René Vautier, cineasta anticolonial pioner i combatiu

René Vautier (1928-2015) va combatre a les files de la Resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial i a setze anys va rebre la Creu de Guerra. Era un militant comunista i activista radical que va decidir de canviar les armes per la càmera, conscient del valor que tenia la imatge per a denunciar la realitat. Va estudiar cinematografia a l’IDHEC (Institut des Hautes Études Cinématographics), on es va diplomar el 1948.

L’any següent va passar a l’acció. La Ligue de l’Enseignement li va encarregar un documentari de propaganda colonialista a la Costa d’Ivori. Quan es va adonar de la duresa i la crueltat del colonialisme francès a l’Àfrica, va decidir de fer tota la contrària: filmà un documentari de denúncia, Afrique 50, que és considerat el primer film anticolonialista de la història i una obra mestra del cinema compromès.

L’activisme cinematogràfic de Vautier no va caure gens bé a les autoritats colonials ni a la justícia francesa. La filmació va ser difícil. Els van fer la vida impossible. El governador colonial pretenia d’imposar-li què havia de filmar i què no. En una discussió el va acabar insultant i Vautier li va clavar una bufetada. Va haver d’idear tota mena d’estratègies per a salvar algunes bobines del film, amagades en caixes de morts o en llaunes de films pornogràfics. Són les que ens han arribat fins avui.

Afrique 50 va estar censurat fins el 1996. Ell va tenir un judici amb tretze acusacions i complí un any de condemna a la presó militar de Saint-Maixent. És una obra de vint minuts impactant per la claredat i contundència de la denúncia que fa amb la seva pròpia veu en off. Sense dubtar a anomenar amb noms i cognoms els responsables francesos de matances, o els guanys multimilionaris de les principals empreses d’explotació colonials franceses. Vautier desmunta el pervers discurs colonialista oficial, benèfic i paternalista, per a destapar el racisme i la violència que feia funcionar el sistema d’explotació de les terres, els cossos i les ànimes dels africans.

És un document històric fonamental que el 1950 exposa uns fets que, fins i tot avui, encara són silenciats, la repressió criminal de la metròpoli i el sorgiment dels primers nuclis de lluita per les independències africanes.

D’ençà de llavors, Vautier va esdevenir un combatent mític de la imatge, que va tenir tota la vida problemes constants amb la justícia i la censura. Entre les obres que ens ha deixat, hi ha alguns treballs impactants sobre lluites obreres, com Un homme est mort, curtmetratge en què denunciava la mort d’un treballador en una vaga a Brest pels trets de la policia.

Va treballar la qüestió de la lluita per la independència d’Algèria en uns quants films, entre els quals cal destacar Avoir vingt ans dans les Aurès (1972), una obra de ficció basada en vuit-centes hores d’enregistraments d’entrevistes a soldats francesos durant la guerra d’Algèria, que va ser premiada a la Setmana de la Crítica del Festival de Cannes. En el film, Vautier es preguntava una qüestió clau i intentava d’aprofundir-hi: “Com va ser possible posar joves en una situació en què es comportaven com a criminals de guerra?”.

També va treballar sobre el racisme a França i a Sud-àfrica, sobre la contaminació, l’extrema dreta, el feminisme i la identitat del poble bretó, al qual ell pertanyia.

“Vautier és un exemple de com es pot vèncer”

Per saber més sobre “Art, guerra i insubmissió: René Vautier, l’indomable”, em poso en contacte amb Simona Malatesta, que és autora i impulsora del projecte, juntament amb Falconetti Peña i Vicente Barbarroja. Ella és llicenciada per la Facultat d’Arquitectura del Politècnic de Milà en disseny industrial per la comunicació, màster FSE amb una beca europea en Movie Design, cinema, televisió i nous mitjans. I membre del col·lectiu OVNI.

—”Art, guerra i insubmissió” és una recerca que comencem el 2024, per posar en relleu les produccions d’uns quants artistes que, en els moments més foscos, van nedar contra corrent i van destapar la insensatesa criminal de la propaganda bèl·lica. Utilitzant formats modests (el gravat, el fullet que corre de mà en mà, la pel·lícula en 16 mm) i esquivant tota mena d’amenaces, van executar obres que s’han convertit en referents de la insubmissió en la guerra. Goya, Dix, Grosz, Arntz, Watkins. Gràcies a les seves obres, avui podem seguir la pista als qui en el seu moment van desobeir les soflames patrioteres, mantenint la flama de la resistència a la bogeria bèl·lica. Acabem les trobades del 2024 amb la projecció de The War Game, un fals documentari de Peter Watkins, acompanyat d’una intervenció de Rafael Poch.

—Quina va ser la importància de The War Game, de Peter Watkins?
—Watkins va morir el passat 30 d’octubre a 90 anys a França. Recordem que, en el seu moment, el film va ser tan inquietant per als cercles militars, que la BBC, pressionada per aquests cercles, va prohibir-ne la projecció durant vint anys. The War Game, fet amb recursos molt limitats, però amb un muntatge incisiu i una utilització extraordinària de la documentació, s’ha convertit en un dels referents indiscutibles en el seu gènere. Avui, malauradament, les qüestions que plantejava el film continuen essent d’actualitat. Les armes de destrucció massiva, aquelles que poden destruir la civilització, són tan reals com al 1966. És clar que la insubmissió a les guerres implica la insubmissió a la censura. En el terreny artístic, la censura és aquesta màquina de guerra precisa i selectiva al servei de gent tenebrosa.

—I enguany decidiu de continuar el projecte “Art, guerra i insubmissió” inspirant-vos en l’obra de René Vautier, l’indomable…
—El seu cinema sempre apunta en dues direccions: cap al censor i cap a la institució que hi ha darrere el censor. Això és una cosa que molt pocs s’atreveixen a fer, perquè el preu a pagar sol ser condemnar-te a la marginalitat o fins i tot a desaparèixer. Vautier va assumir aquests riscs fins al fons. És un exemple de com es pot vèncer.

—Què significa repensar i conèixer l’obra i l’actitud de René Vautier avui, en el context dels estudis i l’activisme anticolonialistes?
—René Vautier afirmava, amb ironia, que els mateixos que l’havien perseguit quan va filmar els seus films anticolonials ara l’exhibien per demostrar que a França també hi va haver resistència anticolonial. No va ser mai un cineasta ingenu. Quan es va ficar de ple en la Revolució Algeriana, a filmar amb la càmera atacs guerrillers i matances colonials, es va topar amb la suspicàcia de gent com Frantz Fanon, que desconfiaven d’ell perquè era comunista. Però ell no va cedir a la pressió. No es va doblegar a la voluntat d’aquells que exigien que, pel seu origen francès, acceptés de convertir-se en un mer instrument. La seva lluita anticolonial era una lluita per l’internacionalisme, no per l’identitarisme. Sempre anava al punt crític, aquell en el qual el narcisisme es fa miques.

—Què és el més important que aporta i que voleu subratllar?
—Malgrat la censura, René Vautier obre el camí en nom d’un “nou cinema” que reescriu la història, que resisteix i que aprofundeix el compromís de les noves generacions d’autors, per continuar amb un cinema de resistència, de denúncia i transformació. El relat sobre Àfrica va ser formulat per veus externes, colonials, que exotitzaren, silenciaren o caricaturitzaren la vida en el continent. El seu film Afrique 50 no sols denuncia la violència del poder colonial, sinó que s’inscriu en un projecte cinematogràfic insurgent, que desobeeix els relats oficials i proposa noves gramàtiques visuals. La censura apareix aquí no sols com a càstig, sinó com a símptoma de la por al pensament autònom. L’obra es converteix en dispositius de memòria, en actes de pensament polític i en expressions radicals d’una imatge anticolonial.

—En les colònies va sorgir l’odi bàrbar, el mal radical, i la humanitat no ha sabut parar-lo… Existeix avui un activisme polític de la imatge com el que feia René Vautier?
—Més que “activisme polític de la imatge”, jo parlaria d’imatges no identificades. En l’observatori OVNI (Observatori de Vídeo No Identificat) sempre hem jugat amb aquests termes. En una societat on tot ha d’estar identificat, potser és el no identificat, l’anònim, el qui és més viu fora d’un sistema de control.

—“Avui no és necessària la censura”, deia ell. Com actua avui la censura en l’audiovisual, i fins a quin punt està estesa i amb quines estratègies es manté i s’accepta?
—Les guerres colonials solen derivar en guerres d’extermini, com ara veiem a Gaza. La dialèctica de l’amo i de l’esclau hegeliana no funciona aquí. No hi ha mediació possible. La censura és una qüestió directament militar. La innovació és que avui s’ha imposat de tal manera l’obscenitat, la pornografia de la mort, que la censura mateixa es converteix en un reclam. René Vautier reflexiona sobre això en el seu curtmetratge “El remordiment”. Apunta a una línia inquietant: la “mala consciència” com a joc de miralls de l’egocentrisme colonial. Pots veure el film “Le remords” en línia si no pots venir dimarts a l’Alternativa:

—Quantes peripècies i atacs han sofert els seus films. Sembla que Le Pen mateix va estar implicat en algun atac. Com han arribat alguns dels seus films fins avui, i quants n’hi ha encara per localitzar i recuperar?
—Les seves memòries són una successió d’atacs i persecucions, tant contra la seva obra com contra la seva persona. Vautier respon a cada cop amb un altre cop. A l’autoritarisme feroç, hi respon amb grans dosis d’enginy. Això sí, una part important de la seva obra va caure en combat. Unes vegades, perquè eren pràcticament còpies úniques i es feien malbé amb les projeccions entre proletaris, i unes altres, perquè van ser capturades pels inquisidors. No sabem amb exactitud quantes queden per localitzar. Vautier era una màquina de treballar, produïa amb el seu nom  i sense, a tot drap. Durant la guerra d’Algèria, l’OAS (Organisation Armée Secrète)  el va marcar com un dels seus objectius. Uns altres van ser assassinats, ell va poder escapar. No és estranyar que Jean-Marie Le Pen s’interessés per ell.

—Un tema que la seva filla Moïra ha aprofundit…
—Entre els seus treballs n’hi ha un que és una clara denúncia a Le Pen: La Llei del Silenci, un documentari de fi d’estudis de la Fémis realitzat per Moïra Chappedelaine-Vautier, Nadia Zibat i Raoul Seigneur, que interroga la llei d’amnistia de 1963 i les conseqüències que va tenir sobre els estudis fets sobre la guerra d’Algèria. Reuneix entrevistes fetes el 2002 a Henri Alleg, director del diari Alger Républicain entre 1951 i 1955, i a Pierre Vidal-Naquet, historiador i assagista. També hi inclou declaracions sorprenents del general Massu i d’advocats que desmunten les defenses jurídiques de persones com Jean-Marie Le Pen. Moïra no només fa parlar el seu pare, René Vautier, sinó que també reutilitza seqüències que ell mateix va filmar quaranta anys abans. Un reportatge molt interessant que recorda, entre més coses, que l’amnistia no és un perdó, sinó l’esborrament tant de la pena com del crim mateix.

—Ja vau convidar una vegada René Vautier a Barcelona. Què us fa tornar a tractar i divulgar la seva obra?
—La idea de treballar més a fons sobre l’obra de Vautier ve de la “casualitat” de trobar una entrevista perduda. El 2006, quan convidem René Vautier per a la mostra de vídeos del CCCB “El somni colonial”, vam fer-li una entrevista, però vam perdre la cinta i ens n’oblidarem durant vint anys. La peça va aparèixer l’estiu passat, quan digitalitzàvem arxius del 2006. Sentint les paraules de Vautier, ens animem a rescatar el seu treball i tornar a posar-lo al dia. L’entrevista, encara la tenim pendent d’editar i potser ens agradaria presentar-la juntament amb el llibre de les seves memòries, que estem traduint al castellà i que esperem poder presentar per a final d’any. Els curts i les memòries de René Vautier haurien de ser de visionament obligatori per a qualsevol estudiant que es vulgui iniciar en el documentari social. Explicar el que es veu és més complicat que no sembla quan s’és honest. El camí recorregut per ell constitueix tota una font d’aprenentatge.

Activitats OVNI sobre René Vautier

S’organitzen quatre actes en diferents llocs i contexts:

Dilluns, 17 de novembre, a les 19.00, a l’Institut Francès de Barcelona, Moïra Chappedelaine-Vautier, filla de René Vauiter, presentarà l’obra del seu pare Avoir vingt ans dans les Aurès, sobre la guerra d’Algèria. 

El segon acte és l’endemà, dimarts, 18 de novembre, a les 19.00 al CCCB, pel Festival de Cinema Independent de Barcelona de l’Alternativa, amb Moïra Chappedelaine-Vautier i el film del dia anterior, i una sèrie de curts de René Vautier.

Al desembre, el dijous dia 4, hi ha una jornada de diàleg amb alumnes a l’Escola Massana amb Sonia Kerfa, de la Universitat de Grenoble, i Raquel Schefer, del projecte Lira de la Sorbona.

I un darrer acte es farà el 18 de desembre a la Filmoteca de Catalunya, on es projectarà Afrique 50, acompanyat d’una xerrada amb Bifo, filòsof i agitador cultural italià, sobre deserció i resistència.