Hi ha una coincidència de calendari que il·lumina amb un color diferent la conferència de Sílvia Orriols a l’hotel Empordà Golf Club, organitzada per l’advocat Emilio Cuatrecasas i presentada pel periodista Josep Martí Blanch. Aquests dies, el govern de la Generalitat ha passat la seva primera crisi forta, i n’ha sortit afeblit, visiblement vulnerable. Aquests darrers anys, semblava que el país donés per feta una mena de profecia: que el president Salvador Illa romandria al poder dues legislatures o tres i, fins i tot, en els pronòstics més valents, que potser podria articular una mena d’hegemonia neopujolista. No em sembla agosarat de dir que aquesta profecia, que ha tingut molta força mental en el pensament polític català recent, s’ha evaporat aquests dies.

D’aquesta correlació, no n’infereixo que Orriols estigui en condicions de ser la pròxima presidenta de la Generalitat, ni de bon tros; ni tan sols que s’hagi de donar per fet l’ascens tan fulgurant que en prediuen les enquestes. Aquestes darreres setmanes, Aliança també ha comès errors de càlcul comunicatius que, si bé no són garrafals, recorden que no tot és dat i beneït: per exemple, la fredor d’Orriols quan, encara sense diagnòstic, va criticar que haguessin atès Illa de pressa, o l’alineament tan desimbolt amb Donald Trump, que és probable que aviat comenci a cotitzar a la baixa. Hi ha una convergència de dos factors importants. El primer, que s’ha vist que potser Illa no serà capaç de complir la promesa amb la qual va arribar al poder: una bona gestió, eficient i previsora, que contingui la temperatura social. I el segon, que l’establishment no ho aposta mai tot a una sola carta.

Encara que fos un acte privat, sense gaires noms de pes del món empresarial català, la invitació de Cuatrecasas a Orriols no s’ha d’interpretar com una anècdota, sinó com un avís, potser inconscient. Ningú no conserva per sempre el favor del poder econòmic si deixa de ser-li útil, per més que l’hagi complagut, i tothom pot acabar-ne rebent el favor si fa les renúncies necessàries, per més que s’hi hagi enfrontat. El president Illa podria haver après la lliçó del president Pere Aragonès, que va ser batejat en un acte de Foment del Treball el 7 de juny de 2021, el mateix dia que Oriol Junqueras enviava el senyal definitiu en un article en què, per primera vegada, deia explícitament que la via unilateral no era desitjable. Al cap de quinze dies, el govern espanyol va concedir els indults als presos. Quan va arribar l’hora de deixar-lo caure, cap dels múltiples esforços que Esquerra havia fet per entendre’s amb els amos no va servir de res.

La mateixa lliçó en sentit invers la podia haver après del president Carles Puigdemont, que quan era un proscrit tenia tanta distància política amb Foment mateix. Una volta Junts es va reincorporar a la política espanyola, la tardor del 2023, les coses van canviar: durant la campanya de les darreres eleccions, Josep Sánchez Llibre se’n va anar fins a Perpinyà per fer-li carantoines. El 26 de gener d’enguany, van repetir la trobada en una visita a Waterloo. El president Illa podia semblar que gaudís encara d’una patent de cors, però es va llevar al cap de tres dies amb un comunicat que signaven, precisament, Foment, Pimec, les cambres de comerç, el Cercle d’Economia, el Col·legi d’Economistes, FemCAT, Barcelona Global, RACC i la Fira de Barcelona. El missatge era una impugnació claríssima a la trista reforma del finançament que els socialistes i els republicans han defensat: “No es pot considerar suficient.”

El president Quim Torra, legitimat llavors com a independentista recalcitrant, va fer la funció de deslegitimar des de dins la via resistencialista. Els excessos del procés convertits en caricatura. El president Pere Aragonès, independentista pragmàtic i jove, va fer la funció de consolidar el retorn a l’autonomisme de portes endins. L’acte de contrició. El president Salvador Illa pot mirar d’organitzar el retorn de Catalunya a la política espanyola i anar rebaixant, a foc lent, el component simbòlic nacional de la Generalitat, però no és escrit enlloc, això: també pot haver estat l’últim pas per a fer net, abans de tornar a començar. Tal com li va passar a Esquerra, el servei del PSC al sistema també pot caducar si no sap mantenir l’equilibri ni consolidar-se. Aquest era el preu a pagar: una volta la independència ja s’ha desactivat com un horitzó polític a mitjà termini, tothom pot ser acceptat a la partida. L’única cosa que no canvia són les renúncies que cal fer.