La resignació regna entre els usuaris de Rodalia: “La normalitat és que els trens arribin tard”

Un dilluns més, la setmana arrenca sense que el servei de trens de Rodalia funcioni amb normalitat i amb una sensació compartida entre molts passatgers: resignació. A l’estació de Sants de Barcelona, els usuaris expliquen que ja no confien en els anuncis oficials i assumeixen els retards com a part del dia a dia. “No sabem què és la normalitat. La normalitat és que arribin tard”, diu un viatger que ha arribat amb mitja hora de retard. El cansament s’acumula després de dies de suspensions i incidències, fins al punt que alguns han optat per canviar temporalment de residència per evitar el tren.

Un usuari que fa servir la R4 des de Vilafranca del Penedès explica que ha llogat un allotjament durant un mes i que, per anar bé, “hauria de llogar un cotxe”. Denuncia dècades sense inversió i considera impossible “arreglar-ho en deu dies”. Tot i això, admet que en la darrera crisi ha notat més informació als usuaris.

Uns altres passatgers qüestionen la fiabilitat de les pantalles informatives, que sovint mostren dades “falses o no actualitzades”. La idea de normalitat, diuen, s’ha desdibuixat: arribar a l’estació i pujar al primer tren disponible, sense saber si és el previst o si va amb retard, això fa anys que passa. Fins i tot quan el tren surt puntual, com en alguns serveis procedents de Tarragona, pot acabar aturant-se i acumular minuts de retard en arribar a Sants.

A Mataró, l’andana ha recuperat el brogit habitual. Els usuaris confien d’arribar bé, però no amaguen la desconfiança: aquests darrers dies han estat un “suplici”, amb autobusos plens i horaris imprevisibles. A primera hora, la R1 funciona amb certa normalitat en el tram sud, mentre que al nord encara cal enllaçar amb bus. A Maçanet-Massanes, el malestar ve de la dependència persistent del transport per carretera fins a Blanes. Els pocs usuaris que hi passen ho fan resignats i reclamen millor coordinació entre trens i busos. “Cada dilluns és la mateixa història”, resumeixen.

El retard com a rutina

A la R2 sud, amb menys freqüència de trens que no l’habitual, els passatgers parlen d’estacions plenes i esperes d’una hora, malgrat que la normalitat seria que passés un tren cada deu minuts. Usuaris procedents de Vilanova i la Geltrú temen, sobretot, el vespre, moment en què “normalment apareixen les incidències”, i recorden haver quedat “tirats” la setmana passada en trajectes llargs pel litoral.

A l’estació de Tarragona, els retards de fins a 35 minuts es viuen com un “mal endèmic”. Usuaris habituals expliquen que la situació és “la de sempre” i que els canvis anunciats no aporten millores substancials. Alguns han hagut d’avançar el despertador una hora per poder fer transbords, i admeten que el servei s’ha degradat amb els anys. Els qui van cap a Barcelona lamenten l’acumulació de passatgers quan coincideixen trens amb retard, cosa que obliga a viatjar drets a primera hora del matí. Alternatives com la gran velocitat des de Camp de Tarragona són vistes com a poc pràctiques per la distància amb la ciutat.

A Manresa, els usuaris de la R4 continuen depenent dels autobusos substitutoris. El cansament i la indignació són evidents, però també una acceptació pragmàtica: “Arribes tard, però saps que hi arribes.” La incertesa, expliquen, és constant i s’arrossega de fa anys, tot i que a la feina encara entenen la situació. I a Puigcerdà, els passatgers de la R3 assumeixen que el viatge fins a Vic amb bus els ocupa gairebé el doble de temps que no amb tren. El trajecte és descrit com a pesat, amb massa transbords per a una situació que, en condicions normals, no tocaria. Tot i sortir puntuals, saben que la normalitat encara queda lluny.

Lleida i Ponent: alleujament contingut

A Lleida, el to és lleugerament diferent. A les línies RL3 i RL4, alguns usuaris celebren que han arribat puntuals després de dies complicats. “Avui ho he viscut amb emoció”, explica una passatgera que viatja fins a Mollerussa. Malgrat això, es mantenen trams en autocar i les limitacions de velocitat continuen causant retards en uns altres serveis, i els Avant gratuïts cap a Barcelona surten plens.

En conjunt, les veus recollides dibuixen un mapa d’experiències diverses, però amb un fil comú: el cansament per una crisi que s’allarga. Entre la resignació i petits brots d’esperança, els usuaris de Rodalia continuen adaptant-se, dia rere dia, a una normalitat que ningú no acaba de saber definir.