27.01.2026 - 21:40
Fa una setmana que dura el caos a Rodalia. Ara es reprèn el servei, ara es torna a aturar. Ara el tren acaba el recorregut abans del previst i cal cercar una ruta alternativa. Ara hi ha una esllavissada i la línia torna a quedar tallada. Ara es torna a aturar tota la Rodalia per una incidència al centre de control de trànsit ferroviari…
Fa una setmana que milers de ciutadans constaten que s’ha arribat a una situació límit, marcada sobretot per la desinversió històrica de l’estat espanyol. El caos és esperpèntic i la descoordinació entre les institucions implicades ha estat evident. Mentrestant, el malestar, la indignació i també la resignació dels usuaris no fan sinó créixer.
Com s’han viscut, aquests dies de col·lapse ferroviari? En quines situacions s’han trobat, els usuaris? Uns quants subscriptors de VilaWeb expliquen el periple amb què s’han hagut d’enfrontar.
Problemes amb les instal·lacions i manca d’informació
Maricel Solanes explica el desori amb el seu fill, que viu a Vilassar de Mar (Maresme) i es desplaça amb cadira de rodes, i fa palès que no solament hi ha manca de manteniment a les vies. Fa més de dos anys que els ascensors per a canviar d’andana no funcionen i tenen molts problemes a l’hora de tornar de Barcelona. La solució que li va donar un treballador de l’estació va ser la següent: calia avisar amb antelació perquè des de Barcelona truquessin a l’estació de Premià i moguessin les agulles de les vies perquè el tren entrés per una altra andana. “A part del perill d’anar fent canvis de via, considero que allò que seria normal és arreglar els ascensors. Però, segons aquest treballador, el problema és que RENFE diu que és problema de la Generalitat i viceversa”, diu.
Aquests dies, molts usuaris que fan servir Rodalia començaven la jornada sense saber si podrien ni tan sols pujar al tren. Xavier Merencio agafa el tren gairebé cada dia perquè no disposa de vehicle privat. Dilluns al matí, abans de sortir de casa, va sentir per la ràdio que no hi havia servei. “Com que quan no és un all, és una ceba, resignació, i vaig girar cua: un dia més que tardava més de mitja hora més a arribar a la feina”, diu. La confirmació oficial arriba més tard, en les notificacions de l’aplicació de Rodalia, quan ja feia estona que era a l’autobús. “Com pot ser que, després d’una interrupció total del servei, hàgim de recórrer a tercers per saber què ens espera?”, es demana. Per a ell, Rodalia és un servei essencial. Per als gestors, diu, sembla accessori.
Serveis d’autobusos al límit
El col·lapse, arran d’aquestes situacions, obliga a improvisar rutes que no sempre són pensades per assumir tanta demanda. Josep Maria Solanelles, veí de Pineda de Mar (Maresme), fa temps que va deixar de confiar en el tren per a anar a Barcelona, especialment si ha de visitar el metge. Agafa un autobús directe fins a la plaça d’Urquinaona. Però, dilluns, el bus ja va sortir amb quaranta-cinc minuts de retard i amb moltíssima més gent que no l’habitual. A la tornada, la cua per a pujar-hi feia tota la volta a la ronda de Sant Pere. I en arribar a la porta, el xofer li va dir que el bus era ple i que hauria d’anar dret. S’hi va negar perquè té mal a l’esquena, però el conductor tampoc no li va aclarir quan passaria el següent bus. Els usuaris es van indignar i va créixer la tensió. Tant, que fins i tot un grup d’usuaris va col·locar-se davant el bus per barrar-li el pas. Finalment, una altra passatgera li va cedir el seient. “El caos de Rodalia afecta moltes més coses de les quals no es parla”, diu. Es refereix al fet que, arran del col·lapse ferroviari, hi ha moltes línies regulars d’autobusos interurbans que ara van al límit.
Hi ha situacions en què el viatge es converteix directament en una cursa contra rellotge. Pilar Trenchs, de vuitanta anys, explica el periple viscut amb una amiga quan, sense trens, havien d’anar de Portbou a Barcelona. Busos sense indicacions clares, taquilles que derivaven els passatgers d’una estació a una altra, bitllets inexistents que acabaven apareixent a còpia d’insistir… A Vilafant, van acabar corrent pel passadís per no perdre el TGV, que arribava al cap de deu minuts. El revisor, finalment, les acompanyà i les ajudà amb la maleta. Van arribar esbufegant a uns seients de primera classe, pagats per elles.
El desafiament d’estudiar i viatjar amb Rodalia
El col·lapse ferroviari també condiciona decisions vitals. Albert Pérez explica el cas de la seva filla, estudiant d’enginyeria informàtica a la UPC, a Vilanova i la Geltrú. Relata que han estat dos anys de R2 marcats per retards constants i una mitjana d’una hora i quaranta-cinc minuts per trajecte: “Sense saber mai a quina hora surt el tren i quan tornes a casa, tota una aventura per a ella. A vegades tria l’opció d’anar amb bus; triga més, però arriba puntual. El problema és que actualment tampoc no és viable, no hi ha prou busos, amb cues interminables i discussions”, afegeix. Pensen si fer servir el cotxe privat: “Amb un cost elevadíssim en combustible, una cosa inviable per a la nostra economia si ha de ser cada dia lectiu.” També han mirat de llogar un pis a Vilanova, però els preus són altíssims. “Tenim uns governs d’aquí i d’allà completament inservibles, que no aporten solucions. Com hem de treballar, estudiar i moure’ns en una situació que jo ja denomino de guerra?”, demana.
El malestar no és tan sols dels passatgers
A peu d’andana, el desordre es tradueix sovint en corredisses i empentes. Xavier Capdevila ens parla del dimarts 20 de gener a la tarda, el dia abans de l’accident de Gelida, a l’estació de Vilanova i la Geltrú. Hi ha desenes de persones amuntegades a la via, rètols que anuncien trens que no arriben mai i canvis sobtats d’andana que converteixen els passatgers –explica– en un ramat de xais. Dies després, a la Sagrera, circula un tren anunciat mentre per megafonia es comunica la suspensió de tot el servei. A Sants, els fan sortir de l’estació sense cap explicació. L’alternativa és esperar sota la pluja un autobús que no ha estat reforçat. Arriba a casa passades les quatre de la tarda.
Els passatgers no són els únics damnificats de la catàstrofe de Rodalia. Miquel Garrido relata un efecte col·lateral sobre l’economia de les estacions: els bars de les estacions també veuen que baixa la clientela. Se’n va adonar durant un acte de la campanya de l’Assemblea Nacional Catalana “Per uns trens dignes”, parlant-ne amb la propietària del bar de l’estació de Vilafranca del Penedès. “La dona que el regentava, en veure que érem dels qui repartíem fulletons a la porta de l’estació, se’ns va queixar perquè no s’hi feia referència als perjudicis econòmics que sofrien tant ella com molts altres concessionaris de bar d’estacions a Catalunya a causa de la constant davallada de clients causada pel desgavell de RENFE”, explica Garrido. Segons la propietària, molts viatgers, cansats dels problemes amb el tren, s’anaven decantant per agafar un autobús. “Cada vegada hi havia menys gent que passava per l’estació i molts bars ja havien abaixat la persiana perquè no podien encarar les pèrdues”, explica.
