Moltes de les crítiques a la transició que hem anat reiterant anys i anys i que avui, amb motiu del cinquantè aniversari de la mort del dictador, tornem a repetir ja ens les van advertir alguns llavors, amb consciència crítica i rigor moral. Un dels importants nuclis crítics a les maniobres de la transició espanyola va ser la publicació Cuadernos de Ruedo Ibérico, la segona etapa de la qual va ser impulsada per José Manuel Naredo i Joan Martínez-Alier.

L’editorial Ruedo Ibérico, fundada a l’exili de París per l’anarquista valencià Pepe Martínez Guerricabeitia, com explicaré més endavant, a banda de molts llibres clau contra la dictadura i de reivindicació de grans personatges històrics menyspreats pel règim, com Joan Garcia Oliver o Cipriano Mera, va publicar la revista Cuadernos de Ruedo Ibérico (CRI). La primera època va estar marcada per l’antifranquisme i va anar perdent sentit a mesura que s’acostava la mort de Franco. Es va deixar de publicar l’estiu del 1973. Però va renéixer el gener de 1975, fins el 1979, amb la voluntat d’anar més enllà de l’antifranquisme i analitzar la naturalesa del sistema social, polític i econòmic vigent aleshores i les perspectives de canvi.

Aquests volums, interessants per al debat d’avui, es poden consultar ara a la web de José Manuel Naredo, on han estat publicats recentment perquè, com explica ell mateix, molta gent ben informada en desconeix l’existència i ignora que ja aleshores s’havien analitzat temes clau que avui tornen a ser objecte de crítica i debat.

Un bon exemple, com deia a l’entradeta, és l’article “Qui l’amnistiarà, l’amnistiador?”, de Martínez-Alier, publicat al número 46/48 de juliol-desembre de 1975, anomenat “Prenecrologia del franquisme”. Finalment, com tots sabem, va resultar que es van amnistiar ells mateixos.

És un article curt i contundent que l’encertava, amb gran lucidesa, a l’hora d’assenyalar la llei d’amnistia (dos anys abans que existís) com un dels errors fatals que aleshores eren a punt de cometre’s i que, en tots aquests anys, ha servit per a reforçar el silenci i la impunitat, tot restringint i limitant la democràcia, la justícia i el coneixement de la història.

Després d’unes quantes idees –com ara, “l’esquerra reclama que els franquistes donin una amnistia a la mateixa esquerra!” o “l’esquerra sol·licita perdó i clemència en comptes de denunciar la il·legitimitat dels poders actuants”–, l’autor acaba concloent:

“Així, doncs, això de demanar l’amnistia no és únicament desmobilitzador, sinó que és una mica ridícul. En tot cas, alhora que es demana l’amnistia caldria discutir si s’amnistiarà els eventuals amnistiadors. Una amnistia que permetés al franquisme i la successió del franquisme treure’s del damunt, a última hora, com qui no vol la cosa, centenars de milers de morts i tot allò que en penja seria una mala operació per a l’esquerra, atès que la privaria d’una bona arma d’atac contra la dreta. L’esquerra hauria d’anunciar que exigirà responsabilitats polítiques (que no vol dir, necessàriament, penes de mort, sinó, per exemple, inhabilitació per a la vida pública) als milers de persones que d’ençà del 1936 han col·laborat activament, i, fins i tot, amb silenci còmplice, en la repressió.” Podeu llegir-lo sencer (PDF).

Entre els continguts dels exemplars de CRI, hi ha temes molt interessants per a conèixer a fons la història d’aquells anys. S’hi poden apreciar els detalls de com es va anar generant, com diu Naredo, la “metamorfosi que va transformar el franquisme en la nostra coronada democràcia”. Com la manera en què es va gestar l’anomenada transició política va ser el pròleg que anunciava el “nou despotisme democràtic” que ha imperat fins els nostres dies.

Tal com queda reflectit en les pàgines de la revista, ja ho advertia aleshores també Heribert Barrera, diputat únic d’Esquerra Republicana (CRI 61-62, gener-abril 1979), amb unes paraules profètiques: “Els mètodes dictatorials que durant tants anys ha sofert el país es mantenen en gran part vigents. Ja s’ha acabat la dictadura d’un home, és veritat; però correm el risc de caure en una mena d’oligarquia de caps de partit pactada i plebiscitada.”

Hi ha també un article de Martínez-Alier sobre Josep Termes i el catalanisme popular del poble, línia PSAN. I escrits sobre els dos primers governs de la monarquia amb UCD i qui n’eren els ministres, amb molta presència directa d’empresaris i banquers. Molts d’ells eren de l’Acció Catòlica de Propagandistes (ACNP), els hereus d’Herrera Oria i Martin Artajo, és a dir, Osorio, Lavilla, Oreja.

Hi havia números demanant una oposició que s’oposés. Sobre les vagues obreres del 1975-79. Sobre el negoci corrupte que impulsà la construcció de les centrals nuclears a Espanya i la potent campanya d’imatge que es desplegà en favor de l’energia nuclear.

Un tema, el de les centrals nuclears, que torna a ser de plena actualitat, igual com les estratègies politico-mediàtiques per a justificar-la. L’últim volum dels Cuadernos de Ruedo Ibérico, anomenat “Energia, Política, Informació”, es dedica íntegrament a aquesta qüestió, amb articles que expliquen com el veritable objectiu del lobby nuclear espanyol no era pas obtenir electricitat per un procediment que es revelava molt car i problemàtic, sinó fer el gran negoci tot inflant-ne els pressuposts en la fase de construcció finançada amb crèdits avalats per l’estat.

I s’hi explicaven les maniobres de publicitat i premsa elaborades pels responsables de la campanya d’imatge, amb el propòsit “de no fer propaganda explícita de l’energia nuclear, sinó de pagar editorials i articles col·locats en els mitjans importants amb una xarxa de periodistes col·laboradors a sou”. Ara sembla que perseveren amb aquest joc, subratlla Naredo: “Això suggereixen, entre més, els editorials i articles d’El País i La Vanguardia clarament tendenciosos apareguts, respectivament, el 25 d’octubre i el 16 de novembre passats.”

Cuadernos de Ruedo Ibérico va tenir una vida molt intensa i útil per al debat d’aleshores i també per al d’avui. La transició política espanyola va ser una transició excloent per a ells i molts més. La resistència al franquisme es va trencar i ells van quedar fora. El buit que es va anar creant envers ells es va manifestar de moltes maneres, i l’aparició d’El País i més mitjans nous de l’interior els va anar marginant. També van ser víctimes d’un atemptat amb bomba de l’extrema dreta, a la llibreria de Ruedo Ibérico de París, el 14 d’octubre de 1975. El va reivindicar ATE (Antiterrorismo ETA), un dels grups fantasmagòrics de l’extrema dreta, com el Batallón Vasco Español o la Triple A, que existien per encobrir les accions impulsades o comeses per membres de les forces de seguretat de l’estat.

Un combat intel·lectual contra la dictadura

L’editorial Ruedo Ibérico, fundada el 1961 a París, i la revista Cuadernos de Ruedo Ibérico, van crear un espai ètic de lluita contra el franquisme, obert al pensament crític dissident de les organitzacions polítiques tradicionals. Les seves edicions van ser un punt de referència a l’exili, però sobretot a l’interior. Van establir ponts entre la intel·lectualitat de dins i de fora de l’estat, i a París van forjar un nucli actiu de pensament de referència per a tots els sectors que lluitaven contra la dictadura.

Pepe Martínez Guerricabeitia (el Villar, Serrans, 1921 – Madrid, 1986) va néixer en una família anarquista valenciana. El seu pare va ser un dirigent regional de la CNT. El seu germà Jesús Martínez Guerricabeitia, comunista, també fou empresonat durant la dictadura, després triomfà com a empresari, mecenes i col·leccionista d’art. Va cedir la seva col·lecció a la Universitat de València.

A setze anys, Pepe Martínez va anar a lluitar a la guerra en les milícies de cultura. Membre de les Joventuts Llibertàries clandestines (FJIL), va ser detingut l’any 1947 per la Brigada Polotico-Social de València, torturat i empresonat. Un any després, va aconseguir de fugir, passar la frontera i refugiar-se a París.

A la capital francesa va fer relacions importants entre la comunitat de l’exili republicà i els intel·lectuals de tota procedència ideològica. Anarquistes, comunistes, socialistes i liberals. Va ser alumne a les aules d’història de la Sorbona de Pierre Vilar i Manuel Tuñón de Lara. L’any 1961 va fundar l’editorial Ruedo Ibérico amb un grup d’amics, entre els quals hi havia Nicolás Sánchez-Albornoz, Francisco Farreras i Ramon Viladàs.

Entre els principals llibres que Ruedo Ibérico va publicar, hi ha veritables tresors, com ara, El laberinto español, de Gerald Brenan; La guerra civil española, de Hugh Thomas , o La España del siglo XX, de Tuñón de Lara. I també les memòries de Cipriano Mera, Guerra, exilio y cárcel de un anarcosindicalista, i de Joan Garcia Oliver, El eco de los pasos.

Amb Cuadernos de Ruedo Ibérico, una revista de política i cultura oberta també a autors de l’interior d’Espanya que signaven amb pseudònim per evitar represàlies, Pepe Martínez començà una línia interessant de crítica oberta i lliure a la dictadura i, posteriorment, en la segona etapa, a la transició. En el primer número, Martínez i Semprún, que ja havia estat expulsat l’any abans amb Claudín de la cúpula del PCE, definien la revista com “un mitjà radicalment lliure i radicalment rigorós: res més, però res menys”.

Pepe Martínez mateix fou un dels autors d’articles de temàtica anarquista amb el pseudònim de Felipe Orero, nom d’un oncle matern seu afusellat pels feixistes. Entre els col·laboradors de CRI, hi figuraven Jorge Semprún i Fernando Claudín, que aviat van abandonar Ruedo Ibérico, Juan Goytisolo, José Manuel Naredo, Joan Martínez-Alier, Ignacio Fernández de Castro, José Antonio Díaz Valcárcel, Pasqual Maragall i Luciano Rincón, entre més.

A banda de la incidència política, la revista va tenir una tasca significativa de recuperació cultural. En una entrevista que vaig fer a Juan Goytisolo fa vint anys, parlant dels temes culturals silenciats que segons ell havia fet ressorgir Ruedo Ibérico, em deia: “Va ser molt important establir un pont entre l’exili i l’interior. Es van publicar molts autors republicans que havien quedat marginats o condemnats a l’oblit, com Max Aub, José Bergamín o Tomàs Segovia. I també hispanistes liberals o d’esquerres que eren als EUA, com Julio Rodríguez Puértolas o Vicente Llorens.”

Preguntat per què l’esquerra antifranquista va abandonar Pepe Martínez després de la mort de Franco, em va respondre: “Ja era més fàcil publicar a Espanya. Es van fundar moltes editorials, amb més capacitat econòmica que Ruedo Ibérico. Els seus autors el van abandonar. Hi va haver una deserció general. Va ser una gran injustícia per a Pepe Martínez, que era una persona d’una gran honradesa i coherència política i moral.”

Després de la mort de Franco, Pepe Martínez va intentar d’establir-se a Espanya, però el projecte va fracassar. Eren anys de transició i moltes iniciatives que havien estat fonamentals en la lluita contra la dictadura van quedar arraconades. D’ençà de llavors, les publicacions de Ruedo Ibérico continuen essent un punt de referència per a estudiosos i investigadors. I ara que es commemora el cinquanta aniversari de la mort del dictador, encara més. A banda de la web de Naredo, on es poden llegir els exemplars íntegres, també hi ha una edició crítica de Xavier Diez, La transición en Cuadernos de Ruedo Ibérico (Blacklist, 2011).