntat de fer-ho bé, per riure de les persones que parlen el català de manera genuïna, per marcar més les neutres i fer veure que ets un pagès i “encardar-te’n”, per dir que el doblatge en castellà té més sentit i és més creïble que en català. El que passa aquí és que no estem avesats a estimar la nostra cultura, la nostra llengua i tot el que té a veure amb Catalunya.

Jo no he vist cap sevillà prenent-se les sevillanes com ho fem nosaltres amb la sardana. Respecten la seva cultura i les seves danses tradicionals.

Us haig de dir que no sóc una experta de ballar sardanes (encara que és cert que de petita vaig anar a cursets per a aprendre’n), però hi mostro interès perquè forma part del lloc on visc, del país que estimo.

Quantes vegades ens hem posat les mans al cap perquè hem vist un vídeo on un reporter de Mallorca va a preguntar als turistes alemanys quina és la capital de Mallorca o quin idioma parlen i no en tenen ni idea? Ens sembla increïble que puguin anar a visitar un lloc i no en sàpiguen ben res.

Doncs això nostre és pitjor, perquè som nosaltres mateixos que no en sabem.

Tenim coneixement de com es balla el reggaeton provinent de Puerto Rico, però no tenim ni idea de com es ballen les sardanes.

I em direu: “Oh, és que el reggaeton ho ha petat i està de moda i la sardana no.” Cert. Però no demano que la ballem a les discoteques (que seria genial), només demano que sapiguem uns mínims de la dansa del lloc on vivim i que no ens l’agafem com una cosa anecdòtica i esbojarrada. Que si ens ve algú de fora a preguntar-nos com es balla, puguem tenir-ne uns coneixements mínims.

No m’agradaria que per culpa d’això que us dic no s’atrevís ningú a ballar sardanes. S’ha de provar, s’ha d’intentar i fer-ho malament però sempre amb el respecte que es mereix.

Estimar la nostra cultura és bàsic perquè no es perdi en aquest món de multiculturalitat. Que és preciós que n’hi hagi sempre i que no desaparegui la nostra identitat: la cultura, la llengua i, en definitiva, tot allò que ens fa ser qui som.