En la cultura kurda, el foc és símbol de llibertat i de fi de l’opressió. Cada 20 de març, durant la nit de l’Any Nou kurd (Newroz), la població kurda de tot arreu encén fogueres seguint els passos del ferrer Kawa, una figura llegendària que va encendre una flama després d’haver matat un rei que assassinava joves kurds i oprimia el poble. Avui, tanmateix, les fogueres ja no són d’alegria ni de celebració, sinó una manera de donar-se ànim i de protegir-se del fred enmig de temperatures gèlides, tot defensant els carrers, els barris, les llars, els infants i les famílies.

Civils de diferents sectors protegeixen els seus barris organitzant-se en torns de quatre hores o cinc. Amb la desaparició de la situació de seguretat i estabilitat en ciutats i pobles de majoria kurda, i arran de l’anunci de l’administració autònoma d’estendre la mobilització general, Rojava ha quedat immersa en un context d’incertesa i tensió. A pocs quilòmetres del front, la població civil ha assumit un paper actiu en la defensa i respon tant a l’amenaça immediata del conflicte com al buit deixat per la dissolució de les estructures administratives.

Mantenir la seguretat local s’ha convertit en l’objectiu principal de les patrulles civils, que es coordinen mitjançant sistemes d’alerta primerenca i xarxes de comunicació interna per prevenir atacs i saqueigs. En molts casos, la defensa civil no sols implica la protecció física de les llars, sinó també la preservació de la cohesió social i de la vida quotidiana en condicions extremes.

Fahriya Z., una noia de 23 anys, és infermera a la regió de Tirbespiyê, a uns 30 quilòmetres de la ciutat principal, Qamixli. Treballa vuit hores en un hospital i, a la nit, protegeix el seu barri durant quatre hores amb un grup de veïns. “És la nostra obligació protegir-nos de qualsevol amenaça. Hi vinc amb la meva germana i la meva mare perquè així ens sentim més unides”, assegura mentre s’acosta al foc per escalfar-se, perquè el fred és insuportable: “No sabem què passarà ni quant durarà això. Però som aquí i continuarem defensant la nostra terra. No podem perdre-ho tot després de tant de sacrifici.”

L’absència d’estructures administratives centralitzades ha amplificat la inestabilitat, però també revela la capacitat de resiliència i d’autoorganització de la població. Mentre el caos s’estenia en alguns sectors, els civils van desenvolupar estratègies improvisades per a garantir un cert ordre i seguretat, una demostració més que la defensa de la comunitat no depèn exclusivament de forces militars o policíaques formals.

Shoresh M., un noi de 19 anys que estudia medicina a la Universitat de Rojava, va deixar els estudis quan va veure que casa seva era amenaçada. “Vaig venir a Tirbespiyê des del meu poble, que és a pocs metres de la línia del front. La meva família es troba en una escola utilitzada com a refugi per a desplaçats, perquè no tenien cap lloc on anar”, explica. “Cada nit faig quatre hores de patrulla. Estem obligats a defensar-nos perquè hi ha cèl·lules dorments de l’autodenominat Estat Islàmic”, diu des d’un lloc de vigilància al barri central: “Ara és el moment de ser als carrers. No permetrem que derrotin el nostre poble.”

El paper de la població civil en aquest moment és doble: d’una banda, referma el protagonisme de la protecció local; i, d’una altra, evidencia les conseqüències directes del buit administratiu i de la mobilització general prolongada. Les veus i experiències sobre el terreny permeten de comprendre no sols la logística de la defensa, sinó també la dimensió humana del conflicte: la por, la solidaritat i la determinació de qui es manté ferm malgrat la proximitat del front.

Iskender H., de 68 anys, és un home cristià i membre del Partit de la Unió Siríaca a Tirbespiyê. També surt cada nit a vigilar el seu barri, prop de l’església principal. “Ara no hi ha diferències entre nosaltres: som a la mateixa trinxera. Ens hem de defensar d’aquelles banderes negres que es veuen a la llunyania”, afirma.

No hi va haver cap ordre formal per a organitzar-se. La defensa civil va néixer de converses breus, gairebé casuals, dites en veu baixa: “Aquesta nit em quedaré despert”; “Si sents res, avisa”… La confiança prèvia, saber qui viu ací o allà, qui coneix millor el barri, es van convertir en un recurs estratègic. No hi havia uniformes ni estructures visibles, només persones comunes assumint que, de moment, ningú més no ho faria. Més tard, les comunes dels barris van distribuir armes bàsiques entre civils i joves que es van oferir per cobrir els torns de patrulla.

La proximitat del front fa impossible ignorar la guerra. A vegades és un retruny llunyà; unes altres, un silenci inquietant. En aquest context, protegir el barri també vol dir protegir una rutina mínima: que algú pugui anar a cercar aigua, que les famílies dormin juntes, que els avis no es quedin sols. La seguretat no era un concepte abstracte, sinó una successió de gests petits i constants destinats a impedir que la por ho ocupi tot.

La prolongació de la mobilització general afegeix una altra capa de tensió. Mentre alguns són cridats a tasques de defensa més àmplies, uns altres es queden enrere sostenint l’espai civil. No com una rereguarda còmoda, sinó com l’última línia abans de l’ensorrament total de l’ordre local. Mantenir la calma, evitar conflictes interns i frenar rumors es converteix en una part del treball invisible del barri.

Però el desgast s’acumula. Les nits llargues, la manca d’informació clara i la sensació que el futur immediat depèn de decisions preses ben lluny erosionen la confiança. El buit administratiu no sols afecta la seguretat, sinó també la idea d’un demà possible. En aquest context, qualsevol error pot fer-se gros ràpidament i qualsevol malentès pot convertir-se en un problema greu.

Les veus sobre el terreny exposen aquesta ambigüitat. Parlen de por, però també de responsabilitat; de cansament, però també de solidaritat. En els relats, la defensa del barri no apareix com una elecció ideològica, sinó com una resposta inevitable davant l’absència de garanties. A Rojava, quan l’administració va desaparèixer i el desgavell va amenaçar d’ocupar el seu lloc, van ser els civils els qui van transformar els carrers en espai de cura, vigilància i resistència quotidiana.

Les cançons nacionals sonen a cada racó, trencant el silenci i la por. Els joves s’apleguen, canten i a vegades ballen per distreure’s i animar-se. Els carrers canvien de funció: ja no són sols l’espai on juguen els infants o s’hi intercanvien salutacions ràpides, sinó també línies d’observació i llocs sensibles. Les cantonades adquireixen nom propi: la més fosca, la que dóna al descampat, la que connecta amb la carretera. Quan es fa fosc, alguns veïns romanen desperts més estona del que és habitual, asseguts en silenci, atents a qualsevol soroll que no els encaixi.