Ricard Gimeno
Ricard Gimeno a les portes de l'hospital La Fe (fotografia: EFE).

A l’hospital La Fe de València, el més gran del País Valencià, comencen a veure’s símptomes que s’acosta al límit de capacitat. Aquest centre acull malalts derivats des d’hospitals més menuts i més saturats de tot el territori, que ara és una única àrea de salut. Els espais dedicats a crítics s’han hagut d’ampliar i ja ocupen, a banda de les UCI, l’àrea d’anestesiologia. Actualment hi ha seixanta-quatre pacients ingressats a cures intensives.

El cap clínic de medicina intensiva de l’hospital, Ricard Gimeno, explica en aquesta entrevista –que fem per videotrucada– que ni els recursos ni el personal no són infinits i admet que l’augment de la pressió assistencial podria originar errors i contagis. Gimeno veu prioritari frenar els contagis i insisteix en la responsabilitat individual i el compliment de les normes.

Quina és ara la situació de l’UCI de l’hospital La Fe?
—És plena des de fa setmanes, des del desembre. Tenim malalts en altres àrees de l’hospital com la de reanimació postquirúrgica, que va a càrrec dels companys d’anestesiologia. És l’avantatge de treballar en un hospital tan gran com el nostre. En alguns altres hospitals estan molt pitjor. Tenen saturació per falta tant d’espai com de recursos. Els espais són els que són i sí que tinc constància que en altres hospitals hi ha malalts en sales d’operacions i més llocs.

Arribarà un moment en què no es podran continuar ampliant els espais o dotar-los del personal adequat?
—No arribem encara al límit, però és de veres que és preocupant. No tan sols necessitem espai, sinó també recursos humans. Les persones més formades en l’atenció d’aquests malalts és un grup finit i ja no es pot contractar més gent perquè tota la que hi ha ja ha estat contractada. Si la gent que s’ha de fer càrrec d’aquests malalts està menys entrenada, podem arribar a tenir un problema. Vindrà un moment que arribarem on podrem. Ens podem multiplicar per dos o per tres, però si ens hem de multiplicar per deu ja és més complicat. Quan vas desbordat és molt més fàcil que hi haja errors o contagis.


—És clar, quan treballes de manera desbordada, és prou habitual que es puga cometre algun error o algun contagi del personal, perquè la nostra faena s’ha de fer de la manera més ordenada possible. Si et fuig de les mans, pot haver-hi l’error.

N’hi ha molts, de contagis, entre el personal que treballa a cures intensives?
—A La Fe, afortunadament, no. Sí que hem tingut algun cas esporàdic, probablement, produït fora de l’hospital, però sí que em consta que en alguns altres hospitals n’hi ha i, fins i tot, que ha afectat diversos companys a la vegada.

Amb l’augment d’ingressos i amb el personal sanitari tan al límit, es poden atendre amb la mateixa dedicació els malalts?
—Ací som molts treballant i també hi ha molta més gent entrenada en el tractament de crítics, però sí que em consta que en els hospitals més menuts, el nombre de gent especialitzada és menor. Quan has de doblar els recursos i tens la meitat de personal…

La taxa de letalitat es manté com en la primera i la segona onades?
—És molt semblant. Hem tingut molta sort perquè els malalts de covid encara els atenem al lloc on correspon i de la manera com correspon. El problema és que n’hi ha molts més i en moren més, però el percentatge és el mateix.

Insistiu en això de “els tractem al lloc que toca”; temeu que en algun moment això deixe de ser així?
—Podria passar. Als hospitals menuts són atesos en àrees com les sales d’operacions, i no són els llocs més adequats. Quan es diu “que munten una UCI no sé on…”, les UCI no es munten tan fàcilment. I el problema principal no és l’espai físic, insistisc, sinó el personal. No n’hi ha prou de tenir un respirador i engegar-lo. El respirador s’ha de controlar. I qui el controla és una persona que hi ha d’estar entrenada. La nostra especialitat és de cinc anys, perquè no és tan fàcil. Un malalt crític no està connectat a un respirador i prou. És tot molt més complex perquè hi ha alteracions en diversos òrgans.

El temps d’estada d’un malalt amb covid a l’UCI és el mateix que al principi?
—Per l’estil. La mitjana volta els vint-i-cinc dies. Alguns poden estar-s’hi dos mesos o tres, i pràcticament no n’hi ha cap que s’hi estiga menys d’una setmana. I ara tenim malalts que són a l’UCI des del 3 o el 4 de desembre.

“Si no frenem la transmissió, la vacunació no servirà de res”

La fotografia del perfil d’usuari del vostre WhatsApp, és la del moment en què us vaccinen. Això ens ha de salvar?
—No. I ara! Ni de bon tros! Si no frenem la transmissió, la vacuna no té trellat. La vacuna és la porta del final, i per això tots els sanitaris que conec la tenim posada als nostres perfils públics. Jo me la vaig posar perquè vull conscienciar la gent que qui puga fer-ho, qui no tinga contraindicacions, s’ha de vacunar. No hi ha cap dubte. Ni gens de por. Però és cert que la vacunació no és la panacea. La vacunació és un pilar més de l’edifici, però això s’ha d’acabar intentant frenar la transmissió. Si no la frenem, la vacunació no valdrà per a res. Necessitem una immunitat del 70% de la població i això encara és lluny. Per tant, les mesures habituals de màscara, distància física, intentar relacionar-se tan sols amb la gent del nucli familiar i no obrir el nucli, és fonamental.

Entre les mesures per a tallar la transmissió, no esmenteu la del confinament dur i estricte per a frenar en sec.
—Crec que les mesures que hi ha ara ja són prou dures. Sóc partidari que la gent tinga una mica més de consciència social. Que la gent siga més madura, que la societat faça un pas endavant i que siguem nosaltres els qui tinguem cura de la nostra salut. No cal que vinga cap polític o cap administració a dir-nos què hem de fer per a cuidar-nos. La salut és una cosa nostra. Si nosaltres mateixos no som capaços de cuidar-nos, cap polític no ho farà per nosaltres. Pense que si fórem una miqueta conscients i respectàrem aquestes normes, ens aniria millor a tots.

Alguns metges ja han canviat la terminologia i no parlen de tercera onada, sinó d’un mur completament vertical. Ho percebeu així?
—Totalment. És un penya-segat.  L’altre dia, el meu company Ricard Ferrer, de l’hospital Vall d’Hebron, ho explicava a la televisió i deia que la segona no es va acabar. La primera sí que es va acabar, va arribar un moment que vàrem arribar pràcticament a zero. Durant un mes no tinguérem ingressos per covid. Teníem els malalts que quedaven, però no en venien de nous. Ara no ha estat així, l’onada va començar al voltant de l’agost i estàvem en una tensa calma, sense baixar, però al desembre va fer l’estirada. La pujada és un penya-segat, molt més alt que la primera, i tant.

“El personal està cansat, no som herois, fem la nostra faena i n’estem orgullosos”

Hi albireu el final?
—Volem veure’l. Ara veiem a l’hospital els qui es van infectar el dia dels Reis, aproximadament. Per tant, volem pensar que a partir d’aquest punt hi ha hagut menys relacions familiars, s’ha tingut una mica més de precaució, i volem creure que això farà que disminuïsca el nombre d’infectats. Però no és segur. Això són suposicions a partir del que veiem. Però, per exemple, en les àrees d’especialització la tendència encara és a tenir més malalts que el dia anterior.

El ritme de notificacions de casos, entre set mil i nou mil diaris, ja fa molts dies que es manté.
—Això em causa inquietud. La corba de contagis encara continua en xifres molt preocupants, i com que els percentatges es compleixen, sabem que som lluny que disminuïsquen les xifres a l’hospital. Encara són molt altes. Estem desitjant que s’estabilitze. Una vegada passat l’efecte Nadal, a veure si tenim sort i a poc a poc, les dades van cap avall.

També veiem que cada dia es comuniquen desenes de brots. La majoria tenen un origen social i afecten un grup nombrós de persones.
—És Nadal, insistisc. Pràcticament ningú no s’ha contagiat en un gimnàs, o fent esport al riu. Ningú no s’ha contagiat fent coses bones per a la salut. Són contagis socials i familiars. I és molt greu. I encara veiem notícies de festes o botellades multitudinàries, o de manifestacions de negacionistes, i això és demencial!


 —Hi ha una falsa creença que això és una malaltia de iaios, com si no se’ls haguera de respectar, però la gent pensa això. La gent pensa que si es contagia, passarà un refredat i prou. I no, no és així. I a més, és una loteria. Ací tenim gent de vint anys ingressada, tenim gent de trenta anys, i en tenim un fum de quaranta anys o cinquanta que són persones  que encara tenen molta vida al davant, si les coses van bé. Per tant, no és de gent gran, ni gent amb malalties cròniques. Si veiéreu els factors de risc que tenen les persones ingressades, al·lucinaríeu… Gent que té una mica d’hipertensió i, a tot estirar, una mica de sobrepès, ni tan sols obesitat. I és molt dur, saber que tu t’has contagiat la malaltia a casa, que l’has contagiada als teus pares, a les germanes, als cunyats, als nebots i que al final, algun acaba a l’hospital i algun d’aquests acaba en cures intensives. I passa això. N’informes la família per telèfon i la família et diu que estan tots confinats perquè tots han sigut positius. I, de fet, alguns acaben amb nosaltres, i alguns altres acaben morts. Són gent que fa quinze o vint dies que sopaven tranquil·lament i no tenien cap altra malaltia. I de sobte, els tens intubats i panxa per avall.

Això que dieu és molt dur, però fa mesos que ho repetiu els professionals i també les autoritats. No us fan prou cas?
—És molt important que els professionals que som a primera línia treballem per fer-ho saber a tot el món, que això és així. La mitjana d’edat a cures intensives és de cinquanta anys o cinquanta-cinc. Tenim un fum de gent per davall dels cinquanta. I els que passen de cinquanta en tenen seixanta. No hi ha gent de noranta anys, ací. Els dos malalts més greus que he tractat, una en tenia setze, que afortunadament es va recuperar, i l’altre en té vint-i-tres.

Parleu de l’edat dels malalts ingressats a l’UCI. Heu arribat a la situació d’haver de triar a qui baixeu a cures intensives i qui deixeu a sala?
—Sempre hem triat. El triatge és una condició completament lligada a la medicina intensiva i a la medicina en general. S’ha de tenir en compte que no tots els tractaments són bons i adequats per a tots els malalts i hem d’intentar-ho amb la gent que tinga possibilitats de recuperació. Possibilitats reals. Per tant, només intentem de baixar a l’UCI els malalts que pensem que es poden recuperar. Si un malalt és irrecuperable per la condició que siga, no ha d’ingressar a cures intensives perquè seria contraproduent tant per al malalt com per a les famílies, com per a la societat. El triatge és una condició que s’ha d’ensenyar quan es comença la residència, en cures intensives i en més especialitats mèdiques i quirúrgiques. Per tant, per falta de mitjans no hem hagut de triar, però sí que pot arribar un moment en què tractarem els malalts on puguem i on tinguem lloc.

—…
—És una de les coses que ens crea més inquietud.

Ricard Gimeno
Ricard Gimeno en un moment de l’entrevista.

Anímicament, com està el personal?
—Cansats. Cansats. Fa un any que treballem contra la covid. La gent està cansada i té por de contagiar-se. Nosaltres tenim clar que som professionals de la sanitat i que ens paguen per això. Estem orgullosos de poder-ho fer. No som herois, només som professionals que volem treballar bé. Però darrere els professionals hi ha les persones. I les persones tenim família i molts encara tenim xiquets menuts i tenim por del contagi. Jo els veig cansats però alhora, animats. Els sanitaris som vocacionals i tenim molta responsabilitat.

De la vostra relació amb els responsables de les UCI dels altres hospitals, què en percebeu?
—Tenim un contacte molt fluid. Ens actualitzem i intercanviem dades i informació científica d’una manera molt ràpida. Tant als hospitals grans com als menuts es veu preocupació. Preocupació de poder donar una atenció com cal. Tant a aquests malalts com als crítics no-covid, perquè també hi són. En la primera onada pràcticament van desaparèixer, no en venien, però ara sí que en vénen. Hem d’atendre tots els malalts i això ens preocupa. La preocupació pels espais i pel personal és comuna a tots.

Com es tracten els malalts de covid?
—El principal problema que els du a cures intensives és la insuficiència respiratòria. Un 85% acaben intubats i ventilats. També s’ha d’intentar combatre el virus. Alguns tenen tractament específic, però no és el cas d’aquest. La teràpia fonamental és modular la resposta inflamatòria que produeix en el cos. Ho fem amb medicaments que són moduladors de la inflamació, com els corticoides i algun altre de més específic. També tractem la patologia trombòtica perquè el virus també produeix molt de trombe i posem medicaments tipus heparines. Això seria simple, però aquests malalts han de tenir un bon estat nutricional, un bon estat hemodinàmic, cardíac, renal… A vegades acaben en diàlisi… També han de tenir un bon estat neurològic, s’han de fer tots els canvis de posició, perquè poden estar més de vint dies o vint-i-cinc adormits. És un cost personal molt important.

La revista Science publicava ahir un estudi segons el qual semblava que s’havia descobert un antiviral potent. Hi doneu credibilitat?
—Done credibilitat als estudis ben dissenyats i publicats en revistes que tenen filtres de prestigi. M’agradaria veure més resultats. Sóc molt caut i m’ho he d’estudiar molt bé abans d’opinar. Tant de bo! Crec que tothom vol trobar la píndola del coronavirus, però ja us dic que sóc molt caut amb el que es publica.

Ja no hi ha dubtes que la variant anglesa guanya terreny a casa nostra. Està preparat el sistema sanitari per a entomar el possible augment de casos que cause?
—Ens crea inquietud, sí. Però si som responsables i mantenim les normes, probablement la variant anglesa no serà tan contagiosa.  El principal problema no és el tipus de virus. Ja sabem que és contagiós, però cal aïllar-se i complir les recomanacions. Si fem allò que toca, és probable que no ens contagiem, independentment de la soca que tinguem. Ens crea inquietud, és clar, aquesta variant, però s’han de seguir les recomanacions per posar fi a la pandèmia. Limitar relacions i distància i màscara.

Veieu ja l’horitzó de normalització de l’activitat a l’hospital?
—Tenim l’esperança que les mesures que hi ha en vigor funcionen. No és un confinament complet, però si es compleixen com toca, en notarem els efectes. Volem pensar que cap a l’estiu això ja estarà una miqueta més clar, però pense que encara ens queden mesos molt durs.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.