Sánchez no ho ha volgut

El consultor Iván Redondo, un dels ideòlegs de la llegenda de Pedro Sánchez i cap de gabinet els primers anys de presidència, va lamentar fa uns dies que durant els actes de commemoració de la constitució espanyola ningú no hagués esmentat l’amnistia. Ho va escriure en un article a La Vanguardia: “L’amnistia, si es transforma en motor plurinacional, és l’únic instrument que podria frenar a Espanya el factor autoritari que vol capturar la nostra democràcia.” Era un avís important. El sintagma “motor plurinacional”, per a Redondo, no és més que un símbol per a dir una altra cosa: que encara cal consolidar la fórmula d’encaix de Catalunya dins d’Espanya, després dels anys del procés. Sánchez vol mirar d’estirar el xiclet amb un revulsiu, i Redondo li recordava la raó de ser de la legislatura. 

El problema és que Redondo s’equivoca en el diagnòstic. El propòsit d’aquesta legislatura no ha estat mai el “compromís històric” del qual va parlar el president Carles Puigdemont a Brussel·les, ni molt menys cap ombra de reforma federalitzant. Ni tan sols es pot acusar Sánchez d’haver estat un hipòcrita, en aquest sentit: ell mateix ho va dir en la seva sessió d’investidura: “[L’amnistia] no serà un atac a la constitució de 1978. Serà una mostra de la seva fortalesa i de la seva vigència.” L’objectiu era que els hereus de Convergència Democràtica de Catalunya aparentment irredempts es reincorporessin, finalment, en la política espanyola, per poder-hi col·laborar. El quid de la qüestió que Redondo camufla amb el seu eufemisme és que reincorporar l’independentisme en la governabilitat de l’estat no és el mateix que incorporar-lo en la governació. 

El paper de Catalunya en la governabilitat espanyola ha dut, tot al llarg de la història, grans maldecaps, com es veié amb les turbulències causades pel Pacte del Majèstic, que té tants paral·lelismes amb aquests dos anys. Tanmateix, allò que de Francesc Cambó a Pasqual Maragall ha dut els terratrèmols de debò és l’ambició catalana de governar, també, Espanya, no pas com un element extern al qual tenir relativament satisfet, sinó com un membre de ple dret en la definició del rumb de l’estat. El famós dilema que Niceto Alcalá Zamora va dedicar a Cambó, que havia de triar entre ser el Simón Bolívar de Catalunya o l’Otto von Bismarck d’Espanya, era fals, perquè Espanya, per credo, refusarà sempre qualsevol Von Bismarck català.

El ministre d’Indústria, Jordi Hereu, l’ex-ministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz i tants més, és clar, podrien esgrimir que ells també són catalans. Amb la llista de noms n’hi hauria prou per a no malgastar saliva: els únics catalans que accedeixen a llocs de poder a l’estat espanyol ho fan, sempre, previ formulari d’adscripció ideològica. En els esforços que Gabriel Rufián i Joan Tardà van fent per a reeditar una mena de Front Popular del segle XXI sembla que hi hagi la mateixa pulsió: espanyolitzar el projecte polític per poder saltar de la governabilitat a la governació. Costa de creure: durant dos anys, han estat igual d’utilitaristes que Sánchez. La imaginació política se’ls ha limitat a una especulació més aviat infantil sobre com sobreviure el pròxim cicle electoral, però ni tan sols s’ha dissenyat una estratègia conjunta per a rostir Sánchez a foc lent, ni arrossegar-lo devers un programa polític comú.

L’inconscient de la política espanyola és una presó per a tothom: com en el conte de l’emperador, tothom en veu els límits però ningú no està disposat a ser conseqüent. Ni tan sols l’oposició. A hores d’ara, amb el PSOE dessagnat, el govern espanyol a punt de fer-se miques, sense cap possibilitat de reformes serioses a la vista i en veient fins a quin punt la guerra s’ha convertit en una cosa personal i familiar per a Sánchez, la hipòtesi que sembla més plausible per a desxifrar aquesta legislatura estranya és que Sánchez no era del tot conscient de la profunditat del gest que feia quan va concedir la llei d’amnistia. És tan cert que la magistratura més reaccionària es vol venjar dels socialistes per haver perdonat l’independentisme com que, frívolament, Sánchez es va fiar massa de la seva audàcia, perquè no tenia cap pretensió real d’omplir el gest de substància política i cultural.

Sánchez volia tornar a ser president, però no va calcular bé l’abast dels pactes que va fer per a ser-ho, i quan s’ha trobat de cara la bèstia desbocada, a més a més, ha decidit que no estava ni de bon tros disposat a carregar-ne les conseqüències històriques. No hauria de sorprendre que un dirigent polític que va votar a favor de suspendre l’autonomia de Catalunya no hagi treballat després per cedir-li trossos de sobirania, però hauria de servir per a entendre que fins i tot l’espanyol més kamikaze té uns límits nacionals clars: governabilitat, sí, governació, no.