11.10.2025 - 21:40
|
Actualització: 14.10.2025 - 07:55
Els conceptes polítics tenen història, i l’anàlisi d’aquesta història no tan sols explica el seu temps, sinó que serveix per a comprendre també la influència que tenen en el present. És el cas d’aquesta “hispanitat” que, sorprenentment, continua celebrant-se a l’estat espanyol com si res, tot i que no és solament un argument recurrent del franquisme, sinó que és un concepte nascut, precisament, contra el republicanisme i contra les idees progressistes. Com una arma.
La pèrdua de l’Espanya americana
La pèrdua de les darreres colònies espanyoles d’Amèrica és el punt clau per a entendre l’evolució fins avui de la idea d’Espanya. Com explicava ja el 1912 Rafael María de Labra, amb la signatura del Tractat de París: “Espanya va perdre el seu caràcter de nació americana.” Aquest és un llenguatge que avui pot estranyar, però que cal entendre si volem comprendre bé què passa en el present. Espanya es veia a si mateixa com una nació que havia evolucionat a partir de ser un imperi americà i no es concebia com una nació europea. La constitució de Cadis ho deixava clar en la primera frase: “La nació espanyola és la reunió de tots els espanyols d’ambdós hemisferis.”
Aquesta existència de la nació en dos hemisferis –a Europa i Amèrica- es veia consubstancial a l’existència d’Espanya com a nació. I era el contrapès necessari a l’obsessió i el complex, sempre dolorós, de no ser considerada veritablement europea pels altres europeus. Per això, quan Espanya, menys d’un segle després de proclamar-se constitucionalment un poble en dos hemisferis, és derrotada a Cuba i perd la condició de “nació americana”, el sotrac és immens.
Com a reacció al desconcert sobre què és Espanya, van aparèixer dos moviments que marcaren profundament la història posterior: el colonialisme compensatori al Marroc, del qual va sortir de manera directa el franquisme, i l’intent de reconstrucció de l'”Espanya americana” a partir de la hispanitat.
El concepte d’hispanitat i la seua deriva feixista
El concepte d’hispanitat apareix precisament enmig de la confusió i el desconcert que causa la pèrdua de les darreres províncies americanes. El formula Unamuno el 1909, però a partir de la segona dècada del segle derivarà, sobretot de la mà de Ramiro de Maeztu i la seua tenebrosa idea de la “reconquesta espiritual”, en la base de la ideologia nacionalista espanyola profundament reaccionària.
Maeztu era basc, però d’una família rica establerta a Cuba que ho va perdre tot amb la independència, fet que va marcar la seua vida. Profundament anticatalà –va deixar escrit que l’única solució del cas català era la guerra d’extermini–, Maeztu, que va ser assassinat quan va començar la guerra del 1936-1939. Va ser un dels inspiradors més notables dels grups espanyols emuladors del feixisme italià.
Contra les seues tesis va intentar d’emergir –sense reeixir– una visió alternativa progressista i sensata que volia bastir un projecte multilateral, que considerava per igual l’Espanya europea i les repúbliques americanes. Aquest, i no el de la hispanitat racial i nacionalista, és el projecte de la Segona República Espanyola, del govern d’Azaña i, molt en concret, de Luis de Zulueta. Zulueta proposa un escenari de cooperació, pau, democràcia i progrés en què el tros d’Espanya que havia quedat sol a Europa només era una més, i no pas la principal, en el conjunt de les nacions independents sorgides dins l'”Espanya dels dos hemisferis”.
Defensa de la Hispanidad: el manifest reaccionari
És enmig d’aquest intent de canviar el debat que, el 1934, Maeztu reaccionà tot publicant el pamflet Defensa de la Hispanidad. Aquest text doctrinal converteix la visió del passat de la dreta extrema en una proposta de futur: “Los pueblos hispánicos no hallarán sosiego sino en su centro, que es la Hispanidad.” La nació espanyola tenia, segons aquesta doctrina, la missió de defensar el catolicisme –contra la pèrfida Europa luterana– i de recuperar els valors associats a l’imperi, entre els quals, i de manera molt destacada, hi havia la jerarquia i un concepte molt mascle i masclista de l’honor, que repudiava el liberalisme, el debat i la raó il·lustrada.
Aquesta doctrina esdevingué l’aliment principal dels moviments reaccionaris que van desembocar en el franquisme. Personatges com ara Ramiro de Ledesma i Ernesto Giménez Caballero la van desenvolupar encara més, amb la incorporació d’un profund component anticatalanista. El falangisme, amb aquella idea de la “unitat de destí en l’universal”, va acabar de donar forma política concreta al projecte. Es tractava de superar el desafiament que plantejava el nacionalisme català tot recuperant el mite de “l’Espanya major”, és a dir, l’Espanya americana.
La hispanitat com a arma ideològica del franquisme
La hispanitat es va convertir en una arma ideològica de primer ordre contra la Segona República, contra aquella república que la dreta reaccionària considerava laica, secularitzadora i liberal. I, sobretot, esdevingué la referència mítica i legitimadora de la dictadura quan Franco va guanyar la guerra.
El règim es va esforçar a bastir amb aquest concepte un mite sobre què era Espanya, que ens van transmetre durant dècades mitjançant el sistema educatiu franquista. Es va inculcar la idea que la història d’Espanya, i molt en particular la hispanitat, era una successió de fets gloriosos i miraculosos, únics, al servei del catolicisme i alimentats quasi per Déu mateix en persona, que conferien a Espanya una missió universal enfront de la qual les particularitats “regionals” eren una cosa no tan sols ínfima, sinó antinatural i ridícula. Com remarca el professor de la Universitat de Florida Santiago Juan-Navarro, tot es pot resumir en la frase extreta del film Alba de América (1951): “Una sola fe, en una sola llengua“, la castellana, evidentment.
La pervivència del franquisme durant la transició
Aquest repàs històric no és, de cap manera, només cosa del passat. Perquè el desacomplexament d’aquesta idea reaccionària d’Espanya que avui encarna sobretot Vox, però que ja xopa bona part de la societat espanyola –de dretes i d’esquerres–, funciona bé perquè té ben viva aquesta arrel que ningú no ha volgut extirpar mai. I aquesta arrel la té, sobretot, perquè la transició –com es fa clarament visible en un dia com el 12 d’octubre– no solament no va alterar, modificar, ni destruir les bases ideològiques del franquisme, sinó que les va emblanquinar i dignificar, de la mateixa manera que va emblanquinar i dignificar les institucions de la dictadura.
Venint d’on venim, de vegades sembla que no siguem conscients del preu que s’ha pagat i es paga encara per una transició que, en definitiva, va deixar intactes les estructures profundes del règim anterior. La pervivència del franquisme no és cap secret. La monarquia espanyola no és sinó el llegat directe i incontestable de Franco, amb totes les lletres, a la Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado del 1947. L’Audiència espanyola continua essent el sinistre TOP (Tribunal de Orden Público) amb les plaques canviades. La Guàrdia Civil, braç executor privilegiat del terror i de la repressió franquista, es manté amb l’estructura intacta. I el Valle de los Caídos roman com a monument faraònic al feixisme, construït amb la sang i el dolor dels presoners republicans. I continuen havent-hi milers i milers de morts, assassinats a les carreteres o contra parets de cementiris que ningú no es preocupa de cercar i dignificar.
I, significativament, Espanya continua celebrant com a dia nacional l’anacrònic dia de la hispanitat, que Franco va fer servir contra la República. Només això explica que el 1981, en compte de marcar un trencament radical amb els lemes del franquisme, en compte de penalitzar la ideologia franquista encara que només fos per prevenir-ne la reaparició, en compte d’extirpar les bases del nacionalisme reaccionari espanyol, les corts espanyoles van decidir que la festa nacional espanyola continués essent aquell dia de la hispanitat que es va instaurar, precisament, contra la República del 1931 i per destruir-la.
Una anomalia europea
Val la pena de recordar, per fer-nos una idea de l’abast de l’excentricitat espanyola, i per a apreciar el contrast, que els nazis van imposar a Alemanya la celebració, el 9 de novembre, de l’anomenat dia del destí com a festa nacional, en commemoració del Putsch de Múnic del 1923. Després de la guerra, la festa nacional es va traslladar al 17 de juny. Però quan el mur de Berlín va caure, passa que va caure precisament el 9 de novembre de 1989. Tenia tota la lògica del món considerar que el dia en què va caure el mur havia de ser el dia de la nova Alemanya, però el parlament alemany va decidir que era impossible de commemorar el 9 de novembre a causa de les connotacions nazis de la data i per no emblanquinar de cap manera una data vinculada a la dictadura. I fent una petita trampa escènica, van optar perquè la festivitat fos el 3 d’octubre, que commemora també la reunificació. Feia quaranta-quatre anys que ja ningú no celebrava a Alemanya el dia del destí, però, així i tot, la democràcia alemanya era conscient que no es podia fer servir de cap de les maneres. Spain is different.
