L’enveja, el cinquè poder

Que l’enveja és una passió destructiva és sabut de sempre. No debades l’Església la considera un dels set pecats capitals. Potser el pecat per excel·lència, tenint en compte que la tradició li atribueix l’origen del mal. Tot començà quan Llucifer, l’àngel més lluent de la divina galàxia, s’afligí de ser menys que el seu creador. La llegenda copsa perfectament la paradoxa de l’enveja: el fet que l’envejós, recant-li el bé d’un altre, es perjudica ell mateix. Al magnífic poema de Milton, Llucifer es precipita de la glòria celestial a les tenebres. I és alliçonador que entre els homes l’enveja aixequi el cap per primera vegada entre germans, perquè és una passió que despunta amb el matís i prospera amb la desigualtat entre semblants.

Kant explica que l’enveja priva de gaudir el bé propi, perquè l’eclipsa el bé d’altri, i la vincula amb la ingratitud. La ingratitud és una reacció molt freqüent a la generositat que  hom no es troba en condicions de reciprocar. Si per a molta gent demanar un favor és humiliant, rebre’l encara ho és més, perquè posa de manifest la dependència de qui el demana. Però acceptar un favor també pot ser generós, sobretot quan no és per necessitat, perquè llavors equival a equilibrar voluntàriament la balança. El donar i rebre equilibrat és el llevat de l’amistat i l’aglutinant de les famílies. Una família comença a disgregar-se quan la gratitud esdevé una fórmula. Fora de la família, i de vegades dintre, la ingratitud és una variant de l’odi. Per això la moral recomana de fer la caritat en secret. S’entén que per evitar la vanitat de l’autocomplaença, però una altra raó, i no pas menor, és prevenir el ressentiment que inspira la magnanimitat. 

Schopenhauer creia que l’enveja és un producte de la infelicitat i l’envejós un infeliç dolgut de la felicitat dels altres. L’enveja és fàcil d’endevinar, perquè qui més qui menys l’ha sentida alguna vegada. Tothom té alguna raó per a sentir-se insuficientment feliç, car la felicitat perfecta és privilegi dels immortals. Però sembla més realista entendre la seva relació amb la infelicitat a l’inrevés de Schopenhauer: és l’enveja que ens fa infeliços. D’antuvi, perquè la felicitat d’un altre enterboleix la nostra, i després perquè l’envejós s’avergonyeix de patir una afecció menyspreable.

L’enveja és universal, però té més ufana a les cultures igualitàries. En aquestes cultures la gent no suporta les desigualtats, per més naturals que siguin. Per a combatre-les, els sociòlegs han inventat el constructivisme, la doctrina que les diferències són producte de l’organització social, amb el corol·lari que el progrés consisteix a extirpar-les. El progressisme vol ser una política anivelladora i no hi ha res de tan anivellador com l’enveja, que és passió de rebaixar, escanyar, blocar, i en definitiva negar legitimitat a la superioritat i el mèrit. Ja que és impossible evitar que cimegin, l’enveja fa mans i mànigues perquè no tinguin efecte. 

A diferència dels altres pecats capitals, l’enveja no es fa veure, sinó que barrina en secret i amb dissimulació. Els defectes de la dona bonica els detecta amb precisió microscòpica la que no ho és tant. L’escriptor que per Sant Jordi signa menys exemplars troba trivials els llibres de qui en signa més. El món de l’espectacle, tot ell exhibicionisme, és un viver d’enveges. La universitat n’és un planter bonsai, car les talles de la fama acadèmica són lil·liputenques. Algunes cultures en són especialment afectades. Com advertia Amin Maalouf a Le dérèglement du monde, el món islàmic és una nafra immensa de ressentiment, constantment irritada per la necessitat de mesurar-se amb l’Occident. Una altra manifestació de ressentiment, el fenomen woke, per força havia de sorgir als Estats Units, car l’igualitarisme inscrit en la Declaració d’Independència s’interpreta en el sentit que qualsevol prelació resulta d’un avantatge il·legítim i automàticament esdevé sospitosa. S’ha arribat al punt de considerar l’excel·lència fruit del privilegi, el qual, com el pecat original, és inesborrable i s’ha de rescabalar discriminant els portadors de la taca.

Els Països Catalans són històricament el resultat de l’enveja. El compromís de Casp no s’entén sense aquesta pulsió, que ja neguitejava Ramon Muntaner quan recomanava la unitat dels tres regnes –d’Aragó, Mallorca i Sicília– amb la metàfora de la mata de jonc. Unida, la mata resistiria les estrebades dels poderosos veïns, però separada una criatura la podria arrencar. Així es perderen d’un en un i de dos en dos els territoris de l’antiga sobirania política, seguits pels de l’àrea lingüística. Però l’alumne és repatani i l’enveja no enllesteix mai la feina. El blaverisme n’és l’expressió extrema. Dialectalitzar la llengua i reinventar la història no té cap més finalitat que portar la disgregació fins a les darreres conseqüències. Sense arribar a aquest extrem, a València i a les Illes de vegades sap greu la preeminència relativa de Barcelona com a cap i casal de la catalanitat. Hi ha persones dolgudes perquè els “principatins” no n’estan pendents, els “obliden”. Ja el solecisme “principatí” té una intenció disgregadora, car el principat fou un temps, però en fa molt que ja no és, la designació jurídica de Catalunya, així com “regne” fou i ja no és la designació oficial de Mallorca i de València, sense que a  ningú se li acudeixi d’anomenar els seus habitants “regnetins” o res de semblant. Queixar-se de falta d’atenció és infantil quan es tracta de persones i provincià quan són comunitats les que es planyen. Per aquest camí sols hi ha descrèdit i humiliació, car no hi ha res de tan humiliant com haver d’exigir l’estima.

Les nacions i les cultures s’imposen i es fan respectar quan són capaces de dissoldre el narcisisme de les petites diferències. Però els catalans fa segles que malden per esbocinar-se en “nacions” cada vegada més esquifides, més separades per diferències ínfimes, i en darrera instància unipersonals. Políticament, els Països Catalans sols existeixen per a una part minvant de les poblacions respectives com un ideal de realització poc plausible. Copats a les urnes, els governs autonòmics respectius han esdevingut aparells d’aculturació espanyola, i la Catalunya Nord un departament francès amb accent regional. No és menystenir l’esforç ni el sacrifici d’importants reductes de resistència cultural, remarcar que ni a València ni a Mallorca ni al Rosselló no es pot parlar seriosament de polítiques recatalanitzadores. I a Catalunya, en direcció de la qual el món girà els ulls amb curiositat i un cert respecte l’octubre del 2017, immancablement l’enveja va tòrcer “el recte camí”.  Ni la repressió, ni la pèrdua de les institucions, ni el desprestigi de l’independentisme, ni la inestroncable sagnia de la llengua, no han immunitzat la política contra els atacs de gelosia. Encara molts sucumbeixen a l’afecció que els alemanys anomenen Schadenfreude, el delit per la dissort d’altri. 

De llavors ençà, la pulsió destructiva s’ha instal·lat a l’interior dels partits, desconjuntant-los. I no sols dels partits. Les associacions cíviques també esdevenen un cau d’enfrontaments, ostensiblement per diferències de criteri, però en realitat perquè ningú no vol ser menys que ningú i tothom se sent autoritzat per a discutir els mèrits dels altres. L’una darrere l’altra, s’han dinamitat totes les iniciatives creades per vorejar la rivalitat dels partits: l’Assemblea de Representants del Consell per la República, el Consell mateix i ara també l’Assemblea Nacional Catalana, tesada fins al punt d’esclatar per personalitats que comparteixen la incapacitat de subordinar-se a cap pla de treball. Guanyar protagonisme  en la disputa amb el competidor i avenir-se en la derrota de tots sembla més atractiu que no pas treballar anònimament per la causa. La crítica, quan la mou l’enveja, no aspira a millorar la realitat sinó a rabejar-se en la invectiva. La conseqüència és parcel·lar com més va més la voluntat col·lectiva, descomponent-la en partits, partidets i llistes diverses sense cap més horitzó que entaforar algunes persones en els bots salvavides de la funció pública i convertir-les en objecte d’enveja mentre el vaixell se’n va a pic.