La Sala Beckett celebra els 50 anys de la mort de Franco amb una festa irreverent i teatral

La Sala Beckett celebrarà la mort del dictador Francisco Franco amb una festa literària i desacomplexada. Cap teatre no ha volgut acostar-se a aquesta efemèride incòmoda, però la Beckett ha optat per fer-ho amb alegria, música i literatura.

Ho farà amb un espectacle anomenat “Fracaso Renal Agudo“, una creació d’Eduard Olesti que barreja textos de Mercè Rodoreda, Joan Sales i Blai Bonet, i que fa emergir —amb humor, música i un punt d’esperit carnavalesc— el fantasma del dictador. “Aquest espectacle es mou entre la solemnitat que mereixen les presències que invocarem i l’humor carnavalesc que demana una festivitat com aquesta. Serà un xou que acabarà en festola on tornarem a treure el cava de la nevera”, expliquen els organitzadors.

L’espectacle és un muntatge que combina poetes en escena (Núria Martínez-Vernis i Oriol Sauleda), música del Taller de Músics i convidades especials. Les entrades ja estan exhaurides, però també conviden tothom a assistir a les 00.00 al bar de la Beckett.

“Val la pena afrontar-nos a l’aniversari amb esperit festiu”

El director de la Beckett, Toni Casares, defensa la decisió de programar-la dient que els aniversaris han de servir per recordar el passat i veure quines lliçons en traiem. “Val la pena afrontar-nos a l’aniversari amb esperit festiu, sense mirar enrere, sinó amb una mirada centrada al present”, considera Casares.

Maria Bohigas, editora de Club Editor i còmplice del projecte, recorda que les obres triades destil·len “voluntat de no deixar-se empresonar” i una són un “gran fúria” que connecta amb la necessitat de mirar la història de cara. “Celebrem que ara i aquí puguem celebrar-ho. Té un sentit molt especial poder-ho fer en l’Europa contemporània”, ha dit Bohigas.

Per Eduard Olesti, autor i director, l’espectacle no té una narrativa novel·lesca, sinó que es refugia en “la capacitat del teatre per invocar allò que no hi és: el fantasma de Franco”. “És una festa, però amb regust tràgic, que amaga el que és terrible i horrorós”, assenyala. Es crea així una paradoxa: segons ells, un sol cos representava tot un sistema polític. I afegeix: “Que un cos mori impliqui la mort d’un sistema polític, sembla estrany”.