Resolució absoluta

Acomiadava l’any en aquest espai de trobada amb una resolució absoluta: parlar-vos de coses interessants que ens permetin retrobar-nos, a la bona gent; i en l’àmbit públic, observar en silenci. Observar en silenci i anotar les maneres institucionals de tractar les persones, treure’n les degudes impressions, compartir-les amb els nostres. “Necessitem respirar, necessitem propostes dinàmiques que ens facin sortir de l’ensopiment i el desfici. Necessitem ser, riure, complicitats, ser entesos. Necessitem confiar ni que sigui durant un sospir. Necessitem retrobar-nos”, escrivia. I, badoca de mi, comencem l’any amb la Resolució Absoluta de la bèstia negra T. No sé si plorar o riure, la veritat. Resolució absoluta: la meva com la seva? 

Potser que m’hi pensi més. Ho faig. Per retrobar-nos i sortir de l’ensopiment, carburo, més aviat és hora de parlar ben alt en públic.

Una cosa estupefaent i digna de consideració de T és que ara diu les coses tal com raja, sense els eufemismes del llenguatge polític internacional, que fa molt de temps que van, ni amb els exabruptes hiperbòlics a què T ens tenia acostumats, com si fos un pallasso i prou. La neollengua orwel·liana, el doble llenguatge, no és la que denomina la invasió de Veneçuela i les maldats que puguin venir. Hi ha un canvi, aquí. El Financial Times, que no és precisament d’esquerres, ho denomina “la nova era del neoimperialisme”. Una resolució absoluta. Volem el petroli. Volem les terres rares. Volem governar-ho tot. Nosaltres som la llei.

T ha proferit falsedats a dojo des de la seva aparició en l’escena estatunidenca i a continuació mundial. En va dir “fets alternatius”. Un pas de rosca més al llenguatge de la propaganda del III Reich i a partir d’aquest d’implantació planetària. Però aquest any que per nassos hem iniciat amb ell, no. No proclama fets alternatius. L’operació de segrest del president veneçolà, preparada durant cinc mesos, es diu Resolució Absoluta. No hi ha marxa enrere, només marxa endavant. Som els millors, ho hem fet molt bé, Amèrica ha de ser gran i per això ha de ser nostra, de dalt a baix. La tal Maga (Make America Great Again: ‘fer Amèrica gran altre cop’) no és un eslògan electoral, és la Resolució Absoluta.

És un canvi atroç en el domini trumpià de les relacions internacionals, que fins deixa el seu col·lega rus a nivell d’escoleta. Operació Especial, en va dir P quan va envair Ucraïna, i encara en deu continuar dient així. Que pusil·lànime. T no n’hauria dit així. N’hauria dit, en diu, Resolució Absoluta.

Fem una cerca per les xarxes dels noms que els governs estatunidencs han donat a les seves intervencions fulminants en diferents i greus episodis recents, no en trobarem gaires que tinguin la mateixa resolució absoluta.

Me’n vaig a la Parés, i no estic fugint d’estudi. A veure una exposició important, que tenim fins al 7 de febrer. “Figuracions entre guerres 1914-1945” reuneix un centenar d’obres d’artistes del país o que s’hi relacionen. Entre guerres, entre guerres, entre guerres.

L’art acostuma a obrir els ulls davant, abans, durant, després de la guerra. M’aturo en unes quantes pintures, ben escollides per Sergio Fuentes Milà. Em planto davant la de Planells, ideal per acompanyar la Resolució Absoluta: Dansa en un jardí abandonat, del 1932. Com una premonició del que estava per venir –aleshores i ara– el surrealista fa ballar una parella d’esquelets vestits amb roba de casa, l’un amb barret de militar imperial, l’altre amb barret ambigu. Ballen enmig de runes lluminoses encantades de la seva desolació. Al fons, dues figures esquelètiques més no se sap si ballen o s’esbatussen. Al voltant, la cultura –la música, l’art dels antics– cau per terra, fa tentines, treu el nas. Fa sonar la música perquè els esquelets dansin en el jardí abandonat de la civilització europea. I, malgrat tot, la cultura s’aguanta, estroncada, enfonsada, mutilada, pervertida. Que ella hi faci més que nosaltres.