26.09.2025 - 21:40
Avui fa just cinquanta anys que un escamot de guàrdies civils va afusellar, a Hoyo de Manzanares, a Madrid, Xosé Humberto Baena, un jove gallec militant del Front Revolucionari Antifeixista i Patriota (FRAP) que encara no havia fet vint-i-cinc anys. Era el darrer dels cinc militants d’ETA i del FRAP que el règim franquista va assassinar aquell matí, malgrat les protestes i l’enorme pressió internacional perquè no ho fes. Però Franco estava disposat a morir matant, i la darrera víctima, aquell 1975, fou Baena. Fins i tot, malgrat que fos innocent, que ell ni tan sols hagués disparat els trets que van matar, el 14 de juliol d’aquell any, un policia armat al carrer Alenza de Madrid.
Ho demostra el periodista Roger Mateos (Barcelona, 1977) en una exhaustiva investigació que ha publicat en el llibre El verano de los inocentes. El secreto del último fusilado del franquismo (Anagrama). Hi aporta proves que permeten d’afirmar que l’acusació contra Baena fou un muntatge policíac, que ell no va disparar i que, tanmateix, el van executar; i apunta que l’autor real d’aquell atemptat fou “un quart home” que encara no ha aparegut.
El llibre ressegueix la trajectòria d’aquest jove militant gallec del FRAP, fill d’una família humil que es va polititzar molt aviat en veient les injustícies que patien ell i la seva gent, els obrers, els estudiants… Fins que, empès per la necessitat d’escapar d’una detenció imminent per haver volgut denunciar la mort d’un obrer a Vigo pel tret d’un guàrdia civil, va fugir a Madrid. I ho va fer “en el pitjor moment possible”, en paraules de Mateos. “Perquè a Madrid el FRAP ja es preparava per a iniciar el salt a la lluita armada.”
—Què passa perquè poques setmanes després d’haver arribat a Madrid, Baena participi en una d’aquestes accions armades?
—Ell i la seva parella, Maruxa, són dos militants desemparats, i a disposició plena del partit. Són molt disciplinats, com tota la militància. Era una organització molt vertical, es movien on els deia el partit, i el partit ordenava una ofensiva de violència revolucionària. En una d’aquestes accions, el llançament de còctels Molotov contra la legió a Vallecas el mes de maig del 75, Maruxa va ser detinguda. I Baena va quedar encara més sol. Van passar les setmanes i es van formar comandos armats. I sabem que Baena anava armat el juliol d’aquell any. La següent notícia que tenim d’ell és que el 14 de juliol es va cometre l’atemptat del carrer Alenza i que, uns dies després, era detingut i acusat per la policia de ser l’autor material de la mort d’un policia.
—Però desmentiu que fos ell.
—Exacte, ell no va matar el policia.
—La darrera frase que Baena va dir al seu pare és la que us va esperonar a investigar-ho?
—Abans d’això, fou un militant, conegut com el Putxi. Ell fou qui va trencar el tabú. Era una qüestió que jo no gosava tractar amb les meves fonts del FRAP, perquè totes se sentien incòmodes quan parlàvem dels atemptats del 75. Però aquest militant em va encoratjar a demostrar que l’autor material d’aquell atemptat no era qui la dictadura deia. M’hi vaig posar i vaig parlar amb Flor Baena, la seva germana, que em va revelar aquella frase que Xosé Humberto va dir al seu pare a la presó de Carabanchel, just abans que se l’enduguessin per ser afusellat. El pare, conscient que era la darrera vegada que el veia, li va dir: “Fill, per a mi és devastador saber que et mataran, però encara ho serà més si em dius que no vas matar el policia, perquè aleshores no només mataran el meu fill sinó també un innocent.” I Baena li va respondre: “Ho sento, pare, no et puc donar aquest consol. Jo no el vaig matar.” I se’l van endur per afusellar-lo.
—I esteu convençut que ell no va disparar.
—N’estic convençut. I sostinc la tesi que va haver-hi un quart home que va ser en aquell comando d’Alenza. La versió oficial deia que eren tres. Però n’hi havia un altre, que fou l’autor material, que va prémer el gallet de la pistola i va aconseguir fugir, va travessar la frontera amb França i es va exiliar. I la policia no va arribar a detenir-lo mai. Per això la policia, deliberadament, va esborrar qualsevol pista que apuntés a aquell quart home. Però jo he anat trobant restes d’aquella línia d’investigació que la policia va descartar.
—Per què la va descartar, la policia?
—Perquè, com que se li havia escapat l’autor material, havien d’encolomar el mort a algú dels qui ja havien detingut. I en aquest cas, aquest algú va ser Baena.
—Si Baena no va disparar en l’atemptat del 14 de juliol, com és que, després de cinquanta anys, ningú del partit ha dit qui va ser? Per què, aquest silenci?
—És un tema molt delicat. Tot i que hagin passat cinquanta anys, per a les persones que van estar directament implicades en aquells fets, és molt difícil de parlar-ne. Perquè hi ha traumes, hi ha situacions que els és molt difícil d’explicar. I jo ho entenc. Però, com a periodista, vull reconstruir aquells fets, perquè considero que és un moment extremadament rellevant, es produeix en un moment clau com el 1975, just abans de la mort del dictador. Però això que per a mi o per a les famílies dels afusellats és lògic de preguntar-se i de voler saber, sobretot amb tots aquells fets prescrits i amnistiats, per als implicats directament és més complicat. Perquè hi ha moltes implicacions que no sabem i que ells sí que saben i que segurament els és molt complicat d’explicar. I jo ho entenc.
—Heu pogut parlar amb dos dels implicats en l’atemptat d’Alenza, Manolo Blanco Chivite i Pablo Mayoral. Ells deuen tenir la clau de qui va disparar realment. Deu haver estat complicat parlar-hi.
—Sí, perquè sempre havia estat un tabú. Ells van ser condemnats per aquests fets. I vaig prendre la decisió d’investigar-ho i de parlar-hi. Però ells no volen aprofundir-hi. I ho entenc, per totes les implicacions que pot tenir, i ho he de respectar. No sóc ningú per a jutjar-los, per a jutjar gent que realment va patir tant, tortures salvatges, van patir uns traumes que els han deixat marca fins avui. Però no vol dir que no hi hagi motius per a intentar d’esclarir tot allò.
—Dieu que els enteneu. També enteneu els arguments polítics amb què us retreuen que us hi fiqueu? Quan us diuen que us fixeu en els qui van afusellar-los i no en què feien ells?
—No, perquè tot el llibre sencer, de dalt a baix, és una denúncia categòrica de les atrocitats que va cometre la dictadura en els seus darrers moments. És una recerca per a condemnar els crims del franquisme i concretament les tortures, els consells de guerra i els afusellaments dels últims mesos de vida del dictador. I això no impedeix que, des d’una perspectiva antifranquista, es pugui intentar d’explicar uns fets de fa mig segle, prescrits i amnistiats, que poden ser condemnables, fins i tot, des d’una perspectiva antifranquista. Perquè aquells atemptats van ser comesos sense cap mirament ni per les víctimes dels atemptats ni pels militants mateixos que van ser integrats en aquells comandos.
—Voleu dir que se’ls va llançar de mala manera al cau de la bèstia?
—És clar, i té sentit intentar d’explicar-ho. Només hi pot tenir recança aquella gent que no se sent còmoda a l’hora d’explicar coses que no vol explicar.
—Per què el FRAP va prendre la decisió de fer el salt a la lluita armada en aquell moment de final del règim?
—Hi ha una raó decisiva. L’estiu del 74, Franco pateix una tromboflebitis, és ingressat a l’hospital i ha de cedir el timó de l’estat. El cedeix al príncep Joan Carles. I la gent pren consciència que Franco és a punt de morir. Finalment, no es mor aquell estiu del 74, i recupera el timó del país. Però la cúpula del FRAP es va plantejar això: Franco és a punt de morir, i això, per a nosaltres, la cúpula del FRAP, paradoxalment, és nefast. Perquè, si es mor ara, no estem preparats per provocar un canvi de règim i instaurar la república que volem. I, en canvi, per dalt, les elits pactaran; els sectors evolucionistes del règim i l’oposició moderada antifranquista pactaran per instaurar una mena de monarquia parlamentària que s’assembli a una democràcia però que en realitat sigui més franquisme sense Franco.
—El FRAP tenia pressa.
—Sí, i a principi del 75 es plantegen una solució, que és passar a la lluita armada. I preparen aquests comandos. El raonament és el següent: nosaltres cometrem atemptats mortals contra uniformats, que provocaran una reacció en el poble, en la gent, d’esperonar-los, d’acompanyar el FRAP en aquestes accions. Mentrestant, la dictadura endurirà encara més la seva repressió, el règim mostrarà la seva cara més ferotge, més feixista, i la gent entendrà que no hi ha cap més solució que la via armada, una guerra popular per a instaurar la república.
—Dieu que aquest salt a la lluita armada és fruit d’un pensament màgic de la cúpula del PCE (m-l) i el FRAP. D’una diagnosi errònia de la realitat.
—La cúpula del FRAP era a l’exili, a Ginebra, on feien les reunions, que eren molt hermètiques i molt endogàmiques, amb gens d’autocrítica. I això els fa entrar en una espiral d’autocomplaença en les seves anàlisis. Arriben a creure que lideren el proletariat espanyol i, fins i tot, mundial en la seva lluita contra la dictadura i que ells alliberaran Espanya del jou feixista i instauraran aquesta república. Sobredimensionen completament les seves forces i no són conscients de les seves fragilitats. En aquell moment, el FRAP no estava preparat en absolut per a un xoc de trens amb la dictadura franquista.
—I el règim tenia la determinació de morir matant.
—Això s’explica en bona part perquè se sentia molt dèbil, amb moltes mobilitzacions al carrer, a les universitats, i també en forma d’atemptats d’ETA i del FRAP, que era la gran novetat d’aquell estiu. Començaven a témer els cops del FRAP i d’ETA, i van voler respondre amb un càstig exemplaritzant. Van fer uns processos judicials esperpèntics, sense cap mena de garanties per als acusats, sense cap capacitat de defensa per als imputats.
—Infernal, per als advocats.
—No tenien eines per a exercir les defenses i van desembocar en uns consells de guerra encapçalats per tribunals militars on es va fer un simulacre de justícia, una farsa, per a condemnar a mort un total de vuit militants del FRAP i tres d’ETA.
—Hi va haver una pressió internacional. Però Franco no va escoltar ni el papa.
—Governs i cancelleries europees es van mobilitzar per intentar d’aturar el quíntuple assassinat d’estat del 27 de setembre de 1975. Fins i tot, vam veure el primer ministre suec, Olof Palme, al carrer amb una guardiola recaptant fons per als presos polítics, manifestacions a moltes capitals europees, i Pau VI va parlar des de la finestra del Palau Apostòlic per demanar clemència. Però Franco va fer-ne cas omís i va tirar pel dret.
—Heu descobert que un dels tres afusellats del FRAP, Ramón García Sanz, era català.
—Segurament, el cas més trist de tots els afusellaments és el de Ramon García Sanz, de qui ni tan sols els seus companys de partit tenen clars encara avui els orígens, perquè era una persona d’origen extremadament humil. La seva mare era soltera, i va donar a llum Ramon García Sanz al barri del Raval, a final dels anys quaranta, en la Barcelona més sòrdida de la postguerra franquista. No podia mantenir el nadó, i encara menys quan al cap de dos anys va néixer el seu germà petit. Amb dues criatures a càrrec, la mare les va cedir a la casa de la maternitat de la travessera de les Corts. Ramon García Sanz va viure la seva infantesa en orfenats, va passar per Llars Mundet i després va ser traslladat a Saragossa, a un altre orfenat.
—Fins ara deien que era de Saragossa.
—Allà, hi tenia oncles, però tampoc es podien fer càrrec dels dos nens. Va viure fins a la majoria d’edat en orfenats i després es va guanyar la vida com va poder, fins que va arribar a Madrid quan era més adult. I hi va treballar de serraller, fins que va conèixer un militant del FRAP que li va fer apreciar els seus orígens humils, li va donar un valor, li va oferir una família, que era el partit, i el va acollir. I es va afiliar al FRAP, justament el 1975, en el moment més delicat, quan es llançava a la lluita armada i va acabar involucrat en els tristos esdeveniments d’aquell estiu.
—Fou Sánchez Bravo, el tercer afusellat del FRAP, qui s’hi va posar en contacte.
—Sí. Cap dels dos no semblava destinat a cap comando armat, però la policia els va detenir l’agost del 75 i els va acusar tots dos d’haver participat en el segon dels atemptats mortals del FRAP, del 16 d’agost, que havia costat la vida al tinent de la Guàrdia Civil Antonio Pose. Els van afusellar juntament amb Baena.
—La vostra investigació sobre l’assassinat de Cipriano Martos va ajudar a recuperar-ne la memòria. Ara us heu hagut d’endinsar en aquesta història fosca per saber-ne la veritat. Per què a Espanya hi ha hagut aquest silenci i impunitat sobre tots aquests crims?
—Segur que una explicació és que no es van regenerar prou totes les estructures de l’estat, va haver-hi una transició pactada, no va haver-hi cap guerra civil, però en canvi es van mantenir estructures heretades del règim franquista. Les estructures policials i judicials no van ser netejades en profunditat. Un segon impediment va ser la llei d’amnistia del 77, que no només amnistiava els delictes que s’imputaven als presos polítics antifranquistes, sinó també tots aquells torturadors que havien comès crims dins les comissaries i les casernes. Tot això ha estès la impunitat durant dècades. I ara, possiblement, encara hi ha més dificultat perquè una part de les noves generacions no té gaires coneixements sobre què va ser la dictadura.
—Hi ha una pressió política per a reescriure la història?
—Sí, i moltes vegades també hi ha una tendència a no tocar-ho, a no ficar-hi el nas, a no remoure històries, velles històries del franquisme. Aquest és el primer pas per a la desmemòria, precisament.
—Us sorprèn que la dreta espanyola ja hagi intentat desacreditar la vostra investigació?
—No em sorprèn, perquè sempre hi haurà sectors de la dreta que qüestionaran la conclusió d’una recerca que diu que el franquisme, la dictadura, va afusellar Xosé Humberto Baena sense tenir cap prova en contra seu. L’únic que tenien era una declaració autoinculpatòria signada per ell sota tortura. I hi ha precedents evidents, com el dels anarquistes Delgado i Granado, que el 63 van signar les seves declaracions autoinculpatòries, malgrat no ser els autors de la col·locació de dos artefactes que van explotar a Madrid. I van ser executats al garrot vil. Més de trenta anys després, els autèntics autors materials d’aquells dos artefactes van donar la cara.
—Hi ha paral·lelismes amb el cas de Baena.
—Jo sostinc que a Baena li va passar exactament el mateix. Ell va ser l’últim detingut dels acusats del seu sumari i la policia ja tenia un esquema tancat sobre els suposats responsables de l’atemptat del carrer Alenza del 14 de juliol del 75. A ell li volien encolomar el pitjor paper de tots, el d’autor material. I per més que Baena cridés en aquells despatxos on el torturaven, ja no hi havia res a fer. No pararia aquell infern de maltractaments fins que ell signés l’autoinculpació.
—Què espereu que passi arran de la publicació del llibre?
—No és descartable que algun dia s’acabi sabent més en profunditat què va passar aquell estiu, tant pel que fa als atemptats com pel que fa a la repressió posterior. El problema és que va passant el temps, i no hi ha hagut mai cap voluntat de l’estat d’explicar qui va ser l’autèntic responsable d’aquella solució demencial, d’aquella atrocitat que van ser els afusellaments. Ni s’ha explicat mai, ni es vol explicar, tot l’entrellat que va portar el govern de Carlos Arias Navarro i de Franco a prendre aquella decisió. Tot allò ha quedat enterrat sota un secret massa ben blindat.
—Confieu que se sabrà qui va disparar?
—Sí, però no m’obsessiona, perquè jo volia respondre a una pregunta, que és qui no va ser l’autor material de l’atemptat del carrer Alenza del 14 de juliol pel qual va ser afusellat Xosé Humberto Baena. Volia corroborar que no havia estat Baena.
