El president Salvador Illa va fer ahir un balanç molt positiu del 2025 i va dir que el 2026 seria “un punt d’inflexió important per a Catalunya”. La tensió ambiental sembla que li dóna la raó: fins ara la marca de la casa del govern ha estat de destesar, gairebé d’aconseguir la letargia, però hi ha uns quants volcans que poden entrar en erupció. La qüestió és quina serà, la inflexió, i com en sortirà el govern de la Generalitat. Hi ha unes quantes possibilitats.

Primera clau: la fragilitat dels equilibris. De moment, Illa ha acabat el primer any complet com a president amb un regust prou agre: no té pressupost. Ahir assegurava que hi deixaria la pell, però la negociació de debò encara no ha ni tan sols començat. Calen els vots dels Comuns i d’Esquerra. Els primers, més assequibles. Els segons, costaran. El president s’escarrassa a fer-los manyagues: “Són socis còmodes? No. Són terriblement exigents, però les coses són com són. I ho assumeixo. Jo també sóc tossut amb les prioritats”, deia. És conscient que els republicans arrosseguen una creença generalitzada que no són prou durs quan pacten amb els socialistes, i ara en lloa la tenacitat.

Al gener, hi haurà la primera prova seriosa. Els republicans han dit fins ara que ni parlar-ne, de pressupost, si abans no hi ha nou finançament, i ahir mateix Illa va confirmar que el mes vinent hi hauria novetats sobre això. “Som molt a prop d’assolir-lo”, va dir. La clau és quines característiques tindrà, aquesta reforma. Esquerra va presentar l’acord, en principi, com la sortida de Catalunya del règim comú, i a hores d’ara ja és clar que no serà així, però vol igualment una reforma satisfactòria en uns altres aspectes, sobretot el principi d’ordinalitat. Al juliol, la consellera Sílvia Paneque, portaveu de l’executiu, va assegurar que era garantit, però la Moncloa ho va desmentir de seguida. D’aleshores ençà, el govern ha evitat de fer servir la paraula. Illa tampoc no la féu servir ahir.

Els republicans acceptaran un acord que no inclogui clarament l’ordinalitat? Heus ací la qüestió. I, si no l’accepten i per tant no hi ha pressupost, què farà Illa? Segons les seves declaracions, no avançarà les eleccions encara que sigui anòmal encadenar els dos primers anys al govern sense pressupost, i tampoc no es preveu que Esquerra ni els Comuns entrin al govern per a compensar-ho. “Ni ells m’ho han demanat ni jo els ho he proposat”, va dir. L’objectiu d’Illa és d’aguantar els quatre anys de legislatura sense fer grans canvis. Amb la fórmula de l’extremenya María Guardiola, va dir, “surt el tret per la culata.”

Segona inflexió possible: Madrid. El finançament és en mans de la vice-presidenta primera del govern espanyol, María Jesús Montero, que, al seu torn, té limitacions evidents, perquè ha de ser la candidata socialista a les eleccions a Andalusia. El govern de Pedro Sánchez, molt malferit, assetjat per casos de corrupció i d’assetjament sexual, podria no sobreviure el 2026. De fet, encara que Sánchez aguanti fins al final de la legislatura, hi ha un any de desacoblament entre legislatures, de manera que així i tot Illa podria governar un any amb un president espanyol que no fos el senyor Sánchez, fins i tot amb un govern del PP i Vox. Encara és incert, però la sotragada podria ser aviat, i afectaria sens dubte la naturalesa del govern d’Illa, que s’hauria d’adaptar a una situació nova: no tenir la Moncloa a favor li podria fer incomplir uns quants acords i el podria empènyer a una actitud reactiva.

Illa es continua projectant com un escuder desacomplexat de Sánchez. Ahir el va defensar amb molta vehemència. Gairebé amb més vehemència que no l’obra de govern pròpia. Va dir que n’estava orgullós i que no es volia ni imaginar què hauria passat, aquests últims anys, si hagués governat algú altre. “El millor govern per a Catalunya i per a Espanya és el govern presidit per Pedro Sánchez”, va arribar a afirmar. Tan militant va ser la defensa que Illa va fer de Sánchez que va fer seu l’argument de Santos Cerdán a la comissió del senat espanyol sobre el seu cas: la pressió judicial a què han sotmès l’entorn de Sánchez es deu, en part, a l’aprovació de la llei d’amnistia. “Qui pugui fer, que faci, i, qui no, a la presó. Potser això explica la tensió creixent”, va dir Illa ahir. El govern calcula que els primers mesos de l’any seran durs, i que el neguit no amainarà fins que el president Carles Puigdemont no pugui tornar de l’exili.

Avui, de tota manera, hi ha dues tendències dins el món socialista: els qui creuen que Sánchez aguantarà i que potser ho farà, fins i tot, com a cap de l’oposició, i els qui creuen que es troba en fase de negació i que la seva obstinació de lliurar batalla fins al final pot arrossegar tot el partit. Illa forma part clarament del primer grup: el 2026 pot ser decisiu per a veure si té raó i quins efectes podria tenir, també per a ell, que no en tingués. Caldrà veure si el PSC se salva del desgast de Sánchez. Ahir, mentre lloava el president espanyol, Illa va recordar que el PSOE era un partit diferent.

I tercera inflexió possible: una combustió social. La crispació instigada per Xavier García Albiol, batlle de Badalona, en el desallotjament de l’antic institut B9 de Badalona, corre el risc d’esdevenir un primer emblema d’un auge de la conflictivitat al Principat. Les últimes enquestes pronostiquen un creixement significatiu d’Aliança Catalana, Vox i el PP. Tots tres situen al centre de la conversa política el debat sobre la immigració. Fins ara, Illa s’ha sentit a plaer contrastant-hi, però l’any vinent començarà la pre-campanya d’unes eleccions municipals delicades, i el president pot fer curt amb el relat de la “prosperitat compartida” com a resposta a una deriva reaccionària generalitzada. Enguany, el govern ha fet un tomb a l’esquerra en matèria d’habitatge –Illa en va presumir, ahir, celebrant la regulació del lloguer de temporada que tant se li havia entravessat, fa temps, al PSC–, però aniran agafant protagonisme uns candidats municipals que tal volta se’n desvien. El govern s’ha inhibit d’una intervenció clara i directa a Badalona, tot i que la llei l’hi interpel·la, però les coses es poden anar enlletgint.

Sigui com sigui, per a superar el punt d’inflexió, Illa potser haurà de repensar la política comunicativa, fins ara molt conservadora. L’oposició ja li va retreure la tardança a comparèixer el 28 d’abril, dia de l’apagada elèctrica. El president va dir llavors que no havia volgut sortir fins que no hi havia hagut informació fidedigna. El 12 d’octubre era a Madrid, a la desfilada del Dia de la Hispanitat, mentre una tempesta considerable sobrevolava les Terres de l’Ebre. El conseller de Presidència, Albert Dalmau, hi anà a primera hora per contrarestar l’absència del president. L’esclat de la pesta porcina, que ha fet trontollar de debò el sector ramader, primera indústria de Catalunya, l’enxampà a la Fira del Llibre de Guadalajara, a Mèxic. Ara el govern ha mirat d’esquivar la crisi a Badalona amb discreció, sense contestar a García Albiol.

Illa s’ha mostrat molest, i de vegades molt enfadat, quan li han adreçat aquesta mena de retrets. Ha adduït raons en cada cas; en l’últim, va dir ahir que no havia volgut alimentar una polèmica que crispés encara més les coses. “Potser hi ha gent que vol que els ciutadans perdin el cap. Jo, no”, va dir. El cas és que, casualitat o no, ha tingut problemes recurrents en aquest sentit que li han enterbolit el començament de mandat. El 2026 serà tal volta un punt d’inflexió per a Catalunya, però previsiblement també per al president Illa.