13.08.2025 - 21:40
L’independentisme quebequès fa uns quants anys va tocar fons. El Partit Quebequès (PQ), el gran referent de la causa, en les eleccions del 2018 va rebre una patacada electoral històrica i va passar a tenir solament 10 escons dels 125. La caiguda no es veia compensada amb el creixement del Quebec Solidari (QS), de l’esquerra independentista, que també n’aconseguia 10. Molts analistes i polítics van considerar que el projecte independentista era, per sempre més, tocat de mort, i la idea fou reforçada amb uns resultats encara pitjors el 2022, quan el PQ va retenir tan sols 3 diputats, i QS, 11.
El gran beneficat d’aquesta escampada era l’ex-ministre independentista del PQ François Legault, amb un discurs centrat en la defensa de la identitat quebequesa, però que renunciava a un estat independent. Això li va permetre d’aconseguir dues majories absolutes consecutives amb la Coalició per al Futur del Quebec (CAQ), però, després de set anys al poder, ara té una popularitat baixa i, en canvi, l’independentisme viu un ressorgiment impulsat per un segment de la població totalment inesperat fa solament uns quants anys: els joves.
Un independentisme renovat
El creixement del sobiranisme quebequès entre les més joves s’explica, en gran part, per un discurs renovat, que ha estat capaç de connectar amb aquestes noves generacions. Una enquesta recent estimava que un 56% dels menors de trenta-cinc anys donaven suport a la independència, i un 44% en el conjunt de la societat.
En referència a aquest augment entre els joves, Camille Goyette-Gingras, presidenta de Oui Quebec, una entitat de la societat civil que promou la independència, explica: “Per nosaltres és una cosa que ja vèiem al territori de feia anys, quan abans els joves formaven part dels grups més indecisos, ja que es trobaven més allunyats de la qüestió perquè no van poder votar en el referèndum del 1995, o directament ni havien nascut. El que passava era que no hi havia cap enquesta que confirmés aquesta tendència.”
Un factor important d’aquest canvi és que si abans el moviment independentista tenia de fonament la defensa la identitat cultural i lingüística, amb un reconeixement negat i menystingut per les autoritats federals del Canadà, ara ha guanyat importància la capacitat d’autogovernar-se i poder abordar qüestions com ara la crisi climàtica, de l’habitatge, la justícia social, el control de la immigració i, també, la defensa del francès.
Tot plegat ha anat acompanyat de l’aparició d’una nova generació de músics que, sense complexos, vinculen la seva obra amb el sobiranisme i l’afirmació cultural. Aquesta nova fornada, especialment de rap i indie, connecta amb un públic jove que redescobreix el discurs independentista mitjançant la música, amb noms com ara Kinji00 i Thierry Larose, amb un fort component reivindicatiu, que parla sense complexos de llengua, identitat i sobirania. Això fa que formi part del paisatge cultural quotidià dels adolescents i joves, incloses les xarxes socials, i ajuda a generar un sentiment d’orgull i pertinença, que no és solament un fenomen cultural, sinó també un catalitzador polític, però sense el to institucional dels partits.
Espais com Le Pantoum, a Ciutat de Quebec, també han estat fonamentals. Un centre autogestionat, amb suport popular, amb sales de concerts, estudis i locals d’assaig, que han permès que els artistes joves hagin pogut crear i difondre la seva música, amb noms com ara Lou-Adriane Cassidy, cantant, que barreja chanson, pop i indie, que parla d’experiències personals i generacionals, però també fa valdre la llengua i la cultura. O festivals com Les Francos, de música en francès.
“Els artistes van participar de manera molt espontània en gests independentistes. Nosaltres creiem que hi ha un vincle molt fort entre la joventut i els artistes i la unió d’aquests dos col·lectius és el que realment fa emergir els moviments polítics. I ara mateix veiem que es mobilitzen a favor de la independència del Quebec. Els joves assumeixen aquest projecte com si fos un projecte nou que ells mateixos han inventat, adaptat als envits contemporanis. I tenen sobretot una visió del futur optimista, a diferència de l’statu quo que es presenta com un futur bastant fosc”, explica Goyette-Gingras.
Aquests músics sobiranistes arriben a públics que segurament no s’acostarien directament a la política, però sí per mitjà de la música, i contribueixen a revifar el debat i a normalitzar el discurs sobre sobirania i identitat quebequesa. “El context que tenim ara, personalment, no l’havia vist mai aquests darrers anys, sobretot per la mobilització dels joves”, reconeix Goyette-Gingras, que considera que són els qui donen l’empenta als moviments polítics i que és molt significatiu d’una tendència que es pot consolidar entre la població en general. “Notem que el suport és força sòlid”, afegeix.
Un referèndum a l’horitzó
En l’àmbit polític, l’any vinent hi ha eleccions al parlament. Després d’anys de travessia pel desert, a mitjan 2023, el Partit Quebequès va tenir un impuls que va fer que passés davant la resta dels partits de l’oposició als sondatges, i a la tardor ja va esdevenir primera força. Ara, les darreres enquestes estimen que aconseguiria la majoria absoluta al parlament, amb 69 escons dels 125; i caldria afegir els 6 del Quebec Solidari. I no solament ho diuen els sondatges, aquesta mateixa setmana hi ha hagut unes eleccions parcials al comtat d’Arthabaska i el PQ ha passat d’un escarransit 10% el 2022, fa solament tres anys, a un 46% i apoderar-se de l’escó. La patacada ha estat del CAQ, del 51% al 38%.
Aquest canvi ha estat en gran part gràcies a Paul Saint-Pierre Plamondon, que dirigeix el PQ d’ençà del 2020 i és un dels partidaris més ferms d’avançar ràpidament cap a la independència. De quaranta-vuit anys, tot i no representar directament la generació més jove, deixa enrere la generació que va perdre el referèndum del 1995 i ha aconseguit de renovar el discurs del partit, fer-lo més transversal i connectar amb preocupacions socials i climàtiques, i les ha vinculades al sobiranisme. Això ha fet que l’independentisme es percebés menys com un projecte només identitari i més com una eina per a transformar la societat.
Tot i que no se’n pot fer una correlació directa, aquest nou discurs ha coincidit amb l’augment del suport a la independència entre els joves. Saint-Pierre Plamondon es va comprometre l’any passat a impulsar, si arribava al govern, un referèndum abans del 2030, i ho considera un tot o res: o és guanyar ara, o ja no serà possible per la pèrdua de pes dins la federació canadenca i pel fet de tenir la llegua i la cultura en una situació de “amenaça existencial”. I ho argumenta així: “No veiem un futur per al francès al Canadà, no veiem un futur per als nostres interessos econòmics. Les qüestions migratòries se’ns escapen completament i, per tant, la independència del Quebec ens portarà a un capítol en què no ens trobarem atrapats com li ha passat a François Legault.” De fet, considera que el problema del govern quebequès actual ha estat de provar de fer això que anomenen “política real”, quan la causa de molts obstacles són les polítiques federals que es fan al Canadà sense el consentiment del Quebec.
Sobre això, molts joves veuen que el govern federal no respon a les seves prioritats –sigui en matèria climàtica, d’habitatge o de defensa del francès– i interpreten que un Quebec independent podria actuar amb més llibertat.
També té un paper important Quebec Solidari, que proposa de fer una assemblea constituent, formada per ciutadans elegits per sufragi universal, de tot el territori, amb el mandat de viatjar per tot el Quebec i redactar la constitució d’un estat. Més tard, la constitució que redactessin seria sotmesa a un referèndum.
El Quebec Solidari considera que no solament s’ha de decidir sobre la independència, sinó sobre els valors i lleis fonamentals que guiaran aquest nou estat independent. De manera que, si s’aprovés la nova constitució, això implicaria automàticament la declaració de la independència., que “la independència del Quebec és la pedra angular per a l’acció en tots els fronts, com ara la justícia social, el medi ambient i l’autodeterminació”, explica, Émilise Lessard-Therrien, coportaveu de Solidaritat. I per arribar als joves ha apliact una estratègia enfocada a ells, amb iniciatives com ara la Caravana Solidària, de Manon Massé, per visitar campus universitaris, amb l’objectiu de mobilitzar un electorat tradicionalment reticent a votar.
La coordinació amb la societat civil
En relació amb el moment polític, Goyette-Gingras explica que la relació entre la societat civil organitzada per la independència i els partits polítics ha canviat molt aquests darrers anys: “Cal recordar que el 1995, el Partit Quebequès concentrava pràcticament tot el lideratge en la qüestió de la independència”, i, en canvi, ara, s’ha vist que “és més fàcil fer promoció de la independència des de la societat civil, per connectar amb una nova generació, sortint una mica del marc estrictament partidista. I veiem que funciona”. Sobre això, diuen haver-se inspirat en el que s’ha fet a Catalunya, i la implicació en l’àmbit municipal: “És realment una estratègia que ens agradaria importar més al Quebec. Hi treballem.”
“Que el Partit Quebequès prengui ara un compromís clar i ferm per organitzar un referèndum en el primer mandat fa que grups com els joves, per exemple, es posicionin i reflexionin sobre la independència. I ara construïm una relació nova entre la societat civil i els partits polítics: una relació en què cadascú fa la seva part.” Troba que els polítics han d’impulsar el referèndum al parlament i fer servir aquest espai de poder per concretar la construcció d’un Quebec independent, però creu que la societat civil també hi té un paper clau, perquè considera el projecte d’un país ha de néixer de la gent. I es mostra contundent: “Guanyarem el següent referèndum.”
