25.11.2025 - 21:40
Ja fa olor de Nadal. Els carrers són plens de llums, hi ha mercats i comencen a sorgir les primeres preguntes: quin dia ha d’aparèixer el tió a casa? I quan s’ha de muntar el pessebre?
Tot i que cada família adapta les tradicions al seu ritme i calendari, la cultura popular sí que ofereix pistes clares –i curioses– sobre quan comença realment Nadal. Us resolem aquest dubte i uns quants més.
Quan arriba el tió a casa? Què diu la tradició?
La data d’aparició del tió no és única: varia segons el costum de cada família i de cada indret. Per alguns, el primer diumenge d’Advent, quan comença a preparar-se l’arribada de Jesucrist segons la tradició cristiana, s’inaugura Nadal amb l’aparició del tió a casa. Per uns altres, és per Santa Llúcia, el 13 de desembre, o durant el pont de la Puríssima, els dies 6, 7 i 8 de desembre, que és també quan es posa el pessebre.
I de quina manera arriba? Això és fruit de la imaginació de la família. N’hi ha que el troben al menjador, a la cuina, al replà… i segons el folklorista Amadeu Carbó, alguns tions fins i tot “cauen del cel” o apareixen al llit del més petit de la casa.
Aquests darrers anys s’ha popularitzat anar-lo a buscar al bosc. Alguns ajuntaments organitzen sortides familiars i fins i tot hi ha programes com el Caçations, que organitzen jornades per a trobar tions a Collserola, Prades o el Montnegre.
El tronc té una funció decorativa, se sol posar sota el pessebre o en un racó del menjador, on és alimentat amb mandarines, palla, garrofes, galetes o rosegons de pa, tal com explica Carbó. Després d’engreixar-lo perquè retorni en forma de regals tot allò que ha menjat, per Nadal es colpeja amb bastons mentre es canta una cançó per animar la cagada.
Per què fem cagar el tió?
El tió és molt més que una figura simpàtica amb barretina. Segons Carbó, és el “cor vegetal de l’abundància”, una tradició ancestral vinculada al món rural i al culte al foc.
Antigament, quan l’hivern obligava a reunir-se a la vora de la llar de foc, s’elegia un tronc –el capfoguer– que es colpejava perquè “cagués” fruits secs, torró i dolços, símbols de prosperitat per a l’any següent. Després, com a part del ritual de renovació, el tronc es cremava la nit de Nadal, i les cendres s’utilitzaven per protegir les cases i els camps.
El simbolisme era clar: el foc representava la continuïtat de la família i els infants –protagonistes del ritual– n’eren la garantia.
Aquest costum, estès per tot Europa, va quedar mig oblidat amb la industrialització i va renéixer als anys setanta, quan el tió es va convertir en un element central del Nadal urbà.
Quan s’ha de posar el pessebre?
Posar el pessebre és una tradició profundament arrelada, fins al punt que ha anat molt més enllà de la religió. Té vuit-cents anys d’història i, segons Amadeu Carbó, és “un fet cultural de primer ordre que ens identifica com a poble”.
La tradició catalana situa el moment de muntar el pessebre entre el pont de la Puríssima i Santa Llúcia. Moltes famílies aprofiten els dies 6, 7 i 8 de desembre per començar a preparar-lo, perquè marca l’inici oficiós de Nadal. D’altres, més fidels al costum antic, esperen al 13 de desembre, diada de Santa Llúcia, quan tradicionalment s’encetava la fira del pessebre i es considerava el punt de partida del temps nadalenc. Hi ha també qui el munta fins i tot abans, per Santa Caterina, vinculat a l’antic calendari de l’Advent.
Sigui quin sigui el moment escollit, la tradició coincideix que ha d’estar a punt a mitjan desembre. Respecte de quan desmuntar-lo, el costum diu que es guarda per la Candelera, el 2 de febrer, quan simbòlicament es tanca el cicle de Nadal.
Quines són les figures imprescindibles del pessebre?
El pessebre gira al voltant de l’escena del naixement, amb Josep, Maria, l’infant Jesús i els animals de l’estable, el bou i la mula. A partir d’aquí, la tradició catalana incorpora una sèrie de figures que l’enriqueixen i li donen identitat pròpia. Hi trobem els pastors, ocupats en les seves feines o portant ofrenes, i els Reis de l’Orient, que avancen amb el seu seguici cap al portal.
Una figura especialment característica és el caganer, avui icona del pessebrisme català, tot i que també existeix en altres tradicions, com la murciana i la napolitana. També destaca la presència del rabadà ajagut a terra bufant els tions encesos, considerat pels experts com la figura més genuïna del pessebre popular català. El conjunt s’acompanya sempre d’un paisatge elaborat amb suro, muntanyes, coves, poblets i camins, que no només decora, sinó que dóna context i vida a l’escena.
