Qui té por d’Esperança Camps i ‘Els morts de Mazón’?

De què tenen por, exactament? Del llibre? De la periodista? De les víctimes que hi parlen? O, més aviat, de la veritat incòmoda que el llibre posa sobre la taula? El que ha passat a Silla amb Els morts de Mazón ha estat una lliçó accelerada de com funciona, i com es pot revertir, la censura en democràcia. Primer, la prohibició encoberta de la presentació. Després, una onada de reaccions i de solidaritat. I, finalment, el pas enrere: l’acte es farà. El llibre d’Esperança Camps es presentarà a Silla el 10 de desembre, a les 19.00, a la Biblioteca Pública Xelo Carbonell i Company. Això no esborra el que ha passat, però sí que demostra una cosa important: quan la societat s’organitza i alça la veu, la censura recula.

La participació de Camps a la Setmana de les Lletres Valencianes estava acordada des de mitjan octubre amb la biblioteca. Hi havia coordinació amb una papereria del poble per a tenir llibres, l’acte encaixat a l’agenda, el públic avisat. Inicialment, la presentació s’havia de fer el dilluns 17 de novembre, amb la participació de Mariló Gradolí, presidenta de l’Associació Víctimes Dana 29 d’Octubre. Però aquell mateix dia Carlos Mazón havia estat citat a declarar, i tant Camps com Gradolí havien de ser a Madrid. Es proposa el que és normal: canvi de data al dimarts 18, s’ajusten horaris, la biblioteca ho accepta i fins i tot es comunica als usuaris que es tancarà abans per poder fer l’acte.

I és llavors quan arriba la cancel·lació: quan la nova data ja és pública, la biblioteca truca a l’autora i li trasllada que, per decisió de l’equip de govern, la presentació no es farà ni el 17 ni el 18. Punt. Sense alternativa clara, sense un horari nou pactat, sense una voluntat real de resoldre el conflicte.

Després apareix la veritat mig dita: es reconeix una “certa incomoditat” amb el llibre, però sense aclarir què incomoda exactament. I es posa en circulació la cortina de fum: més endavant, algun dia, ja es farà un “cicle” de llibres sobre la gota freda. Sense data, sense compromís, sense res. Mentrestant, en el marc de la Setmana de les Lletres, es mantenien altres actes. L’únic llibre que queia del programa era Els morts de Mazón. El missatge era claríssim i tenia un nom: censura.

La censura, en democràcia és molt subtil: una “incomoditat”, una trucada, una decisió “d’equip de govern”, una programació “tancada”, un “millor ja ho veurem més avant”. Però el criteri de fons és molt simple: un poder polític decideix que un llibre no es pot presentar en un espai públic perquè el contingut molesta.

Si el problema hagués estat logístic, s’hauria negociat una nova data. Si hagués estat una qüestió de procediment, s’hauria explicat clarament què havia fallat i com es resoldria. Però la mateixa versió de l’ajuntament insinua allò que intenta negar: hi ha “incomoditat” amb l’obra. No amb l’horari, no amb el format. Amb el contingut.

Que ho faça un ajuntament amb majoria absoluta del PSOE és molt greu. Perquè un partit que es diu progressista hauria de defensar la llibertat d’expressió, fins i tot, i sobretot, quan la dreta crida i s’enrabia. Aquí, en canvi, se suspèn la presentació per por del soroll. No fóra cas que esclatàs la còlera de la dreta i l’extrema dreta, i millor evitar “problemes”. Doncs no: el problema el crea qui abaixa el cap davant el soroll i castiga el llibre que el provoca.

Aquest llibre ja s’ha presentat amb normalitat a València, Barcelona, Torrent, Algemesí, Vila-real, l’Alcúdia, Ciutadella i moltes més poblacions, on ha estat acollit com el que és: un exercici de periodisme necessari i un homenatge a les víctimes, que exigeix veritat, justícia i reparació. A Silla, en canvi, resulta que incomoda. No per la forma, sinó pel fons: perquè diu coses que alguns prefereixen no sentir en un espai públic, com la biblioteca.

La qüestió de fons va molt més enllà d’un acte literari. Té a veure amb quina idea de democràcia tenen els nostres representants. Un ajuntament no és una empresa privada que decideix a caprici què exhibeix i què no. La biblioteca pública és un espai de ciutadania: ha de ser el lloc on cap llibre investigat i argumentat és vetat només perquè toca el nervi del poder.

Quan l’alcalde, Vicent Zaragozà, i la regidora de Cultura, Trinidad Martínez, censuren un llibre del programa perquè “incomoda”, diuen, en realitat, que la cultura només és benvinguda si no molesta, que el periodisme només val si balla l’aigua als qui manen i que les víctimes només compten mentre no qüestionen el poder. És una vergonya.

Davant d’aquesta vulneració, la resposta del món cultural va ser exemplar. Martí Domínguez, Vicent Flor i l’Editorial Afers van anunciar que anul·laven els seus actes a la Setmana de les Lletres Valencianes en solidaritat amb Esperança Camps i VilaWeb. Venien a dir a l’Ajuntament de Silla una cosa molt simple: si hi ha censura, no pot haver-hi normalitat. La pressió no es va quedar aquí. Escriptors, periodistes, col·lectius culturals, càrrecs electes i ciutadania van expressar, sobretot a les xarxes socials, el seu rebuig a aquesta maniobra indigna. Es va fer visible allò que sovint costa d’articular: una defensa transversal, ferma i pública de la llibertat d’expressió.

És en aquest context que arriba l’acord: VilaWeb i l’Ajuntament de Silla pacten una nova data, i es restableixen també els actes de Vicent Flor i Martí Domínguez.

És una bona notícia. Però seria un error enorme llegir-la com si “no hagués passat res”. Sí que ha passat. El poder polític va cedir a la temptació de decidir què es pot presentar en una biblioteca pública i què no. I només quan ha vist la resposta social ha reculat. És així com es perd el terreny democràtic. No cal que la dreta governe per condicionar-ho tot: n’hi ha prou que els qui es diuen progressistes interioritzen el seu marc de por i autocensura. La llibertat d’expressió no és només defensable quan convé, quan no s’esvera ningú. Justament es posa a prova quan hi ha pressions, quan hi ha molèsties, quan la veritat fa mal.

El que hauria de fer por, de debò, és que normalitzem que un alcalde i una regidora de Cultura, siga del partit que siga, decidisquen què podem llegir i què no des d’un despatx de l’ajuntament. Aquest sí que és un camí perillós. I cal plantar-s’hi, ara. Abans no siga massa tard. Per això, encara que celebrem l’acord i la rectificació, no podem normalitzar el camí que s’ha recorregut per arribar-hi. Avui guanya la llibertat d’expressió, però sabem que pot tornar a ser qüestionada demà, en qualsevol altra població, amb qualsevol altre llibre.

A Silla, aquesta vegada, la ciutadania i el món cultural han posat un límit i han obligat el poder a rectificar. Prenguem-ne nota. Perquè la pròxima batalla per la llibertat d’expressió ja s’està gestant en algun altre lloc, amb algun altre títol, i convé que ens hi trobe preparats.