Samarcanda, l’epítom de la Ruta de la Seda

La manera com s’arriba a una ciutat és determinant i una de les formes més impressionants d’arribar a la mítica Samarcanda, a l’actual Usbequistan, és amb tren. I si s’hi arriba de matinada, una nit de lluna plena, amb un antic tren soviètic llarg com una caravana de camells, la impressió és brutal. Us sentiu com un viatger de fa mil anys, suat i cansat de tantes hores de viatge per l’estepa, que cuita a endinsar-se a la ciutat per cercar lloc en un alberg de motxillers, que en el fons és com un caravanserrall modern.

Samarcanda és una ciutat amb una ombra mítica molt allargada: durant segles va ser una de les capitals més importants de la Ruta de la Seda i això pesa. Va arribar a ser una de les ciutats més poblades de l’Àsia Central, un autèntic encreuament de cultures, idees, mercaderies i religions. La van trepitjar Alexandre el Magne, Genguis Khan i els viatgers medievals Marco Polo i Ibn Batutta; s’hi van expandir el zoroastrisme, el cristianisme nestorià i l’islam i es van mantenir contactes amb la Xina de les dinasties Ming i Tang, Delhi, Damasc, Istanbul i Roma. En certa manera, Samarcanda és l’epítom de tot allò que va significar la Ruta de la Seda.

I aquesta barreja de cultures encara es nota, segles després, en l’aspecte dels usbecs: veureu ulls ametllats amb iris de color verd oliva, trets orientals combinats amb cabells de color castany, cossos molt bruns i bigotis abundants, gent amb rostres arrodonits i la pell molt blanca. I tot i que la religió majoritària és la musulmana, encara hi resten força reminiscències del zoroastrisme, una religió gairebé extingida en l’actualitat que ret culte al foc. Sobretot es nota en els casaments, que a l’estiu, quan hi vaig ser jo, eren abundants. Els nuvis encara segueixen diversos rituals tradicionals abans, després i durant la cerimònia de què el foc és el protagonista.

Però al segle XV, amb l’auge de la navegació, la vella ruta terrestre que connectava llevant i ponent va deixar de tenir sentit. I això Samarcanda ho va notar més que cap altre indret i va caure quatre-cents anys en l’oblit. Qui la va despertar d’aquesta letargia van ser les ànsies expansionistes de l’Imperi Rus a la segona meitat del segle XIX. Immersa en el domini de l’Àsia Central, Rússia lliurava una batalla geopolítica contra Gran Bretanya coneguda com ‘the great game’.

Per moure amb eficàcia els seus exèrcits van crear la línia de ferrocarril Transcaspaiana, que l’any 1888 va arribar a Samarcanda. I amb el tren també van arribar les idees imperials i la ciutat va patir l’enèsima reforma urbanística, molt present avui en dia. Perquè la història de la Ruta de la Seda també és plena de guerres, destruccions i fins i tot terratrèmols. I Samarcanda, com a epítom que n’és, també les va sofrir. Diu la llegenda que quan el mític guerrer mongol Genguis Khan la va prendre el segle XII, va causar una carnisseria tan gran que l’aigua dels canals d’irrigació va ser completament tenyida de color vermell.

Els russos, amb voluntat d’occidentalitzar la ciutat, van destruir la vella ciutadella emmurallada per construir unes noves fortaleses més modernes i efectives. També van demolir els carrers estrets i laberíntics del centre per construir-hi tres grans avingudes amples, d’estil europeu. Aquests canvis se’n van endur el basar original –us imagineu què devia haver estat, el basar de Samarcanda?– i van canviar per sempre la fesomia de la ciutat, construïda amb terra piconada.

Aquests canvis es van endur per sempre l’encant de Samarcanda, tot i que us en podeu fer una idea visitant les ciutats de Bukharà i Khivà, també a l’Usbequistan i també catalogades per la UNESCO. Però per molt que siguin boniques, cap no arrossega el mite de Samarcanda, una ciutat que va impressionar al mateix Alexandre el Magne. Quan la va conquerir al segle IV aC, les cròniques expliquen que va exclamar ‘tot allò que he sentit sobre la bellesa de Samarcanda és cert, tret que encara és més bella d’allò que mai podria haver imaginat’.

Tot i això, Samarcanda encara manté alguns monuments impressionants que permeten recordar-ne l’esplendor. La joia de la corona és la plaça del Registan, una esplanada rectangular al cor històric de la ciutat rodejada per tres madrasses: a la dreta, a l’esquerra i al centre. Sempre he pensat que tres és la mesura justa perquè així, si us col·loqueu a l’altre extrem del rectangle, la visió del conjunt encara és més impactant. Jo la vaig veure dues vegades: il·luminada a la nit, només en arribar, i l’endemà, de dia, sota l’especial llum de l’estiu a l’Àsia Central. La primera vegada em va deixar bocabadada, però la segona va ser Síndrome de Stendhal crua i pelada. Una síndrome enlluernadora, que omple la retina de milions de tessel·les de color blau, turquesa i daurat.

La madrassa de l’esquerra és la d’Ulug Beg, la més antiga de totes: data del segle XV. Ulug Beg era nét del Tamerlà, el darrer gran conqueridor nòmada de l’Àsia Central. Però a diferència del seu avi, que va ser un gran guerrer, Beg era un científic i intel·lectual més dedicat a l’observació astronòmica que als afers imperials. La història explica que el seu regnat va ser un autèntic desastre però la seva afició va deixar un preciós mosaic de quinze metres sobre l’entrada principal de la madrassa on s’hi descriu tot el firmament.

La madrassa del centre és la de Tilya-Kori, que significa ‘resplendent’. Data del segle XVII i el seu autèntic tresor és a l’interior, on guarda una impressionant cúpula daurada. Finalment, la madrassa de la dreta és la de Xer Dor, també del segle XVII. El seu principal atractiu són els mosaics que coronen el pòrtic de l’entrada. A banda d’exquisidament elaborats, el tigre, el cérvol i el Déu Sol que s’hi veuen trenquen amb el precepte de l’art islàmic que prohibeix representar éssers animats en edificis religiosos. A més són símbols pagans, molt probablement d’inspiració zoroàstrica.

Un altre indret destacat de Samarcanda és la necròpolis de Xah-i Zinda. Tot i que té una part de cementiri que continua en actiu i és interessant de visitar per veure la relació que actualment tenen els usbecs amb els seus morts, la majoria de visitants se centren en els mausoleus medievals. Com que el cementiri és situat a la falda d’un turó, les guies de viatges recomanen amb molta d’encert fer la ruta en sentit descendent. Així, en baixar hom té la sensació de fer una passejada a través del temps entre centenars de cúpules de color blau i turquesa.

Al nord de la ciutat hi ha Afrosiab, les restes arqueològiques de la ciutat que hi havia al segle VII aC, abans del naixement de Samarcanda. Va ser excavada l’any 1965, quan Usbequistan era una república més de la Unió Soviètica i el museu que completa les ruïnes és un exemple molt curiós d’aquest període. Molt a prop del complex arqueològic ens tornem a trobar amb Ulug Beg i el seu amor pel firmament: hi ha les restes del seu observatori astronòmic, un dels més grans de l’edat mitjana. Tot i que cal posar-hi força imaginació, encara es pot veure l’indret on hi havia l’astrolabi i l’arc quadrant que servia per a calcular els moviments de les estrelles. Els astrònoms medievals de Samarcanda van crear un catàleg que va arribar fins a Europa i va ser vigent durant molts anys: al segle XVII encara s’estudiava a la Universitat d’Oxford.