Qui són els perses, la civilització que Trump amenaça d’esborrar?

Donald Trump ha publicat a Truth Social un missatge que de seguida ha circulat per tot el món: “Tota una civilització morirà aquesta nit i no tornarà mai més. No vull que passi, això, però probablement passarà.” El missatge arriba quan falten poques hores perquè s’acabi l’ultimàtum que el president dels EUA va llançar al règim dels aiatol·làs perquè obrís l’estret d’Ormuz abans de dimarts. Si la República Islàmica no cedeix, els Estats Units amenacen de desencadenar un atac en massa contra infrastructures clau del país persa.

Però quina és, exactament, la civilització que Trump amenaça d’esborrar en una nit?

Perses i iranians: una distinció necessària

Els termes ‘persa’ i ‘iranià’ es fan servir sovint de manera intercanviable en els mitjans occidentals, però no designen exactament la mateixa cosa. Iran és el nom oficial de l’estat modern, adoptat formalment el 1935 per iniciativa del xa Reza Pahlavi, que va demanar a la comunitat internacional que substituís el nom Pèrsia pel nom que el país s’havia donat a si mateix d’ençà de l’antiguitat: Iran, una paraula que en persa antic significa “terra dels aris”, en el sentit etnolingüístic del terme, sense cap relació amb les connotacions posteriors.

En canvi, els perses són el grup etnolingüístic majoritari de l’Iran, aquells que parlen el persa –el farsi– com a llengua pròpia. Però l’Iran és un país plurinacional: hi conviuen azerbaitjanesos, kurds, àrabs, balutxis, turcmens i molts més pobles. Quan es parla de “civilització persa”, per tant, es fa referència a la tradició cultural i lingüística que durant mil·lennis ha irradiat des d’aquest territori, i que constitueix el substrat comú de tot l’estat iranià.

Perses fora de l’Iran

Els perses de l’Iran, a més, no són els únics perses del món. Hi ha uns altres pobles, com els kurds, els tatgics, els paixtus o els balutxis que comparteixen amb els iranians la civilització persa.

Els kurds parlen una llengua del grup iranià nord-occidental, emparentada amb el persa però clarament diferenciada. Els kurds, per tant, són un poble iranià en el sentit lingüístic i cultural, però no es consideren perses ni s’identifiquen com a tals.

Els tatgics són, potser, el cas més proper al persa clàssic. Parlen una varietat del persa oriental i es consideren directament hereus de la civilització persa. Viuen principalment al Tatgiquistan, a l’Afganistan –on són coneguts com a dari– i a l’Usbequistan. Lingüísticament, el tatgic i el persa de l’Iran són mútuament intel·ligibles.

Hi ha molts més pobles iranians en aquest sentit ampli: els paixtus de l’Afganistan i el Paquistan, els ossetes del Caucas –que parlen una llengua iraniana i que molts lingüistes consideren els descendents dels antics escites–, els balutxis del Paquistan i l’Iran, o els hazares de l’Afganistan.

Tot plegat fa veure que quan Trump parla de “esborrar una civilització”, cal tenir en compte que la civilització persa, entesa en sentit ampli, no es limita a les fronteres de l’Iran sinó que és el substrat cultural i lingüístic de desenes de milions de persones repartides per tot l’arc que va del Caucas fins al subcontinent indi.

L’imperi que va precedir Roma

La civilització persa té uns 2.500 anys d’història documentada. Al segle VI abans de Crist, Cir el Gran va fundar l’Imperi Aquemènida i va conquerir Babilònia el 539 aC. El Decret de Cir, que permetia als pobles conquerits de conservar les seves religions, les seves llengües i els seus costums, és considerat per molts historiadors un dels primers documents que parla de drets humans de la humanitat. El Llibre d’Esdres de la Bíblia en recull el gest en referència a l’alliberament dels jueus deportats.

L’imperi persa va arribar a ser el més gran del món conegut fins aleshores. Disposava de la Ruta Reial, una xarxa de carreteres de gairebé tres mil quilòmetres entre Susa i Sardes, i d’un sistema postal que és un dels antecedents reconeguts del correu modern. La capital cerimonial, Persèpolis, era una de les ciutats més sofisticades del món antic fins que Alexandre el Gran la va cremar el 330 aC.

La llengua que va dominar l’Orient durant segles

La llengua persa, per una altra banda, és un dels grans vehicles de la literatura universal. En persa va escriure Rumi, el poeta místic del segle XIII, que avui figura, curiosament, entre els autors més llegits als Estats Units. També va escriure en persa Omar Khayyam, matemàtic i astrònom, autor del Rubaiyat. I Firdussí el Xahnameh va escriure en persa El llibre dels reis, un poema èpic de cent mil dístics comparable en extensió i ambició a qualsevol de les grans epopeies de la humanitat.

Durant segles, a més, el persa va ser la llengua franca de la cultura a tot Àsia: a la cort dels mogols a l’Índia, a l’Anatòlia otomana, a l’Àsia central. Quan els turcs seljúcides van conquerir Pèrsia al segle XI, van acabar adoptant la cultura i la llengua dels vençuts. Quan els mongols van destruir Bagdad el 1258, van administrar els seus territoris en persa.

Ciència i pensament

En el camp científic, la civilització persa va ser alhora transmissora i creadora. Al-Khwarizmi, matemàtic del segle IX que treballava en l’espai cultural persa, és considerat el pare de l’àlgebra –la paraula prové del títol d’un dels seus tractats–, i el seu nom llatinitzat, Algoritmi, ha donat nom als algorismes. Avicena –Ibn Sina–, filòsof i metge de llengua persa, va escriure el Cànon de la medicina, que va ser el manual universitari de referència a Europa durant cinc segles.

En arquitectura, els perses van perfeccionar la cúpula i van sistematitzar el jardí com a forma artística. La paraula ‘paradís’ prové del persa antic pairi-daeza, ‘jardí tancat’, i va passar al grec i al llatí per designar l’Edèn bíblic. L’empremta de l’arquitectura persa és visible de l’Alhambra de Granada fins als grans monuments mogols de l’Índia.

La civilització que Trump esmenta en el seu missatge, doncs, té una continuïtat documentada de 2.500 anys. Va sobreviure a Alexandre el Gran, els àrabs, els mongols i els otomans. I la literatura, la ciència, l’arquitectura i la filosofia que va generar formen part del patrimoni compartit de la humanitat i es troben en museus, biblioteques i universitats de tot el món.