Ricardo Gabaldón: “A Utiel eixe dia haurien pogut morir centenars de persones”

A les dues del migdia del 29 d’octubre de 2024, Ricardo Gabaldón, el batlle d’Utiel (Plana d’Utiel-Requena), feia unes declaracions desesperades a la televisió d’À Punt. El riu Magre, que passa pràcticament pel centre de la localitat, es va desbordar i va arribar gairebé a quatre metres d’alçada. A desgrat que al matí ja hi havia inundacions molt greus a la Ribera, va ser amb la publicació de les imatges d’Utiel que es va tenir una visió clara de la gravetat del desastre.

Ricardo Gabaldón, del Partit Popular, va prendre a primera hora del matí la decisió de suspendre les classes. Diu que ho va fer perquè al poble plovia molt i alguna cosa li deia que no era un dia normal. L’institut Alameda, amb quatre-cents alumnes, té les instal·lacions a banda i banda del riu, i fou absolutament arrasat.

En aquesta conversa, que fem al despatx de la batllia, Gabaldón evita de criticar el capteniment de Carlos Mazón aquell dia, però es pregunta on seria ell si no hagués pres la decisió de suspendre les classes.

—Com us trobeu, un any després del 29 d’octubre?
—No ens n’hem oblidat mai, però ara, amb l’aniversari, ho recordem més, pràcticament cada dia. Veient la ciutat, ja ho recordes. Estem amb la reconstrucció. Hi ha moltes obres començades i moltes per començar.

—Mesos després de la gota freda, el professor Joan Romero ens va dir que la seua filla, professora a l’institut Alameda, era viva gràcies al fet que vàreu decretar la suspensió de les classes a primera hora del matí. Aquesta decisió va salvar moltes vides. Què sentiu quan us diuen això?
—A mi m’emociona, perquè parlar d’aquestes coses és rememorar aquells moments. Quan parle d’aquells moments i de tot el que va passar, recorde sempre com van treballar moltes persones, que s’hi van jugar la vida, per exemple, quan feien rescats. Se’n van fer més de cent, aquell dia. Intente abstraure-me’n un poc, perquè és fàcil deixar-te anar i t’emociones.

—Què va passar el 29 d’octubre?
—A Utiel plovia molt, i a tota la comarca també. Les empreses de transport em van dir que els autobusos s’esvaraven en les rotondes. Per això vam suspendre les classes a primera hora del matí, que és quan ixen els autobusos que traslladen els alumnes dels pobles de la comarca. Teníem alerta taronja i res no feia pensar que el final seria com va ser.

—A quina hora us adonàreu que el riu us portaria problemes?
—A les dotze. Fins llavors plovia molt, però es podia suposar que pararia. Cap a les onze em vaig acostar al riu i vaig veure que creixia, però com altres voltes. Li faltava un metre o una mica més per a desbordar-se. I, precisament, allà mateix, vaig parlar amb el secretari autonòmic d’Infrastructures, amb qui tenia una reunió a València aquell dia mateix. Per telèfon acordàrem que ja ens reuniríem un altre dia. Vaig tornar a l’ajuntament per continuar treballant i a l’ordinador em va saltar una notícia del diari Levante que deia “El riu Magre, a l’altura d’Utiel, a punt de desbordar-se.” Llavors sí que vaig pensar que allò no era normal.

—No us va avisar la policia municipal, que el riu es desbordava? Ho vau veure al diari?
—Ho vaig veure a internet. Vaig pensar que si la premsa es feia ressò de la situació, la cosa no era normal. I això em va dur a convocar el CECOPAL [Centre de Coordinació Municipal d’Emergències]. A la una estàvem reunits ací el secretari, els tècnics municipals, Protecció Civil, Guàrdia Civil, policia local, sanitaris… I ja era preocupant. Quan vam acabar, el riu ja s’havia desbordat i la rambla ja duia aigua. Finalment, va arribar a set metres d’altura, els tres i mig que té de fondària i tres i mig més cap amunt, i 150 metres a banda i banda. Una cosa mai vista. Però, a més del riu, hi ha la rambla, que ve de la carretera de la Torre de Terol i entra pel túnel. Allà es va crear un altre riu d’una amplària d’uns quaranta o cinquanta metres que té el carrer i uns dos metres d’alt que anava baixant fins a morir en el Magre. Per això Utiel va restar aïllada de tot el món per fora, i els barris també estaven aïllats pel riu i la rambla.

—A la una, quan s’acaba el CECOPAL, preneu la decisió de demanar ajuda. Quina porta toqueu?
—Vaig telefonar a tres persones, no recorde a qui primer. Primer a dues, i després a la tercera. Primer a la consellera de Justícia i Interior, que era Salomé Pradas, i a la delegada del govern [espanyol], Pilar Bernabé. I després al cap de bombers, José Miguel Basset. La meua intenció era explicar la situació en què ens trobàvem i que m’activaren l’UME. Me la van activar.

—Pradas i Bernabé us van agafar el telèfon?
—Sí, sí.

—…
—Vaig fer moltes trucades. Potser en algun moment comunicaven… Van ser unes quantes trucades a partir de la una i mitja o les dues. Totes dues em van atendre, em van respondre i van fer el que jo els demanava, que era activar l’UME perquè ens socorregueren. Aquest és un municipi que té els mitjans que té per a respondre a l’envergadura d’aquesta tragèdia. I torne al que m’has preguntat abans. A l’institut hi van quatre-cents xics que, per sort, no hi eren. Però ací eixe dia haurien pogut morir centenars de persones. Únicament amb l’institut i els familiars que haurien anat a rescatar els fills… Tots els pares o avis hi hauríem anat. Hauria estat una ratera perquè allí no s’hi podia entrar ni eixir-ne. No tant els xavals, perquè molts haurien aconseguit pujar al pis de dalt, encara que uns altres no, però tots els familiars haurien arribat allí i no n’haurien eixit. Eren tres metres d’alçària. Hauria pogut haver-hi una tragèdia comarcal.

—Amb Carlos Mazón, a quina hora hi vàreu parlar?
—[Silenci] És que no en tinc ni idea. M’ho han preguntat moltes voltes, però jo no sé si eixe dia vaig parlar amb el president o hi vaig parlar en dies posteriors. Jo sé que vaig cridar les tres persones que li he dit i vaig rebre telefonades, però no tinc clar si vaig arribar a parlar, eixe dia, amb el president Mazón.

—En la llista de trucades que Carlos Mazón va lliurar la setmana passada a la comissió d’investigació de les Corts, el vostre nom no hi ix, però el president de la Diputació de València, Vicent Mompó, va dir que li havia demanat el vostre telèfon.
—Jo no ho recorde.

—Amb la delegada del govern espanyol, hi vàreu parlar més voltes?
—Sí, vam parlar en diverses ocasions. Segur. I amb la consellera, el cap de bombers i el president de la Diputació, i també amb algun diputat.

—Amb Carlos Mazón, sí que hi parlàreu els dies següents?
—Sí. Amb el president hi vaig parlar, però no sé és si aquell dia o en dies posteriors.

—Com a membre del Partit Popular, com el president Mazón, enteneu que als valencians els moleste que Carlos Mazón continue essent president de la Generalitat?
—Jo no hi puc fer res. Sóc l’alcalde d’Utiel, em centre en la meua població. Ja en tinc prou. El que faré sempre és col·laborar amb totes les institucions, amb totes les administracions. La provincial, l’autonòmica i la central. Governe qui governe, perquè els utielans tinguen tot el que faça falta després d’aquesta tragèdia.

—Ara m’interessa la vostra opinió com a membre del PP. És a dir, és un fet que Carlos Mazón no va estar en el lloc on tocava eixe dia com a president.
—Però això és una opinió d’una persona. Jo les respecte totes. A més, ara es judicialitza. I jo hi hauré d’anar a declarar… Jo, davant això, he de ser molt respectuós amb totes les institucions, amb tots els governants i també amb la instrucció que es fa. Quan arribe el moment, declararé en el jutjat.

—En l’àmbit del partit, no n’heu parlat amb el senyor Mazón?
—Som companys, salvant les distàncies…

—El comportament d’eixe company de partit, com el veieu?
—No, no… Ja dic que no puc entrar ni valorar, més enllà que, institucionalment, jo mantinc una bona relació amb tots. Amb la delegada del govern, amb el president de la Diputació, amb el president de la Generalitat, amb tots els governs. La Generalitat fa un treball de reconstrucció molt bo, i des d’ací vull agrair al govern central, al govern autonòmic, a la diputació, tota la faena que fan, perquè fins i tot la diputació ha fet coses que no li tocaven per ajudar els municipis. El que he de fer com a batlle d’Utiel és col·laborar amb ells.

—Perdoneu la insistència, però estic segura que teniu una opinió formada sobre si s’hi hauria pogut fer més.
—Amb una tragèdia d’aquesta envergadura, sempre s’hi pot fer més. Sempre s’hi pot fer més. Però jo no puc entrar a manifestar res ni és la meua missió. Ni puc fer res, ni he de fer res. I a més, hi ha una instrucció on hauré d’anar i diré el que haja de dir.

—Però enteneu, per exemple, que les associacions de víctimes es manifesten cada mes demanant la dimissió de Carlos Mazón perquè no se senten ben governades?
—Tinc tot el respecte del món a les associacions de víctimes. Però com no ens solidaritzarem amb una persona que ha perdut tant? Això ha estat una tragèdia d’unes dimensions extraordinàries. Ningú ho veia, ningú ho preveia. Érem ací i no ho vèiem. Però és que qui ha perdut un pare, un fill, un germà, un avi, està destrossat. I és clar que entenc la seua situació i la seua posició, el seu pesar i que cada mes o cada any els recorden. És que és normal.

—Dieu “ningú ho veia”, “ningú ho preveia”, però sí que va haver-hi gent que ho va veure. Vós ho vàreu veure. Vós vàreu veure que aquell dia no era normal. I vàreu fer una cosa que també va fer la rectora de la Universitat de València, que va fer el president de la Diputació de València, que a migdia va dir als treballadors que se n’anaren a casa. Sí que va haver-hi gent que ho va veure, i que va salvar moltes vides.
—És una línia tan fina que ací, tenint alerta taronja, aquell mateix matí decretàrem la suspensió o no, és un moment tan… Sense saber què passarà, però sí que hi havia alguna cosa que deies: pot no ser normal. Jo he d’agrair a totes les persones amb qui vaig parlar, amb els directors de les escoles i dels instituts, a l’empresa de transport que em va alertar. Alguna cosa hi havia que em va inclinar a dir que se suspengueren les classes. Vaig telefonar a les sis i mitja, vaig parlar amb els regidors, i a les set els vaig enviar per WhatsApp l’ordre de suspensió. Després ja vam fer el decret. Imagina’t quina decisió, a posteriori, de tanta envergadura per a mi. Si jo no haguera decretat la suspensió de les classes, jo no podria estar ací, estaria no sé on, perquè hauria passat una cosa molt greu.

—On vàreu dinar el dia 29 d’octubre?
—[Bufa.] Ací [al despatx]. No ho recorde. Fixa’t que t’he dit abans que tenia una reunió a València, si arribe a anar-me’n, hauria estat… És que no hauria pogut tornar. I la decisió de suspendre les classes ens ha ajudat molt a anar-ne prenent altres, que no és que foren bones, eren les menys dolentes. Veure el riu, veure els anuncis, convocar el CECOPAL, activar el pla d’inundabilitat. Vam anar amb el pilot automàtic tot el dia.

—Carlos Mazón és criticat perquè no va prendre decisions, perquè li va faltar la sensibilitat de no paralitzar l’agenda. Eixa és la diferència que no verbalitzeu potser perquè és del vostre partit.
—M’és igual. Si parlem del govern central faig això mateix. Cadascú tindrà la responsabilitat que tinga. Crec que es va dilucidant en el terreny judicial.

—Què us sembla la instrucció que fa la jutgessa?
—No la conec. Només veig el que es publica, però sí que conec els jutjats, sobretot, la jurisdicció social. I tinc un respecte absolut per tots els jutges. Crec que és una faena molt complicada. Molt difícil. Sempre m’he alegrat d’haver de defensar una de les parts, perquè en molts plets les versions són complicades i totes dues et poden convèncer. Per tant, és una professió que jo respecte i admire.

—El 29 d’octubre vàreu explicar a la televisió d’À Punt que el 112 us havia dit que us havíeu d’apanyar amb els recursos propis, que no us podien enviar ajuda. Això era abans de demanar l’UME o després?
—L’UME va venir a Utiel, però no va poder-hi entrar, es va quedar fora. Amb això, tota l’ajuda que teníem era nostra. I també vull que es valore que la tercera telefonada que va ser al cap del Consorci de Bombers de la Diputació de València que ens va enviar un helicòpter que ens va ajudar a fer rescats. Van eixir els llauradors, ramaders, policia, Guàrdia Civil, jugant-se la vida per rescatar persones, però va haver-hi un moment que ja no ho podien fer perquè l’aigua era tremenda i l’helicòpter va continuar fent rescats.

—A quina hora van començar els rescats de l’helicòpter?
—No ho sé perquè primer em van dir que venien dos helicòpters i al final en va entrar un. Potser eren les cinc de la vesprada.

—A quina hora us van dir que l’UME podria venir a Utiel?
—Crec que cap a les tres.

—I a quina hora va arribar?
—No ho sé. Van poder entrar al vespre. Recorde estar amb l’UME, precisament en l’alt del Toio, quan ells estaven preparats per a entrar. Devien ser les deu i mitja o les onze del vespre.

—Per la televisió es veien també llauradors amb els tractors que feien rescats.
—S’hi van jugar la vida i el patrimoni. En un moment vaig pensar, quan vaig veure tota l’envergadura de la tragèdia, que alguns veïns es podien morir, però també moltes persones que hi anaven, perquè era un risc.

—Es van morir sis persones, a Utiel. En algun moment vàreu témer que serien més, les víctimes?
—Jo volia pensar que no n’hi haguera cap. Amb el que va passar, era molt difícil. A més, en aquells barris viuen persones grans, entre setanta i vuitanta anys. És un barri que es va fer l’any seixanta.

—M’agradaria que ens diguésseu qui eren eixes persones.
—Eren veïns d’Utiel. Hi havia un matrimoni i unes altres quatre persones. Ángel, Enrique, María, Julia, Anunciación… Sis veïns d’Utiel. Tinc els noms i les cares d’ells gravats.

—Encara teniu malsons?
—Alguns en tinc. Sobretot quan plou. Fa poc, en l’anterior episodi de pluges, que també va haver-hi avís taronja i roig, vam suspendre les escoles, vaig somniar.

—En l’ambient del carrer, del veïnat, noteu que hi ha alguna cosa que no funciona com fa un any, que alguna cosa ha canviat?
—Indubtablement, nosaltres continuem treballant. A Utiel no s’ha parat d’ençà del 29 d’octubre, no hem descansat ni descansarem fins que no deixem la ciutat millor que abans. Fem obres, ampliant un pont, que va fer de presa. Ampliem la llera del riu. Fem coses que milloren una mica la seguretat. Però en l’ambient sí que es nota alguna cosa. Ara ve el primer aniversari i hi ha gent que ho va viure molt de prop. Gent que era allà mentre l’aigua pujava. Jo vaig tenir aquesta sensació en la segona crescuda. Jo anava per la rambla, vaig anar a veure un restaurant, nou, que era completament negat i, estant allà, va venir la pujada i em vaig haver de refugiar, amb una regidora, en el primer pis. Veure com puja l’aigua i no saber quan pararà és una sensació… I, és clar, gent que està amb xiquets menuts, i ho veu…

—Dues crescudes. A quines hores van ser?
—La primera, cap a les dues; i la segona, de nit, entre les deu i mitja i les onze.

—En la documentació històrica, es parla de més inundacions per riuada?
—El cronista municipal ha fet un llibre, i sí que n’hi ha hagut més. La darrera, dels anys cinquanta, però, va ser molt menor. Potser un metre. Ara parlem de tres metres. En el protocol d’inundacions que tenim, la crescuda prevista era de 0,80 metres, i una volta cada cinc-cents anys. Això s’ha de refer tot. Amb 0,80 metres no et mors. Pots passar-ho molt malament, casa teua es pot negar tota, però tu no et mors. Amb tres metres, sí.

—Quant a l’institut Alameda, que és ben a la vora del riu, finalment no s’esbucarà, sinó que es refà. Per què?
—Sempre es va optar per reconstruir, però deixant la planta baixa, diàfana, amb mesures de seguretat. Posant les aules en la primera planta. El conservatori es construirà en un altre lloc.

—Quan és previst que s’haja acabat l’institut?
—Jo crec que d’ací a tres anys, pel cap baix.

—Què més es reconstrueix?
—L’institut és un problema greu, però en tenim un altre amb la N-III, que està tallada, i el pont. Més problemes que tenim són el conservatori, la línia C-3, perquè que no tenim ferrocarril… Són tot infrastructures molt importants.

—Ara els alumnes de l’institut on van?
—Hem de dir que, igual que els veïns d’Utiel, van tenir una actuació heroica, tots els membres de la comunitat educativa, l’equip directiu de l’institut i la resta van fer un treball extraordinari. No van tardar ni tres o quatre dies a tornar a fer classe, recol·locats en la resta de centres d’Utiel. Amb els problemes que això implica per a tots, però, van continuar donant classes.

—Us veieu com a candidat a la presidència de la Generalitat?
—Jo no. Em veig com a batlle d’Utiel.

—Sabeu que en algun moment el vostre nom ha eixit en travesses, justament per la gestió que va fer eixe dia…
—Jo no ho he sentit. Jo em vaig presentar fa dos anys i mig per Utiel. És el meu municipi, és on sempre he viscut, sempre he volgut viure ací. He tingut oportunitats d’estar a València, d’estar a Madrid. Hi he estat, però sempre he anat i he tornat. M’agrada Utiel, i és on vull que les meues filles i tots els joves tinguen l’oportunitat de viure. Que tinguen un futur. Superarem la dana. Ja veurem quan. La ciutat la deixarem millor i ens costarà molt.

—Alguna d’aquestes obres que feu són per a protegir el poble en cas de noves avingudes?
—Són per donar més seguretat. Traure els ulls dels ponts, per exemple, i l’eixamplament del riu Magre, que farà onze metres més d’amplària. Amb la Confederació Hidrogràfica del Xúquer treballem amb unes zones per a retenir l’aigua abans que arribe a Utiel, per exemple.

—Voleu afegir res més?
—Només agrair-vos, sempre, el respecte i com heu tractat els mitjans de comunicació el tema de la dana, i sobretot a Utiel. Només tinc paraules d’agraïment. Els mitjans heu vingut molt per ací. Heu contat la realitat sense posar el dit en la nafra de determinades qüestions que no m’agraden, perquè massa patiment tenen les persones. Heu tingut un respecte i una actitud que m’han sorprès. Han vingut molts mitjans i amb tots hem tingut relació i cordialitat. A vegades, complicitat. Ho vull remarcar.