18.12.2025 - 21:50
|
Actualització: 18.12.2025 - 21:51
S’ha parlat molt dels canvis en els informatius dels mitjans audiovisuals públics catalans. En canvi, no s’ha parlat gaire dels canvis que també s’han fet en la identitat musical dels informatius. Són canvis importants que defineixen aquesta nova època i donen significació a la marca informativa. Raúl del Moral i Bernat Hernández, amb l’agència Konga Músic, han compost la nova identitat musical dels serveis informatius de 3CatInfo, damunt l’univers sonor creat per Carles Delgado, compositor de les músiques dels Telenotícies.
Ha estat una feina que ha durat més d’un any. Tots dos músics, Raúl del Moral als Estats Units i Bernat Hernández a l’Eixample de Barcelona, d’un quant temps ençà han deixat en un segon pla els instruments i treballen cada vegada més amb teclats, sàmplers, programari musical i pantalles. Del Moral té una llarga trajectòria en creació de músiques per a sèries de Netflix o documentaris, com ara Room to Breathe, o per a publicitat de marques com Microsoft, Danone, Bulgary, i ha obtingut uns quants premis i nominacions. Bernat Hernández ha dirigit musicals com ara Sugar i Molt soroll per a no res i ha treballat amb sèries com The Architect i films com ara El fotògraf de Mauthausen.
—Bernat Hernández [B. H.]: Tot va començar amb un concurs que va fer la Corporació de Mitjans Audiovisuals l’any passat. Ens hi vam presentar amb l’agència Konga Music, amb la qual ja fa molts anys que treballem, i vam guanyar el paquet d’identitat musical dels serveis informatius del 3CatInfo. Durant tot l’any passat vam anar treballant amb els editors i amb els supervisors de la tele i la ràdio.
—Com és aquest univers sonor que configura aquesta identitat?
—B. H.: L’encàrrec volia que tot tingués un marc, una semblança, una uniformitat sonora. Vam decidir de treballar els acords Sus4, Sus2, que no són ni acords majors ni menors. Ens donaven aquesta obertura que ens permetia identificar que estàvem a punt de veure les notícies. L’univers sonor el conformen els 130 tracks de tota la música que hi ha en la imatge del que és TV3 i tot l’àudio dels informatius de Catalunya Informació que ara es diu 3CatInfo. A més també hi ha la música dels mitjans digitals, que bàsicament són els reels que hi ha a les xarxes.
—En què us vàreu inspirar?
—Raül del Moral [R. M.]: L’univers sonor és també uns colors, unes textures, que havia creat un altre compositor, Carles Delgado, que va tenir l’encàrrec de fer la base d’aquest univers sonor i les músiques dels Telenotícies. Normalment, tot ho feia un sol músic, però aquesta vegada la direcció va decidir de dividir-ho en diferents i nosaltres vam guanyar per fer les músiques del 324 i tots els informatius de Catalunya Ràdio o 3Cat. Teníem aquest univers sonor de Carles Delgado com a font primera i, òbviament, l’equip de Konga i tot el brífing que vam fer amb els responsables dels informatius.
—Heu treballat a distància?
—R. M: En Bernat i jo hem treballat a set mil quilòmetres de distància i això ha estat també molt inspirador. La distància ens ha servit per a crear una dinàmica que ens ha anat molt bé, de veritat. Ens ha ajudat a fer-ho millor.
—Com ho fèieu?
—B. H.: En Raúl i jo tenim un decalatge de set hores i això té una part positiva i una part negativa. Al final, en vam treure profit perquè ell treballava al matí, llavors al meu migdia fèiem una trucada o unes quantes i li traspassava tot el que havia fet durant el matí. I anàvem fent. Hem pogut treballar com si no paréssim mai. L’un feia i l’altre rematava. Ha estat com fer un braç a braç seqüencial. Hem tingut dies de catorze hores de fer feina seguida.
—I tot controlat per un Excel?
—R. M.: Exacte, tot això amb un Excel que feia en Bernat, que és l’ordenat de l’equip. Un Excel gegant i moltes notes, moltíssimes.
—Com ho feu per a crear aquesta música? La gent es pensa que és poc complicat. Ho és?
—B. H.: L’encàrrec no era fàcil. A la Corporació volien que fos una cosa avançada en el temps, que no tingués un component retro, que no s’assemblés a les músiques anteriors, ni que tingués aquelles fanfàrries de l’informatiu nord-americà o britànic. S’ha fet amb la intenció que aquesta música pugui aguantar deu anys en antena sense quedar obsoleta en pocs anys. Per aconseguir-ho hem fet una feina d’investigació sonora, tant amb el que vam rebre de Carles Delgado com amb la nostra feina pròpia. Tot i que té molts elements de música electrònica, com que es tracta de música per a informatius no podia sonar a música del Sónar o de Primavera Sound.
—El ritme ha de ser accelerat?
—B. H.: Justament hem evitat això, hem evitat aquella sensació de superurgent. L’objectiu era situar l’espectador en el punt de veure uns informatius, però sempre amb tranquil·litat, que era el que ens havien demanat. Llavors vam anar buscant i vam trobar la manera de fer-ho. Primer vam fer la careta principal, d’aquesta se’n deriven tota la resta de temes.
—Cada secció té un ritme diferent. Ho heu treballat així?
—B. H.: La regla era aguantar la mateixa textura de modernitat, de neutralitat, d’aquesta urgència que no és urgència. El tempo, que és la velocitat de les peces, és molt semblant. Això fluctua poquet. Però dins l’informatiu sí que canvia, segons si és una cosa del trànsit o uns esports. Canvien les dinàmiques, les intensitats, la mena de cors, la mena de melodies, però sempre mantenint una base en què tot tingui una relació. Òbviament, les caretes de cada secció són diferents. Sempre hem treballat amb aquest marc sonor similar. Per dir-ho d’una manera visual, les peces en l’àmbit compositiu no són totes iguals, són filles, cosines, són com una gran família.
—Passar aquest univers sonor a la ràdio va ser un desafiament?
—R. M.: Sí, un gran desafiament, perquè no és igual veure una cosa i tenir unes imatges i acompanyar-ho amb música, que a la ràdio, on tot és so. Tot i que vam fer primer la televisió, sempre teníem present la ràdio per a no fer cap pas enrere. Estem contents de com ha quedat. Quan escoltes la ràdio no tens cap suport visual. Aleshores hi hem afegit una mica de múscul. Fent broma dèiem que hi posàvem esteroides. La música que més ha canviat ha estat la de la ràdio, que no té res a veure amb la d’abans.
—Expliqueu-nos com la feu, aquesta música, perquè a l’estudi d’en Bernat hi ha moltes guitarres, però, en canvi, tot ho feu a la taula.
—R. M.: En Bernat està farcit d’instruments. Si veiessis el meu estudi de Nova York, també. Però avui dia la tecnologia amb què treballem és tan impressionant que es pot fer tot. Jo viatjo amb l’ordinador, uns auriculars, un teclat petitet. I amb això puc fer-ho pràcticament tot. Tot el bagatge musical que tenim és la base i la inspiració, sense això no ho podríem fer. Al final és una barreja entre el coneixement musical i el coneixement de les eines tecnològiques. Els sons són infinits. No te’ls acabes.
—No deu ser ràpid?
—Gens, a vegades avançàvem molt i a vegades quedàvem estancats. Hi ha moltes capes. Hi ha la part de ritme, la part de baix, les harmonies… És com fer un trencaclosques. Per exemple els sons d’elements naturals, com les cordes, estan com camuflats. Les melodies són molt modernes, molt àmplies, amb reverberació. Per arribar a la careta principal vam fer trenta-una versions per arribar a trobar el so que volíem. Vas millorant fins que hi ha un moment que dius: ja està!
—Quan dieu “modernitat”, què voleu dir?
—B. H.: Per exemple, una cosa que sonaria molt antiga seria un sintetitzador sol. Ara es fan servir, però d’una manera diferent. Se sumen molts elements i es fa una capa que qui l’escolta la percep com si fos un instrument molt ric i, en realitat, són com quatre instruments partits. És fer una cosa que aparentment sembli senzilla, però que no ho és. De fet, aquesta melodia, amb tota la humilitat, no té ni tercera major ni tercera menor, amb la qual cosa no és ni un acord major ni un acord menor, és entremig. El teu cap pot interpretar l’una cosa o l’altra, segons el baix. I això ho pots deduir, però és una cosa que queda com flotant, en suspens.
—Per què la música sembla un acompanyament secundari?
—R. M.: Efectivament, ho sembla, però no ho és gens. La música evoca sentiments i quan es vol transmetre un sentiment particular amb una imatge o una història, el fet d’afegir-hi música provoca una reacció inconscient al receptor. Sembla que sigui un segon pla, però en realitat duu l’espectador a un terreny determinat mentre processa la informació. És com parar taula per servir-hi l’àpat, depenent de què vulguem servir, hi posarem una mena d’estovalles, de plats, o una altra, segons quin sigui el producte.
—Habitualment, treballeu per a publicitat. Això ha estat una feina extraordinària molt gran, que us ocupa molt de temps, però per arribar a poder-la fer, deveu fer moltes més coses. I la gent es guanya la vida fent això?
—R. M.: La gent s’hi guanya la vida. Jo, per sort me la hi guanyo. Jo treballo als Estats Units i treballo majoritàriament en anuncis i sèries de televisió. Treballo per a Netflix als Estats Units i aquí també. I és on coincidim amb en Bernat, a Konga-Sarao, que és l’editorial amb què treballem nosaltres. Es dediquen a la producció musical, música per a produccions audiovisuals. Amb ells treballo aquí, i a part també treballen als Estats Units.
—Heu treballat per a Microsoft.
—R. M.: Sí, faig molta publicitat, i també he fet un parell d’anuncis per a la Superbowl.
—Enyoreu els instruments?
—R. M.: En Bernat segur que toca molt més que jo cada dia, però jo, amb tot això de la producció, me n’he allunyat una mica. Continuo tocant, però no estic gens en forma. Aquest any només he fet una actuació. En feia moltes, eh? En fi, però el cas curiós és que en la sintonia que hem fet a 3Cat hi ha sons que hem fet nosaltres.
—B. H.: Sí, sí que enyoro els instruments. Jo toco el baix, el contrabaix i la guitarra, però en aquest projecte n’hem posat poquets, per mantenir la identitat sonora en què havíem treballat.
