Al carrer d’Alpens, 3, al barri d’Hostafrancs de Barcelona, hi ha la sala Flyhard, un teatre de petit format que de bon principi va obligar programadors i amants del teatre a desplaçar-se del centre cap als afores de la ciutat per a gaudir de les seves produccions.

Aquesta temporada fa quinze anys i no sols bufen espelmes per l’aniversari, sinó també per celebrar les més de cinquanta produccions pròpies que han aconseguit de tirar endavant i fer rodar per tot el país –moltes de les quals, a més, multipremiades–, amb més de quatre mil funcions en total. “És impossible que una productora petita hagi arribat a estrenar, programar i distribuir més de cinquanta produccions en quinze anys”, diuen Clara Cols i Sergio Matamala, directors artístics i de producció de la Flyhard. Així i tot, anar fent cada any sense grans pretensions els ha permès d’aconseguir-ho. I, a més, convertits en tota una referència cultural de Barcelona.

Obrir una sala pròpia

Tot plegat va començar el 2006, l’any en què Cols i Matamala es van unir a Roser Blanch, Pablo Lammers i Jordi Casanovas per muntar una productora teatral: Flyhard Produccions SL. L’excusa era poder fer una trilogia de texts que havia escrit Casanovas: ell n’era el dramaturg i el director, i la resta hi feien d’actors. Van començar a l’Àrea Tangent del Raval i ben aviat els van anar programant més teatres: el Versus Teatre, la Sala Beckett, la Villarroel, el Temporada Alta… Va arribar un moment en què van decidir d’obrir la seva pròpia sala per a no dependre dels altres. “Cada cop fèiem més obres. Hi havia temporades que ens programaven molt i unes altres gens, fins que vam decidir d’obrir la nostra pròpia sala i tenir el nostre espai. Vam obrir la Flyhard aquí, que era on abans teníem l’espai d’oficines i la sala d’assaig”, explica Matamala.

La temporada 2010-2011, doncs, la Flyhard va obrir la porta emmirallant-se amb el teatre argentí: “Era una sala molt propera, com si fossis a casa”, detalla Cols. L’obra que va inaugurar la sala va ser Un home amb ulleres de pasta. “Vam dir: mentre la gent vingui a veure’ns, l’anirem fent. A més, l’entrada era a preu popular, entre 5 euros i 10. La gent podia decidir què pagava.” L’obra va tenir tant d’èxit, que també la van fer rodar, de manera que quan eren fora la sala quedava buida i sense aprofitar. “No podíem ser a tot arreu. Per això vam decidir de començar a programar obres de més autors. Amb el temps, vam anar evolucionant fins ara”, comenta Cols.

Sala i productora, tot alhora

A poc a poc es van anar professionalitzant fins a aconseguir una estructura de negoci robusta que els permetia de mantenir l’objectiu principal: aixecar de zero texts de dramaturgs. Per fer-ho, ha calgut ampliar espais: ara ja no queda tot concentrat a la sala Flyhard originària, sinó que més amunt del carrer tenen un altre local on hi ha les oficines i una sala d’assaig.

Per seleccionar els texts que els arriben, es mantenen fidels a la línia de programació, que és la de fer produccions pròpies de teatre català contemporani. Ras i curt, acompanyen la companyia del principi al final, de la selecció del text a la distribució. En aquesta darrera fase s’inclou, a més, la gestió i l’organització d’una ronda per teatres del país, cosa que els permet de rendibilitzar els espectacles. “La sala és molt petita. Per poder-les rendibilitzar i perquè arribin al màxim nombre d’espectadors, mirem de portar-les a uns altres teatres de Barcelona i del país”, explica Matamala.

Fer valdre les sales de petit format

Tot el que programen és de producció pròpia, però com que la sala només disposa de quaranta-dues localitats, amb allò que guanyen a taquilla no n’hi ha prou. Per això és imprescindible disposar de subvencions i que uns altres teatres programin les seves produccions. “La sala és totalment deficitària, per això les produccions que fem han d’estar molt bé, perquè necessitem que passin per llocs més grans i ens permetin de recuperar la inversió”, diu Matamala: “La recaptació que fem per temporada és d’uns 130.000 euros, però l’estructura que tenim supera el mig milió. La subvenció que rebem també és d’uns 130.000 euros. Per tant, la resta prové de rondes.”

Per això, la relació amb programadors i directors artístics de tot el país és imprescindible. De fet, la sala Flyhard forma part de la plataforma Teatre Batega, una xarxa formada per onze teatres de proximitat de Barcelona –com el Tantarantana, el Maldà, LaBadabadoc, el HeartBreak Hotel i la sala Versus Glòries– que treballa per crear aliances i sinergies més enllà dels mateixos espais escènics.

“Hi ha tot un ecosistema teatral importantíssim, però perquè les sales petites puguem viure cal que els programadors dels ajuntaments ens vinguin a veure. Si no hi vénen, si només van a les grans sales, l’ecosistema teatral no pot funcionar. És important pensar en conjunt”, diu Matamala.

En aquest sentit, la sala Flyhard valora molt la mida de la sala: precisament perquè és petita, permet de gaudir de les obres i les interpretacions des d’una proximitat que la majoria de teatres no poden oferir. “Aquí tens l’actor a tocar. És una feina preciosista. L’experiència teatral és molt important i, en teatres com aquests, l’experiència és única”, diu Cols. I Matamala afegeix: “És una sala per a espectadors valents, perquè no pots adormir-t’hi, és com si fossis dins l’escenari. L’experiència amb aquesta proximitat és un valor afegit enorme.”

Dificultat per a programar en sales mitjanes i grans

Tot i que, d’entrada, els espectacles que fan s’adapten al petit format, són pensats per a poder ser representats també en espais mitjans i grans. Així i tot, és difícil fer el salt i sortir d’una sala petita. D’una banda, Cols i Matamala alerten de la falta de sales de format mitjà i, consegüentment, de la dificultat que les més grans optin pels espectacles que han passat primer per sales petites, perquè el risc d’omplir centenars de butaques durant unes quantes setmanes seguides és més alt. “De teatres de cinquanta localitats o cent passem directament a espais com la Villarroel, de quatre-centes. Falten espais de dues-centes localitats, com l’Espai Lliure o la Sala 2 del Capitol.” Espais com aquests permetrien d’explotar i allargar la vida de produccions com les que fan a la Flyhard, i minimitzar-ne els riscs.

Alhora, troben imprescindible diferenciar entre teatre privat i públic. “Al teatre privat, les condicions són molt més arriscades. Als teatres públics és més fàcil recuperar la inversió”, asseguren. Així i tot, és més difícil que programin als públics, perquè és on tothom vol anar: “Ens fa la sensació de tenir sempre un sostre a sobre, de no saber si podrem fer un pas endavant o no. Quan vas a fer rondes, tenen la imatge que una productora petita comportar certs topalls de caixet, però no tenen en compte tota la gent que hi ha treballant-hi, de l’adaptació tècnica que representa una ronda… Sembla que si véns d’una sala petita ja no pots accedir segons a quins espais.”

Això repercuteix directament en el preu de l’entrada, que actualment se situa en 18 euros de mitjana. “No volem apujar excessivament els preus perquè volem que hi pugui venir tothom, però, ostres, hi ha experiències que es venen a preus molt bèsties i, en canvi, aquí, que tens l’actor a tocar, si l’apuges pateixes perquè no es valora la feina. Estem molt contents d’on hem arribat, però sempre penses: ‘I, d’ara endavant, com ens ho farem?’”, lamenta Matamala, que també considera important detallar que, si bé els darrers anys la Generalitat ha finançat més el Programa.cat –d’ajuts a la programació escènica municipal–, els ajuntaments han optat per contractar obres més cares en compte de programar-ne més. “Tenim la sensació que, com que els programadors disposen de més diners, compren obres molt més cares. Després, amb els pocs diners que els queden, volen contractar obres com les nostres per 3.000 euros… Com que tenen la idea que les nostres produccions són petites, també es pensen que són barates.”

El teatre català, en bon estat?

El 2025 va ser un any de rècord als teatres de Barcelona. Segons els informes anuals de l’ADETCA, els teatres de la ciutat van tancar la temporada superant els tres milions d’espectadors per segon any consecutiu. En l’àmbit de les sales de proximitat, de menys de dues-centes localitats –com la Flyhard–, l’evolució va ser especialment significativa. Aquestes sales van passar de 320.209 espectadors el 2024 a 398.428 el 2025, amb un augment d’un 24,4%. A més, cal destacar especialment l’evolució dels espectacles en llengua catalana: el nombre d’espectadors va arribar als 1.518.636, un 10% més que no el 2024, i el percentatge d’assistència a les funcions va passar d’un 44,09% a un 48,66%. Així i tot, la majoria dels espectacles més vists del 2025 van ser en castellà. Per tant, fins a quin punt aquestes dades són palpables en el dia a dia de sales com la Flyhard?

“Realment, cada any superem el nombre d’espectadors totals que van al teatre. Hi ha molta oferta i això està molt bé. Veníem d’uns anys bons en què exhauríem les quaranta-dues localitats, que sembla una cosa molt fàcil de fer, però que no ho és gens”, explica Matamala. Coincideix amb Cols que allò que més han notat els darrers anys ha estat la dinàmica del públic: així com abans de la pandèmia hi havia més venda anticipada, “ara la gent va a última hora”. Però això no passa amb tot: “En segons quines obres –diu Cols– has de córrer per comprar entrades, perquè de seguida s’exhaureixen. Hi ha obres que moren d’èxit. En canvi, n’hi ha moltes altres en què has de picar moltíssima pedra. Tenim un món teatral que va a dos ritmes ben diferents: produccions que funcionen molt bé i produccions que tenen moltes dificultats. Nosaltres, com a sala de proximitat, ens trobem en el primer esglaó de tots.”

La Flyhard opta per donar espai a dramaturgs amateurs o menys coneguts i això, segons que diuen, es nota a l’hora de fer arribar les propostes al públic. Així i tot, es mostren resilients i ambiciosos: tenen clar que la qualitat no té res a veure amb la mida de la sala i, per això, el seu objectiu els anys vinents és poder créixer. Matamala ho expressa així: “Volem que ens continuï anant bé, però encara tenim molt de camp per a recórrer. Encara podem consolidar mercats com ara Espanya, on ja hi hem anat unes quantes vegades. A Madrid, per exemple, ja hi hem portat quatre produccions o cinc, però costa. Però, per què no? Hi ha tot un mercat a fora de Catalunya que dóna espai per a créixer.”

Mentrestant, continuaran defensant el teatre contemporani en català, el tret que els caracteritza. “Per  nosaltres, optar pel català sempre ha estat una manera natural i orgànica de fer teatre, perquè és com parlem i, per tant, com expliquem les històries. Ara, tal com va el món, és important de mantenir el teatre en català, perquè el públic hi és”, diu Cols. I afegeix: “Anys enrere, quan era prohibida, la gent tenia la sensació que calia lluitar per la llengua. Ara, com que no hi ha aquest perill imminent, no sembla que existeixi, potser per això ens relaxem i la defensem menys; i encara és més perillós.”

Per defensar la llengua, consideren que és essencial reflectir tota la realitat catalana: “Es pot fer teatre amb unes altres diversitats lingüístiques i amb uns altres accents. Hem de poder reflectir tota la realitat catalana, que és molt diversa i bonica.”

Estructura mínima, feina màxima

Tota aquesta feinada la fan amb una estructura mínima de cinc persones fixes: dos directors artístics i socis, un responsable de rondes, un cap de sala i responsable de llums i una persona de comunicació. “Com a empresa hem anat evolucionant orgànicament. Ara hem arribat a un bon equilibri”, explica Matamala. Així i tot, a vegades es veuen obligats a fer una mica de tot, puntualitza Cols.

Normalment, programen cinc produccions noves cada temporada d’entre les cent propostes anuals que reben, a més dels sis espectacles d’anys anteriors que tenen en ronda pel país.

D’aquests quinze anys de la Flyhard, es destaquen especialment obres com ara Litus, de Marta Buchaca (2012), que va fer el salt al Lliure. També Smiley, una història d’amor, de Guillem Clua (2012), una obra que va convertir-se en tot un fenomen; A.K.A. (Also Know As), de Daniel J. Meyer (2018), guardonada als premis Max, els Butaca i els de la Crítica, i Ovelles, de Yago Alonso i Carmen Marfà (2022), que ara s’ha pogut tornar a veure a la Sala Texas.

Fins el 16 de febrer podeu veure-hi Passaran coses fantàstiques, de Sílvia Navarro i Jordi Casado, i del 5 de març al 27 d’abril El Grill, de Dani Amor i Serapi Soler.