11.01.2026 - 21:40
|
Actualització: 11.01.2026 - 23:04
El 12 de gener de 2016, Carles Puigdemont prenia possessió com a president de la Generalitat de Catalunya i començava una etapa política que culminaria un any i deu mesos després amb el referèndum del Primer d’Octubre i la declaració d’independència. Avui, deu anys més tard, Puigdemont roman a l’exili, a Waterloo, víctima d’una repressió que ha deixat exiliats, presoners polítics i milers de persones perjudicades, d’una manera o d’una altra, mitjançant la maquinària judicial espanyola. I encara és a l’exili perquè el Tribunal Suprem s’ha negat a amnistiar els exiliats i els ex-presos condemnats per malversació, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa i Jordi Turull. La porta del retorn, la té tancada, però aquest primer semestre del 2026 hi haurà dues sentències importants que poden fer canviar les coses: una del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) i una altra del Tribunal Constitucional espanyol (TC). I encara se n’espera una tercera durant l’any, del Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH), que pot ser fonamental. Finalment, s’acosta l’hora de la veritat sobre l’amnistia de Puigdemont.
El president a l’exili està pendent ara de saber què resol el TC sobre el recurs d’empara que va presentar contra la decisió del Suprem de no amnistiar-lo. I el va acompanyar d’una petició de mesures cautelars perquè el tribunal aixequés provisionalment l’ordre de detenció contra ell que manté vigent el jutge Pablo Llarena fins que no resolgués el fons del recurs. De moment, el TC no ha dit res sobre aquesta petició de cautelars; sí que ho ha fet en el cas dels ex-presos polítics –que les van presentar abans–, i els les ha denegades.
Les presses del Tribunal Constitucional espanyol
I res no fa pensar que el TC concedeixi ara als exiliats aquestes cautelars, que els accepti la petició d’aixecament provisional de les ordres de detenció. La fiscalia del TC s’hi oposa rotundament. El dubte és quan resoldrà aquesta petició de cautelars, si ho farà abans de la sentència del TJUE sobre l’amnistia o si esperarà a saber-la; si directament resoldrà sobre el fons amb la sentència europea a la mà o si ho farà per etapes: primer, la resolució de cautelars i, després, la sentència sobre el fons del recurs. Aquesta segona opció li permetria de jugar més amb el temps, amb el ritme que políticament li pugui convenir més al PSOE, que és qui govern a la Moncloa i qui té el control de la majoria del plenari del TC en aquests moments. Però cal tenir en compte l’enorme incertesa sobre la durada i el futur de la legislatura espanyola, per la pressió sobre Sánchez amb les diverses causes judicials obertes que acorralen el seu entorn més proper, començant per la condemna ja efectiva contra l’ex-fiscal general de l’estat.
Per això l’entorn del president Puigdemont creu més aviat que el tribunal arribarà a resoldre el fons del recurs directament –i fer-ho també en relació amb els ex-presos polítics afectats per la desobediència del Suprem–, sense dir res sobre cautelars. I que ho faci ben aviat, aquest primer trimestre de l’any (i hi ha rumors que apunten, fins i tot, al mes de febrer). La fragilitat de la legislatura espanyola pot empènyer el TC a afanyar-se i esbandir aquesta qüestió abans no hi hagi cap convocatòria electoral anticipada.
La sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea
Si fos així de ràpida la resolució del TC arribaria abans de la sentència del tribunal europeu sobre l’amnistia. És ben probable que el TJUE trigui encara uns mesos a publicar-la, tenint en compte que les conclusions de l’advocat general sobre aquesta causa són del desembre i que poden arribar a passar cinc mesos o sis fins que no es dicta la sentència.
En tot cas, la importància de la sentència del TJUE rau en el fet que validi la llei d’amnistia en termes generals, que la declari compatible –com va fer l’advocat general– amb el dret de la Unió; que digui que l’amnistia dels casos de malversació i de responsabilitats comptables no posa en risc de cap manera els interessos financers de la UE; i que no es tracta de cap autoamnistia. Si fos així, desmuntaria alguns dels arguments pels quals el Tribunal Suprem espanyol ha denegat l’amnistia als ex-presos i als exiliats.
Però sobretot tancaria la porta a cap possible estratègia dilatòria que el Suprem estigués temptat d’emprendre quan hi hagués la sentència definitiva del TC sobre l’amnistia de Puigdemont i la resta d’exiliats: perquè deixaria resolts tots els dubtes sobre la compatibilitat amb el dret de la UE que tenen a veure amb l’amnistia: el Suprem ja no tindria cap marge jurídic per a inventar-se noves preguntes pre-judicials al TJUE en cas que la sentència del TC sobre Puigdemont no li agradés i l’obligués a amnistiar-lo (com va insinuar que faria).
La sentència del Tribunal Constitucional espanyol
Però la sentència del TJUE no tindria un efecte directe sobre la situació de Puigdemont. Això dependria del TC. Sigui més tard o més d’hora, abans de la sentència del TJUE o després, el tribunal presidit per Cándido Conde-Pumpido haurà de dir si concedeix l’empara al president i a la resta d’exiliats, Toni Comín i Lluís Puig. És a dir, haurà de dictaminar si el Suprem els va vulnerar drets com ara la tutela judicial efectiva, la llibertat personal, la participació política, la igualtat davant la llei, el jutge predeterminat per llei… I, sobretot, caldrà veure com ho diu: si és prou clar en la sentència perquè el Suprem no tingui cap més remei que corregir la seva negativa a amnistiar-los o si serà prou ambigu perquè s’hi continuïn negant. Vet aquí la qüestió fonamental.
Perquè l’ànim desobedient dels jutges del Suprem, de Llarena a Marchena, és manifest, públic i notori. Quina capacitat tindrà Conde-Pumpido (el president del TC, home del PSOE, amb fil directe amb la Moncloa) per a forçar una sentència taxativa, clara i rotunda, que exigeixi al Suprem d’amnistiar Puigdemont, arxivar definitivament la causa i aixecar les ordres de detenció?
Hi pot haver més ambigüitat o menys en la sentència, però si el TC concedís l’empara sobre un dels drets constitucionals que els demandants invoquen, i que denuncien que els ha estat vulnerat –el del jutge predeterminat per llei–, no hi hauria marge de maniobra. En aquest cas concret, el Suprem sí que estaria obligat a desprendre’s de la causa, enviar-la al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (en el cas de Puigdemont) i als jutjats de Barcelona (en el cas de Comín i de Puig), perquè sigui la sala civil i penal del TSJC qui decideixi, finalment, si els amnistia.
La sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans
I, independentment d’aquesta batalla judicial que s’acaba de lliurar al TC i al TJUE, hi haurà molt probablement enguany la sentència del TEDH sobre el judici contra els dirigents de l’1-O al Tribunal Suprem espanyol. El tribunal d’Estrasburg haurà de dir si fou un judici just i si es van vulnerar els drets fonamentals dels condemnats. La recent sentència del TEDH que validava l’empresonament preventiu de Junqueras, Turull i Sànchez no és gaire esperançadora, perquè el tribunal tancava files amb Espanya, i més concretament amb el jutge Llarena. Però si aquesta altra sentència, que és la cabdal, condemnés l’estat espanyol, la causa especial del Suprem contra el Primer d’Octubre trontollaria de dalt a baix. Seria el darrer cartutx, si els altres no han reeixit.
Deu anys després d’haver pres possessió com a president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ara com a president a l’exili, no té cap certesa que pugui tornar amb llibertat. Però el temps de les incerteses s’exhaureix, i les cartes més decisives són a punt de mostrar-se.
