29.11.2025 - 21:40
|
Actualització: 29.11.2025 - 21:41
Europa viu un gir de fons que s’ha accelerat d’ençà de la invasió russa d’Ucraïna. Durant dècades, la defensa europea havia depès en gran part dels Estats Units, i la majoria dels estats havien anat abolint el servei militar obligatori entre els anys noranta i el 2010. Aquell paradigma s’ha trencat de sobte. La guerra del 2022 va fer visibles les febleses estructurals del continent, tant en capacitat militar com industrial, i molts governs han descobert que no tenen prou soldats, ni prou reserva, ni prou mecanismes cívics per a respondre a una crisi greu.
L’anunci de l’estat francès, que a partir del 2026 reintroduirà un servei militar de deu mesos amb l’objectiu de mobilitzar cinquanta mil joves anuals el 2035, és solament una peça d’un mosaic que s’estén per tot el continent. Allò que semblava una relíquia del segle XX reapareix ara amb força com un instrument de mobilització ràpida.
Retorn del servei militar, reforços i models híbrids
El mapa europeu del servei militar ha canviat a una velocitat inesperada. Àustria, Xipre, Estònia, Finlàndia, Dinamarca i Grècia no havien abandonat mai el servei obligatori i, en alguns casos, l’han reforçat. Lituània va ser la primera a revertir la professionalització després de l’annexió de Crimea, i Letònia la va seguir el 2024. Estònia manté un model exigent i l’ha ampliat per cobrir necessitats noves, com ara la ciberdefensa i la vigilància de fronteres.
Suècia, que havia suprimit el servei militar el 2010, el va recuperar el 2017 amb una selecció basada en aptituds i motivació, Dinamarca ha inclòs les dones en el servei obligatori i estudia d’allargar-lo onze mesos i Croàcia hi ha reintroduït un model reduït de dos mesos per als homes entre divuit anys i vint-i-set.
Disset estats de la UE tenen exèrcits exclusivament professionals. Però, fins i tot aquí, el debat s’ha reactivat. Bèlgica analitza models de mobilització cívica; els Països Baixos estudien de recuperar alguna mena de servei; i Polònia ha engegat una formació militar voluntària amb la intenció de capacitar cent mil joves el 2027.
Alemanya és el cas més significatiu. El 2011 va suspendre el servei militar, convençut que no el necessitaria mai més. Però el Ministeri de Defensa admet ara que l’exèrcit és massa petit i que la reserva és insuficient per a afrontar qualsevol emergència. Per això ha dissenyat un model de voluntariat selectiu que s’aplicarà a partir del 2026, amb un qüestionari, obligatori per a tots els nois de divuit anys, sobre salut, aptituds i disponibilitat. L’objectiu és d’arribar a cent mil reservistes el 2030. I, sobretot, deixa oberta la porta a restablir el servei militar si la situació s’agreuja o si el volum de voluntaris no és suficient. El debat que l’estat francès ha assumit ara és, en gran part, una derivada d’aquest viratge alemany que ha normalitzat un debat que semblava tancat per sempre.
Búnquers, refugis i plans d’evacuació
El tomb europeu no s’expressa únicament en el servei militar. També ha reactivat una política que havia caigut en desús d’ençà dels anys vuitanta: la defensa civil. La percepció que la guerra pot tornar a afectar directament el territori europeu ha impulsat inversions que feia dècades que no es veien. Suècia és el cas més avançat. El 2018 va reactivar l’Agència de Contingències Civils i va ordenar d’inspeccionar i modernitzar els 65.000 refugis existents, amb capacitat per a set milions de persones. També ha restaurat búnquers subterranis a Estocolm i Göteborg i ha enviat instruccions a totes les llars sobre com actuar en cas d’atac. Les noves construccions en zones urbanes han d’incloure espais de confinament i sistemes de protecció.
A Finlàndia, la defensa civil té una tradició encara més profunda. D’ençà del 2022, s’ha accelerat la rehabilitació dels 54.000 refugis soterranis, capaços de protegir pràcticament tota la població urbana. La legislació exigeix que tots els edificis nous de certa mida incloguin un refugi pressuritzat, amb reserves d’aigua i control d’aire. A Hèlsinki, túnels del metro, aparcaments i galeries comercials es poden convertir en refugis en minuts.
Els estats bàltics han actuat a contrarellotge. Estònia construeix una xarxa nova de refugis; Letònia obliga els municipis a adequar espais de protecció en escoles i centres esportius; i Lituània ha aprovat un pla per a rehabilitar antics búnquers soviètics i construir-ne de nous en districtes vulnerables. Aquestes mesures, que haurien semblat exagerades fa només una dècada, ara formen part del consens polític i estratègic.
A Noruega, tot i no formar part de la Unió Europea, la reactivació de la defensa civil ha estat igualment intensa. El govern ha reobert búnquers i instal·lacions subterrànies de la Guerra Freda, especialment als fiords i a les zones muntanyoses, i ha actualitzat els protocols d’emergència per a la població. El 2022 va reintroduir les guies oficials de preparació domèstica, que insten cada llar a disposar d’un lot d’emergència amb aliments, aigua, ràdio autònoma, medicació essencial i documentació. Els municipis també han reforçat centres de comandament i sistemes d’alerta, i s’han fet simulacres de gran escala amb participació ciutadana. Tot plegat s’emmarca en el mateix moviment que es veu al nord d’Europa: la idea que la defensa civil, que havia estat relegada durant dècades, torna a ser un pilar imprescindible enfront d’un escenari internacional molt més fràgil.
En paral·lel a aquestes mesures, alguns governs europeus han començat a recomanar explícitament que les famílies tinguin un lot d’emergència preparat a casa. Suècia i Noruega ho han incorporat a les seves guies oficials i demanen que cada llar disposi d’aigua i menjar per a diversos dies, llanternes i espelmes, ràdio de maneta o amb bateria pròpia, medicaments bàsics, carregadors independents i còpies de la documentació essencial. L’objectiu és garantir que la població pugui tenir una autonomia mínima en cas de tall de subministraments, ciberatacs, emergències naturals o una crisi de seguretat. Aquestes recomanacions, que fa una dècada haurien semblat exagerades, formen ara part d’un discurs institucional que assumeix que Europa pot haver d’afrontar situacions de vulnerabilitat més alta.
Una Europa que vol reforçar la sobirania militar
Aquestes transformacions s’inscriuen en una crisi profunda de confiança en el paraigua militar dels Estats Units. Les declaracions de Donald Trump, que qüestiona el compromís nord-americà amb l’OTAN si els aliats no augmenten la despesa militar, han tingut un impacte notable. Europa, que durant dècades ha confiat en el suport estratègic de Washington, veu que pot quedar exposada si els EUA decideixen de replegar-se parcialment. Això explica per què vint-i-tres estats de l’OTAN superin el 2% del PIB en defensa, una meta que durant anys semblava fora de l’abast. Alemanya ha creat un fons extraordinari de cent mil milions d’euros per modernitzar les forces armades. Polònia ha arribat al 4% del PIB, la xifra més alta de la UE. I l’estat francès ha aprovat un pressupost de 413.000 milions per al període 2024-2030, el més alt de la seva història en temps de pau.
Aquest increment s’acompanya d’un debat renovat sobre la necessitat d’una capacitat defensiva pròpia: un exèrcit europeu, o almenys una arquitectura comuna de comandaments, interoperabilitat, reserves estratègiques, producció de munició i autonomia industrial. No és un projecte immediat, però sí una línia política com més va més acceptada pels governs i per les institucions europees.
